La guerra cultural

El terme Kulturkampf es refereix originàriament a les mesures legislatives adoptades pel canceller Bismarck contra l’Església catòlica i el Zentrum, partit dels catòlics alemanys. El conflicte com a tal va tenir lloc entre 1871 i 1878, però va generar durant vàries dècades un complex d’inferioritat cultural entre els catòlics alemanys respecte al protestantisme.

Avui el terme “guerra cultural” es fa servir sobretot per esmentar la confrontació que suposa la ideologia de gènere respecte als principis i valors de base cristiana relatius a la sexualitat, l’amor conjugal i la família. Como ganar la guerra cultural (Ediciones Cristiandad), del filòsof catòlic nord-americà Peter Kreeft, proposa, de forma contundent, irònica i provocadora, un full de ruta a seguir a la part que fins ara ha adoptat una posició passiva en aquest conflicte.

La present “guerra cultural” s’inicia els anys 60 del segle passat,  quan coincideixen dos fenòmens globals de tendència oposada. Per una banda, el Concili Vaticà II va donar un enfoc clarament personalista al matrimoni, situant el seu centre en «l’íntima comunitat conjugal de vida i amor» (Gaudium et Spes 48). L’encíclica Humanae Vitae de Pau VI, en el seu punt 9, desenvolupa les bases conciliars i defineix l’amor conjugal com a plenament humà, sensible i espiritual alhora, que no es pot reduir a una simple relació instintiva ni de sentiment. Es un amor total, fecund, fidel i exclusiu fins a la mort.

Per altra banda, la revolució sexual és una esmena a la totalitat a aquesta comprensió catòlica de l’amor i la sexualitat. Aquella és fonamenta en el nihilisme de Freud (per qui l’amor és un fenomen instintiu i fisiològic sublimat), i en el nou feminisme de Simone de Beauvoir, segons la qual no hi ha una naturalesa o identitat masculina i femenina, sinó que tot respon a una construcció cultural. De Beauvoir representa un trencament amb el feminisme anterior, si tenim en compte que moltes de les principals feministes del segle XIX i primera meitat del segle XX eren cristianes, com ara les nord-americanes Frances Willard i Elizabeth Cady Stanton, la francesa Marie Maugeret,  o les espanyoles Concepción Arenal i María de Echarri.

Dues dècades més tard, amb l’enfonsament del món comunista, el feminisme radical i el nou moviment LGTBI, assumeixen la dialèctica marxista i l’apliquen als seus respectius objectius. D’aquí en surt l’anomenada ideologia de gènere, que en les darreres tres dècades ha aconseguit l’hegemonia cultural i política a la major part de països occidentals. L’única resposta global a aquesta nova antropologia dominant l’ha donat l’Església catòlica.

Els quatre darrers Papes, molt conscients del desafiament existent, han donat respostes doctrinals a l’alçada del mateix: la profètica encíclica Humanae Vitae de Pau VI,  les 129 catequesis sobre l’amor humà de Joan Pau II, la clarividència del pensament de Benet XVI i el seu diàleg amb la postmodernitat. El Papa Francesc ha donat continuïtat als anteriors, amb llenguatge més planer i proper a la sensibilitat actual a Amoris laetitia. Tots quatre han defensat una antropologia i una moral sobre l’amor i la sexualitat que, més enllà de l’àmbit catòlic, representa la llei natural i el sentit comú; i que, en front de l’imperi del desig, respon a les autèntiques necessitats de la persona, la família i la societat.

Però, en general, el món catòlic del darrer mig segle no ha estat capaç de respondre a la “guerra cultural”, per diverses raons: la formació cristiana senzilla de les anteriors generacions difícilment podia resistir l’allau de noves corrents de pensament, modes i canvis de costums de vida; el dilema s’ha vingut plantejant, tendenciosament, entre una moral catòlica antiquada i repressiva, i les noves corrents obertes i alliberadores; no hi va haver en el post-concili, i no hi ha encara ara, una resposta general de sacerdots, de mestres, de mares i pares cristians, tots ben formats en el magisteri dels Papes que hem esmentat, i fermament convençuts de la necessitat de transmetre‘l a les noves generacions. El complex d’inferioritat cultural catòlic ha estat hàbilment explotat pel seus adversaris ideològics. D’una forma semblant, els casos de pederàstia a l’Església s’han utilitzat mediàticament per presentar el celibat com antinatural, estendre una culpabilitat difusa a tots els sacerdots, i desautoritzar la jerarquia catòlica.

En aquest context, la qüestió és si la categoria de “guerra cultural” ha de ser assumida pels que no han provocat aquest conflicte. Avui, molts cristians, amb una fe que es conforma amb ser “raonable” segons el nou marc mental, secularitzada, acomodada i tèbia, prefereixen eludir la contradicció entre el missatge cristià i la ideologia de gènere. Però, com assenyala Peter Kreeft, la lluita espiritual ha estat sempre present a les Sagrades Escriptures i a la vida i escrits dels sants. Jesús és signe de contradicció i la fe porta a confrontar-se amb el món. Patir persecució, d’una forma o altra, és inherent a la vida cristiana.

Tant els cristians, com els que confessen altres religions i, en un sentit més ampli, tots els que no comparteixen la ideologia dominant, han de tenir present que aquesta guerra cultural no l’han iniciat ells. Des de fa quatre dècades, la iniciativa la porten, amb un dirigisme ideològic i polític cada vegada més aclaparador, els promotors de la perspectiva de gènere, amb la col·laboració dels que ja els hi va bé la laxitud moral de la societat per assolir els seus objectius polítics i econòmics. Qui vulgui entendre bé com actuen els estrategues que impulsen la guerra cultural que llegeixi el llibre de Peter Kreeft, i l’article Cómo se hace la reingeniería social de un país, de Fray Nelson, publicat al diari Expansión.

Publicat en el Diari de Girona el 13 de juliol de 2020

 Loading ...