John Henry Newman, el Sant de la consciència

John Henry Newman (1801-1890) serà canonitzat el proper diumenge 13 d’octubre. Figura cabdal del cristianisme del segle XIX, Newman va néixer a Londres en el si d’una família burgesa anglicana, que més endavant passaria per greus dificultats.

Va experimentar una conversió als 15 anys que el comprometé amb la fe cristiana per a la resta de la seva vida. Va estudiar a Oxford, on més tard va exercir la docència a l’Oriel Collegre i on va ser ordenat a l’església anglicana. El 1833 va crear el moviment d’Oxford per a la renovació d’aquesta església, la qual cosa li suposà l’oposició d’importants sectors de l’anglicanisme. Va aprofundir en l’estudi dels Pares de l’Església dels primers segles, i va arribar a la conclusió de la identitat i plena continuïtat entre l’església dels primers segles i el catolicisme. El 9 d’octubre de 1845 ingressà a l’església catòlica, culminant així la seva anomenada “segona conversió”.

La seva obra com a pensador no va impedir una intensa activitat al llarg de la seva vida. Fundà, entre d’altres, l’Oratori de Sant Felip Neri a Anglaterra, la universitat catòlica d’Irlanda, i un col·legi de secundària a Birmingham. Sempre havent de superar les dificultats i l’oposició que allò catòlic troba en la societat i en les autoritat angleses, motiu pel qual no van poder reeixir altres projectes seus. El 1879 fou creat cardenal de l’Església catòlica, però va continuar amb el seu servei humil a Birmingham.

Newman és un dels grans pensadors del segle XIX, i un dels grans teòlegs de l’era moderna. El seu pensament parteix de la seva pròpia experiència, està influït per Sant Agustí i connecta amb la visió moderna i personalista.  La consciència moral és un dels seus grans temes. Va viure en una època en que la idea de la consciència moral es va anar diversificant segons les diferents corrents ètiques i filosòfiques: el deure segons els neokantians, el benestar del major nombre de persones segons els utilitaristes, el seu caràcter estrictament social segons el marxisme, o la pura denúncia de la consciència moral per constituir una “traïció a la vida” (Nietzsche).

L’any 2010 Benet XVI va proclamar Newman “Doctor de la consciència”, i va posar de manifest la vigència de la seva concepció: «En el pensament modern, la paraula “consciència” significa que en matèria de moral i de religió, la dimensió subjectiva, l’ individu, constitueix l’última instància de la decisió. […] La concepció que Newman té de la consciència es diametralment oposada. Per ell “consciència” significa la capacitat de veritat de l’home: la capacitat de reconèixer en els àmbits decisius de la seva  existència -religió i moral- una veritat, “la” veritat. La consciència, la capacitat de l’home per reconèixer la veritat, li imposa al mateix temps el deure d’anar cap a la veritat, de buscar-la i de sotmetre-s’hi allà on la trobi. […] El camí de les conversions de Newman és un camí de la consciència, no un camí de la subjectivitat que s’afirma, sinó, per contra, de l’obediència a la veritat que pas a pas se li obria ».

En el nostre temps es critica sovint l’Església d’haver abusat històricament de la seva autoritat per imposar-se a les consciències. Això pot haver estat així en altres temps, depenent en bona part del tarannà personal de cada sacerdot o religiós. A Espanya, per l’anacrònisme del règim franquista pot haver succeït fins a la generació dels nascuts a mitjans de segle passat. Però si observem el nostre present amb objectivitat i sense prejudicis ideològics, els problemes de fons de la nostra societat avui no estan provocats per l’abús de consciència catòlic, sinó pel relativisme i subjectivisme moral. Al desaparèixer la responsabilitat personal davant Déu, la consciència avui se confon amb la mera opinió personal, amb el sentiment subjectiu, amb el  lliure  arbitri com a pur “poder elegir”, encara que sigui entre bé i mal.

El santuari de la consciència s’ha desacralitzat, i això té unes conseqüències que van molt més enllà de la pervivència de la fe personal i comunitària. Apartant-se de Déu (l’Altre) la persona se separa també del seu proïsme (l’altre), i es tanca en la bombolla del seu propi jo. Es despreocupa progressivament del altres, no se sent corresponsable de la seva sort, començant sovint pels éssers més propers de la pròpia família (cònjuges abandonats, fills desatesos, avis abandonats).

Malgrat la retòrica bonista o benpensant, a la pràctica acaba imperant la ceguesa moral de la que parla Bauman. L’exacerbació creixent de l’individualisme, la felicitat entesa com a recerca del placer, de l’autocomplaença, del diner o del poder, són les grans amenaces del nostre temps, i fan cada vegada més difícil la convivència pacífica entre persones i comunitats.

Article publicat al Diari de Girona