Excepte error per part meva, la politització de les universitats nord-americanes va començar als anys seixanta, abans que a França, amb les protestes contra la intervenció americana al Vietnam, la difusió del moviment hippy, i la difusió californiana de l’LSD. Tindria un nom destacat en el líder Mario Savio, de Berkeley, prematurament mort.
Poc després va sorgir la influència progressiva del que anomenat “políticament correcte” (pc), que va descriure encertadament Alan Bloom en un llibre traduït al castellà el 1989 com El tancament de la ment americana. En temps més recents, la immoderada influència de les Xarxes socials, que van començar per fomentar la convivència i la intercomunicació, ha afavorit una cultura d’excessius odis i simplificacions, que reafirmen les pròpies conviccions mentre neguen radicalment les dels altres, sense espai per a la discussió. El prejudici s’imposa a la raó. I molts no estan disposats a pagar el preu d’exposar aquestes conviccions, si poden xocar amb les de minories actives i agressives.
No cal estar d’acord en tot amb el gran mestre Álvaro d’Ors, per acceptar la seva afirmació que la Universitat no és una “tercer ensenyament“. Els centres universitaris no són instruments d’un aprenentatge més o menys especialitzat, amb forta càrrega professional. Abans de res, la Universitat és santuari de la ciència, de la lliure investigació, inclosos temes de fons que puguin ferir sensibilitats potser incipients, més encara passatgeres. La llibertat universitària ha d’imposar-se a pors, estereotips i ostracismes.
