Contingut
- Espanya en caiguda lliure: les dades són irrefutables
- L’estructura del sistema: corrupció no com a desviació, sinó com a norma
- De la democràcia a la partitocràcia: el model de Sánchez
- La corrupció més greu és la del poder
- Un sistema que ha perdut tota legitimitat
- Moralitat individual, però també sistema institucional
- Regenerar des de baix: el paper de la societat civil
- Un precedent inspirador: l’alçament cívic nord-americà
- Estratègia: acumular força, pas a pas
- Primer pas: una Conferència Cívica de Regeneració Política
- Conclusió
1. Espanya en caiguda lliure: les dades són irrefutables
Espanya ocupa el lloc 46 de 180 països a l’Índex de Percepció de la Corrupció (IPC) corresponent al 2024, publicat per Transparència Internacional, el rànquing de referència mundial en aquesta matèria. Aquesta posició suposa una caiguda de deu llocs respecte a l’any anterior i representa la pitjor dada per a Espanya en les últimes tres dècades.
La puntuació: 56 sobre 100 (on 100 representa màxima transparència) Espanya comparteix posició amb països com Xipre, República Txeca i Granada, i se situa darrere de nacions com Rwanda, Botswana, Costa Rica, Aràbia Saudita i Portugal. Això era abans dels escàndols de corrupció de 2025 (Koldo, Ábalos, Cerdán).
L’informe atribueix aquest retrocés a l’estancament de les reformes anticorrupció, la demora en la transposició de directives europees i la inexistència d’una estratègia nacional efectiva.
Aquest declivi forma part de l’herència política de Pedro Sánchez. Tot i arribar al poder prometent regeneració, el seu govern no només va incomplir els compromisos adquirits amb l’OCDE i la Unió Europea, sinó que va accentuar els mecanismes favorables a la corrupció.
No es tracta només dels casos de Koldo, Ábalos o Santos Cerdán —minimitzats per figures com Gabriel Rufián—. També hi ha implicats alts càrrecs com l’expresidenta d’ADIF (amb 6.000 milions d’euros en fons europeus sota la seva responsabilitat) o el darrer director general de Carreteres. Cap d’aquests casos no va ser esmentat pels socis parlamentaris del Govern. Per què? Perquè la corrupció, lluny de ser un accident, és un component estructural del sistema partitocràtic que Sánchez ha portat a l’extrem.
2. L’estructura del sistema: la corrupció no com a desviació, sinó com a norma
La corrupció a Espanya no és una suma de casos aïllats. És un sistema. Un entramat estructural que opera sota la lògica de l’interès partidista, no del bé comú.
Un exemple paradigmàtic va ser el nomenament de José Luis Ábalos com a ministre de Transports. Mestre de primària sense formació tècnica, va accedir a un ministeri clau no per mèrits, sinó per la vinculació amb Sánchez com a secretari d’Organització del PSOE. Des d’aquest càrrec podia dirigir les infraestructures amb impacte electoral i canalitzar adjudicacions cap a grans empreses amb acords de tornada pactats a través d’intermediaris. Aquesta pràctica, lluny de ser una excepció, s’ha donat a tots els governs amb capacitat de control institucional.
A això s’hi afegeix un altre tipus de deteriorament ètic: casos de contractació en empreses públiques de dones per mantenir relacions íntimes amb membres de l’entorn d’Ábalos. La corrupció afecta així no només l’àmbit econòmic, sinó també el moral i l’institucional.
3. De la democràcia a la partitocràcia: el model de Sánchez
El problema de fons és que Espanya ha substituït la democràcia per la partitocràcia. Pedro Sánchez no ha reformat aquest sistema: ho ha portat al paroxisme. El seu objectiu ha estat colonitzar l’Estat: sotmetre totes les institucions -des del CIS fins al Banc d’Espanya, Correus o fins i tot Telefónica- a l’aparell del partit.
El cas del CIS, dirigit per José Félix Tezanos, és il·lustratiu. Després de 41 sondejos, amb 40 de fallits, segueix al càrrec perquè no se li exigeix rigor, sinó obediència propagandística. Aquest tipus de corrupció no és econòmica sinó política: manipula l’opinió pública des del poder institucionalitzat.
Les mesures anticorrupció anunciades per Sánchez són febles i no tenen legitimitat. Espanya té el “comptador a zero” en la seva estratègia nacional contra la corrupció, segons l’OCDE. Com es pot esperar una regeneració real si el Govern ha pres control de la Fiscalia, del Tribunal Constitucional, dels ens reguladors i de grans empreses públiques?
4. La corrupció més greu és la del poder
El nomenament de directius afins, el control mediàtic, la manipulació del CIS, la submissió del Tribunal Constitucional: això és corrupció en la forma més perillosa. No parlem ja de comissions o contractes, sinó de poder absolut sense contrapesos.
Exemples com l’absolució en el cas ERO o la recent declaració de constitucionalitat de la Llei d’Amnistia –en contra del criteri del Suprem– il·lustren un fet dramàtic: el Constitucional ha usurpat el paper del subjecte constituent. I això trenca la base de l’Estat de Dret, que emana de la sobirania popular i no de la simple decisió parlamentària. La sobirania resideix al poble i la concreta la Constitució, que tots, també el Govern i el Congrés, han d’obeir.
