L’any 2003, el llibre “La France qui tombe” de Nicolas Baverez va sacsejar el debat públic francès. El seu diagnòstic —una França incapaç d’adaptar-se a la globalització, en lenta deriva cap a la irrellevància— va ser titllat d’excessiu i pessimista per alguns, però va obrir un debat incòmode sobre el declivi nacional.
Aquella metàfora del “país que cau”, que no s’enfonsa de cop, però es desploma lentament, és avui més vigent que mai a Catalunya. Un declivi accentuat primer per l’independentisme de la irresponsabilitat, i ara pel control socialista, agreujat per factors externs com la immigració massiva i, sobretot, per la inanitat d’una societat i d’unes elits que han renunciat a reaccionar.
El paral·lelisme amb Baverez no pot ser idèntic per raons òbvies, però resulta útil observar els punts en comú:
- Crisi econòmica estructural
- Baixa productivitat i alt atur juvenil.
- Excés de regulació i pressió fiscal.
- Rigidesa del mercat laboral i del sistema productiu davant l’economia mundial.
- Dèficits i deute creixent que hipotequen el futur.
- Estat hipertrofiat i ineficaç
- La centralitat del sector públic frena la innovació i la competitivitat.
- El model social resulta costós i insostenible: ja no crea cohesió, sinó bloquejos.
- Crisi política i de lideratge
- Elits polítiques i intel·lectuals desconnectades de la realitat.
- Governs que s’alternen sense fer reformes de fons.
- Institucions que premien la immobilitat i la irresponsabilitat.
- Declivi social i cultural
- Pessimisme i desconfiança davant el canvi i la competència global.
- Problemes d’integració, fractures socials i territorials.
El diagnòstic de Baverez sobre França és, en bona part, el que pateix Catalunya avui: una decadència lenta, però persistent.
Catalunya, del lideratge a la mediocritat
Econòmicament, Catalunya viu una degradació silenciosa. Madrid ja fa anys que ha superat el pes relatiu de l’economia catalana: 19,6% del PIB espanyol davant el 18,8% català, el mateix percentatge que el 1995. El problema més greu és el PIB per càpita: en només una dècada ha caigut set punts respecte a la mitjana espanyola, del 121,4 al 114,5. A aquest ritme, es perdrà tot l’avantatge aconseguit al llarg del segle XIX i XX.
El motiu és clar: un model productiu basat en el turisme massiu i una immigració de baix capital humà, ocupada majoritàriament en feines de baixa productivitat. Catalunya creix en població, però no en productivitat. I la pressió demogràfica, amb saldo vegetatiu negatiu, ha desbordat serveis i infraestructures. Catalunya no només “cau”: està descosida.
En els rànquings europeus, la situació és mediocre i amb tendència a empitjorar. L’educació n’és l’exemple més clar: Catalunya és avui una regió de segon o tercer nivell.
El retrocés cultural i polític
Els pilars històrics del catalanisme, llengua i cultura, també mostren un clar retrocés. El català perd ús social, la televisió pública ha fracassat com a eina de qualitat i cohesió cultural, i la projecció a la macroregió (País Valencià, Balears, Catalunya Nord) és gairebé inexistent. La idea d’una gran regió econòmica i cultural ha desaparegut de l’agenda política i mediàtica. Ens hem encongit com a propòsit col·lectiu.
En l’àmbit polític, l’independentisme ha estat incapaç de desenvolupar l’Estatut i de fer valer al Congrés la millor correlació de forces que mai havia tingut. Després de sis anys, el sistema de finançament continua sense reformar-se: una oportunitat perduda.
El govern Illa s’ha presentat com la superació del conflicte independentista, però en realitat és el reflex de la dimissió cívica: passivitat, frustració i una percepció generalitzada que la política és un problema més. Illa governa amb només 41 diputats de 136, sense oposició clara i sense alternativa, en un escenari inèdit a Europa.
Catalunya és avui el bastió fonamental de Pedro Sánchez: controla la Generalitat, aporta diputats al Congrés i garanteix l’estabilitat del govern central gràcies al suport d’ERC i Junts. Sense PP ni Vox amb capacitat d’alternativa, Catalunya ha quedat atrapada en un paper subaltern.
El futur que s’esvaeix
És difícil imaginar que el govern Illa pugui oferir respostes a les necessitats reals del país. La seva feblesa parlamentària i dependència de Sánchez li impedeixen abordar reformes de fons: finançament, productivitat, rodalies, seguretat, infraestructures, situació d’autònoms i pimes, immigració, ensenyament, mitjans públics, reforma de l’administració, llei electoral… La llista és immensa.
El problema més greu és el demogràfic: Catalunya té una de les taxes de fecunditat més baixes d’Europa (1,1 fills per dona, lluny del 2,1 necessari per al relleu generacional). Alhora, l’avortament s’ha convertit en la sortida principal (40% dels embarassos, xifra rècord a Espanya), en un context sense ajuts a la família ni a la maternitat.
Catalunya cau, i les seves institucions miren cap a una altra banda.
És difícil imaginar que el govern Illa pugui oferir respostes a les necessitats reals del país. La seva feblesa parlamentària i dependència de Sánchez li impedeixen abordar reformes de fons Share on X
