Els records del passat, de l’irrepetible que vàrem viure, són trets que marquen qui som.
Durant aquests dies d’estiu, quan la calor intensa fa que hom i l’entorn abaixi el ritme, potser només per no arribar suat a la feina, i tothom prova de fugir de la tòrrida ciutat, és un temps propici per llegir.
En el meu cas he llegit l’entretingudíssima narrativa de Rafael Nadal, “Quan érem feliços”. Més enllà de les peripècies pròpies viscudes per una família de postguerra amb 12 fills, el que m’ha sorprès és l’enorme baül de records amb què l’autor fa gala de posseir, especialment quan és capaç de disseccionar la psicologia de cadascun dels moments passats, les emocions que emmarcaven cada episodi.
Segurament aquesta sorpresa que manifesto és més pròpia de la generació mil·lennista, i especialment Z. El motiu d’aquest desconcert és que si jo intentés posar per escrit tots els meus records, dubto que fos capaç d’arribar a produir la meitat del gruix del llibre d’en Rafael. I la causa d’aquest fet generacional?
Les pantalles.
Jo soc de les primeres generacions amb PlayStation, per sort, els telèfons intel·ligents ja em van agafar a la universitat. Gràcies a Déu mai vaig estar-hi enganxat, però sí que en moltes ocasions amb els amics destinàvem el nostre temps d’oci a elles. I quins records tinc de tots aquests moments? Doncs molt pocs, per no dir cap. Per contra, sí que tinc records, i alguns d’ells molt nítids, d’aquelles vegades que vam ser intrèpids i vam sortir de casa per viure una aventura.
Els temps davant les pantalles és un temps que posa en pausa la història de la nostra vida. Un temps molt entretingut, però que pel nostre ésser és irrellevant. Per tant, allò que ens permet alliberar dopamina en quantitats ingents és, en realitat, una enganyifa, un vel que no ens permet veure que, més enllà de la mateixa pantalla, la vida passa sense nosaltres.
La meva reflexió inescrutablement porta a afirmar que si en lloc de passar temps davant les pantalles t’atreveixes a sortir, suar, embrutar-te, riure, plorar; aleshores part d’aquests esdeveniments sí que seran dignes de ser recordats. Consegüentment, viure avui no només serveix per construir el present, sinó també per definir el nostre futur. I així, en aquells moments en què un es mira davant el mirall, poder recordar amb aquell somriure melancòlic, que feliços érem aquells dies.
Els temps davant les pantalles és un temps que posa en pausa la història de la nostra vida Click To Tweet