5. Un sistema que ha perdut tota legitimitat
El 2022, el 58% de les empreses espanyoles identificaven la corrupció com una dificultat greu per fer negocis. La mitjana europea era del 34%. Espanya està darrere fins i tot d’Itàlia. Només Xipre, Grècia, Romania, Croàcia i Bulgària estan pitjor. Aquestes dades no són ideologia: són fets.
I quan el president del Govern nomena el CEO de Telefónica amb finalitats de control polític, és clar que ja no parlem d’errors, sinó d’una voluntat clara d’instrumentalitzar el poder econòmic i mediàtic a favor del partit governant.
6. Moralitat individual, però també sistema institucional
Són necessaris líders honrats. Sense virtuts personals no hi ha ètica pública, però sense institucions que limitin el poder, aquestes virtuts es dilueixen. Necessitem una reforma estructural del sistema polític.
Les propostes de regeneració del Govern són un simulacre. I els seus socis parlamentaris no només no tenen voluntat de regenerar: la seva prioritat és assegurar-se un tros del pastís institucional. Per això, el primer pas és obvi: convocar eleccions. No pas com a solució definitiva, sinó com a condició mínima d’higiene democràtica.
7. Regenerar des de baix: el paper de la societat civil
L’única sortida real no vindrà dels partits. Vindrà d’una societat civil organitzada, lliure, decidida a recuperar el seu paper sobirà. I això requereix mesures concretes. Cito només dos a títol d’exemple:
- Separar el que és polític del que és tècnic: només ministres, secretaris d’Estat i els seus gabinets han de ser càrrecs de confiança. Tota la resta de l’aparell públic ha de ser professional, amb mandats fixos, selecció per mèrit i rendició de comptes davant del Parlament, no davant del Govern.
- Eliminar les subvencions públiques als partits: el seu finançament ha de venir dels ciutadans, mitjançant la declaració de la renda. Així com es marca una creu per a l’Església, cal marcar-la per als partits. Només així seran responsables davant del ciutadà i no davant de l’aparell.
Aquestes dues mesures anirien al cor del sistema partitocràtic. Perquè, més enllà del teatre parlamentari, hi ha dues coses que tots els partits acorden sense discussió: el repartiment de subvencions i l’augment dels sous. Vet aquí la seva veritable prioritat. I en això cal incidir per retallar la partitocràcia.
8. Un precedent inspirador: l’alçament cívic nord-americà
El cas dels Estats Units a principis del segle XX demostra que un moviment cívic ben articulat pot canviar les regles del joc. Allí, el periodisme de recerca —amb figures com Lincoln Steffens (La vergonya de les ciutats) i Upton Sinclair (La jungla)— va obrir una etapa de reformes democràtiques que van limitar el poder dels partits i van tornar protagonisme al poble.
Entre les mesures adoptades, destaquen:
- Iniciativa legislativa popular.
- Referèndum vinculant.
- Revocació de lleis o càrrecs.
- Comissions independents de control.
- Elecció directa de senadors.
No es tracta de copiar, sinó de recordar que el canvi és possible si hi ha voluntat i organització ciutadana.
9. Estratègia: acumular força, pas a pas
La clau és organitzar-se sense partits. Als EUA van sorgir lligues cíviques, associacions reformistes, federacions de consumidors. Avui necessitem una cosa semblant: organització estratègica i acumulació de forces.
Això implica avançar per fases successives, on cada victòria parcial permeti sumar més suports, més legitimitat, més capacitat. El primer pas seria constituir un nucli motor: una base fundacional composta per unes cent persones rellevants en diferents àmbits socials i entitats compromeses amb la regeneració política, totes independents dels partits.
10. Primer pas: una Conferència Cívica de Regeneració Política
Aquesta base fundacional s’hauria d’impulsar a través d’una Conferència Cívica de Regeneració Política, amb tres objectius immediats:
- Reclamar eleccions generals com a condició prèvia necessària. No com a final de trajecte sinó com a inici.
- Redactar una crida oberta a la ciutadania que denunciï la situació i convoqui el compromís moral i polític.
- Esbossar un primer full de ruta, per avançar cap a una regeneració democràtica profunda.
Un principi ha de quedar clar des del començament: sense eleccions generals, no hi ha regeneració possible. Només amb un nou marc parlamentari es pot obrir la via a una transformació institucional real.
11. Conclusió
La corrupció política a Espanya no és un accident, sinó el resultat lògic d’un sistema partitocràtic en descomposició, accentuat per Sánchez i l’actual PSOE, amb la col·laboració de la majoria dels partits. La resposta no és esperar que canviïn les cúpules, ni confiar en promeses buides. L’única sortida real és una acció cívica: serena, organitzada, democràtica, però ferma. La societat civil ha de recuperar el paper sobirà. Perquè si no ho fem nosaltres, els ciutadans lliures, ningú no ho farà.
