El període 2007 a 2012 tots vàrem aprendre molt sobre economia, mercats financers, regulacions o més aviat manca d’aquests, capacitat dels estats per a establir normes i el funcionament del deute públic. Ens vàrem haver de situar en un escenari de globalització amb uns efectes negatius que no havíem tocat d’a prop fins aleshores i entendre, per fi, el món atzarós en el que vivim i, sobretot, que les incerteses son part intrínseca de la vida actual. No puc generalitzar la meva impressió a nivell europeu, perquè cada país estava més o menys preparat per entomar el cop i, també cada cultura política va fer uns gestos o altres, clarament significatius de cara a l’opinió pública. Però a casa nostra, a banda de l’esfondrament de moltes empreses i patiment conseqüent de treballadors i famílies, vàrem entendre una cosa ben clara. L’Estat no ens pot protegir contra tot, ostenta una autoritat que no és exclusiva al nostra territori, i sovint està atrapat també, com els particulars, en dinàmiques més amplies i condicionades pels poders econòmics.
Les conseqüències de les polítiques d’austeritat a Catalunya, impulsades pel govern espanyol i Europa en general, cap el 2010 i 2011, ens van fer veure, a sobre, que Catalunya no estava tan preparada com podíem pensar per mantenir la inversió pública i garantir un encaix satisfactori dels efectes de la crisi econòmica. Això, sumat al desencís generalitzat de la població – votants de CiU o no – en relació al paper de la família Pujol en el nostre univers candorós, fins aleshores, de patriotisme indiscutit, va portar a la societat catalana a una decepció massiva, depressió en alguns casos, que ha tingut efectes partidistes en CiU i el partit posterior PdeCat, així com la reubicació de l’espai polític d’altres, però especialment va significar un revulsiu de calat per a la confiança de la gent en la política i els seus dirigents. Des del 2011, el govern de Mas va donar-hi la volta al tema de conversa per parlar de dret i justícia, mentre realitzava importants restriccions en els serveis públics – que també sortien al carrer per reclamar millor sanitat, educació i treball – i, des de aleshores ja tots hem hagut d’aprendre a interpretar sentències, a seguir judicis en directe, a valorar correctament la opinió d’un jurista respecte a la d’altre, a veure tertulians i tertulianes quasi amb la toga, i en definitiva, a entendre la realitat des de les ulleres del dret.
Al meu entendre, ni una visió ni l’altre corresponent a la lògica de la vida quotidiana de les persones i, per tant, hauríem de començar a veure com una cosa anòmala i poc recomanable que el filtre a través del qual veiem la vida sigui el del conflicte i la tensió. Això traspassa a l’ànim personal, que deriva en una major o menor capacitat de relació i, alhora, de sentit d’integració en una comunitat. La diferència no suma, sino que resta, i no cal ser matemàtic per entendre el que vull dir. Però la diferència existeix i ha de ser reconeguda des del respecte i la empatia, que és la capacitat de posar-se en el lloc de l’altre, veure amb els seus ulls, i pensar des del seu sistema de creences i interpretació de la realitat. Alguns li diuen «intel·ligència emocional» però no deixa de ser una actitud oberta i respectuosa que permeti una veritable interacció, amb resultats productius i que deixi un sentit de satisfacció a les parts, hagin o no arribat a punts comuns. Però s’han entès.
La cultura de l’entesa és fràgil, perquè requereix esforç, generositat i una certa humilitat, per tal de pensar que un no té tota la raó de la seva part i, segurament, guanyarà visió si incorpora part de la raó de l’altre. Però per això cal sentir que no es perd la pròpia «identitat». I aquí entrem en el terreny de les ombres. Quan a la època que esmentava abans de la crisi econòmica, a Catalunya portàvem uns deu anys incorporant persones d’origen estranger a les nostres comarques, la integració d’altres cultures, llengües i estils de vida va tenir una evolució diferent a les grans ciutats que a les comarques d’interior o els pobles. Si revisem on van començar a arrelar més les opcions independentistes (Girona, Catalunya Central, i comarques interiors de Lleida i Tarragona) podríem fer un anàlisi històric-geogràfic de la immigració a Catalunya. Acció-reacció: la por a l’altre, cultural i atàvica, a perdre espai en la pròpia cultura i llengua, a haber de repartir els recursos de feina i protecció social… La tormenta perfecta. Malgrat que a l’escola s’han fet lloables esforços d’integració, aquests joves encara no són els que es troben al nostre escenari social amb naturalitat. Necessitem més temps i voluntat per absorbir un fenomen social de calat, amb responsabilitat i solidaritat, sense que les sensibilitats locals es sentit agredides i generin reaccions de rebuig en forma de nacionalismes. A tota Europa cal abordar de forma intensa i sense dilació allò que sembla estar congelat i ens afecta a totes les escales: com fem per conviure col·lectius d’orígens, cultures i ideologies diverses en un país comú, mantenint els equilibris entre els principis europeus i les desigualtats mundials.
Hem de donar pas ara, doncs, a la sociologia, les humanitats i les ciències de la vida per tornar al relat constructiu i reparador que requereix la societat catalana del futur immediat. Més enllà de la lògica dels partits polítics, la societat té vida pròpia – sortosament – i haurem de treballar per tornar al relat social i de progrés com a societat, tenint en compte tot el que hem viscut els darrers quasi deu anys, i els aprenentatges que uns i altres hem pogut extreure. Basat en què? Doncs en un projecte comú per a Catalunya, amb un diagnòstic realista i detallat de la seva realitat sociològica, demogràfica, institucional i empresarial, i orientat a uns objectius comuns de futur que, ja pel 2030, estan mig dibuixats per l’Agenda dels Objectius de Desenvolupament Sostenible de l’ONU. Pot Catalunya estar reclamant justícia per uns aspectes mentre deixa de treballar de forma efectiva en contra de la pobresa, la educació de qualitat, el canvi climàtic, la cooperació entre països o la salut universal?
La percepció de la «justícia» avui per part de la societat catalana és la del greuge – aquell estat de permanent victimisme amb el qual molts estan identificats – La sentència del cas del procés planeja aquests mesos sobre tot el que hem d’acabar treballant, i no pot, en darrer terme, distreure’ns de l’objectiu. Els fets d’uns quants no son els fets de tots i totes i la societat catalana ha de cercar camins per a tornar al seu paper civil, sense perjudici de que els interessos polítics particulars trobin les seves vies d’expressió. El judici, segons els experts, ha estat correctament executat; la sentència tindrà els seus recursos i recorregut jurídic. Com no soc jurista ni ho vull ser, apel·lo a la sabiduria de fiscals, advocats defensors i jutges per que ho resolguin. Només goso apuntar una cosa: hi ha una lliçó que crec que tots els partits polítics catalans amb arrel democràtica han aprés; que la via unilateral no porta enlloc, en aquesta Europa i en aquest moment.
Però a casa nostra tenim altra feina: reparar, recuperar i reconstruir. Si la societat catalana es capaç de digerir la sentència i les seves evolucions sense perdre de vista el que ens correspon recuperar i reparar, tant a nivell econòmic, com social i institucional, tindrem una oportunitat d’orientar-nos de forma més efectiva. Si aquesta flama encesa per la justícia la tornem a girar cap a la «justícia social» a casa nostra, la lluita per la feina digna, la igualtat d’oportunitats, el respecte a la educació com a eina de transformació social, el suport a l’empresa com a cèl·lula reproductora de la dinàmica d’un país, la innovació com a tret de la nostra identitat… Si tornem a l’eix de la cooperació mútua, lliure d’etiquetes i prejudicis, orientats al que ens és comú, potser impulsem per fi tantes coses que estan aturades; perquè molts, volent mirar el cel, segueixen fixats en el seu dit, i han deixat de veure la veritable lluna, que és Catalunya.