Amb Joe Biden a la presidència dels Estats Units comença l’era post-Trump: la Unió Europea i la Xina a l’expectativa

Els quatre anys de presidència de Donald Trump han fet molt de mal a les relacions transatlàntiques.  Per a Trump, la UE era  “un enemic”  i “un projecte fallit“, l’euro “una recepta segura per a la ruïna econòmica d’Europa“ i Brussel·les “un forat infernal“. Mark Leonard, director d’un dels think tanks europeus més prestigiosos  (European Council on Foreign Relations), ha escrit que “durant els quatre anys de Trump,  Europa s’ha trobat sola en el món, car des del final de la Segona Guerra Mundial, Europa ha mirat sempre el món a través de la lent transatlàntica, fins que Trump va arribar per posar en perill aquesta relació“.

La UE espera molt del nou president dels Estats Units, Joe Biden. El mateix dia (20 de gener) de la seva presa de possessió com a  46è. president dels Estats Units, els principals mandataris de la UE  s’han  bolcat en invitacions, propostes i declaracions vàries de satisfacció i benvinguda. Ja s’ha convidat a Joe Biden a participar en una cimera amb la UE com més aviat millor i  s’ha fet una proposta per a la creació  d’un nou pacte fundacional entre Europa i els Estats Units.

El president del Consell Europeu, el belga Louis Michel, ha declarat: “Avui, dia d’elecció d’un nou president als Estats Units, és més que una transició. Avui és una oportunitat per rejovenir la nostra relació transatlàntica, que ha patit molt en els últims quatre anys. En el seu primer dia de mandat, dirigeixo una proposta solemne al nou president dels Estats Units, Joe Biden, una proposta per construir  un nou pacte fundacional per a una Europa més forta, una Amèrica més forta i un món millor“. La presidenta de la Comissió Europea, l’alemanya Úrsula von der Leyen, per la seva banda, s’ha pronunciat  en la mateixa línia: “Després de quatre llargs anys, Europa  torna a tenir un amic a la casa Blanca“. Però també ha afegit  amb realisme el següent: “Trump serà història en unes hores, però els seus seguidors romanen”.

Efectivament, comença l’era post-Trump, però no pas l’era  post-trumpisme.  Malgrat haver perdut davant Biden, Trump ha obtingut 74 milions de vots. És el segon president  i el president republicà més votat de la història dels Estats Units.  Trump se’n va derrotat, però ell o un altre poden tornar a liderar el moviment que representa i el segueix.  El  trumpisme forma part d’una revolta populista global contra les elits polítiques, culturals i econòmiques, molt atractiva per tots aquells que han vist  pertorbades les seves vides per la globalització  i la desindustrialització, i són molts als Estats Units.  A més, el populisme nord-americà s’endinsa en arrels profundes de la societat, gairebé fundacionals. El discurs antiestablishment ha estat sempre present d’alguna manera, lligat al triomf de la llibertat individual davant del poder, del que sempre han desconfiat.

La Xina, a diferència de la UE,  no vol ni pot aspirar a cap relació privilegiada. La seva és una relació de rivalitat. Els Estats Units és la potència hegemònica i la Xina la gran potència reemergent, en el sentit que vol tornar a ser el que ha estat durant segles: el centre del món. La paraula “Xina“ vol dir precisament això: “imperi del centre“. Segons  “la trampa de Tucídides“ – famosa en la teoria de  les relacions internacionals – quan es dona el cas d’una potència hegemònica i d’una potència  emergent que aspira a l’hegemonia, el conflicte està assegurat. Els líders de Pequín només esperen de Joe Biden que les relacions amb els Estats Units “tornin al camí correcte“.  En to cordial, allunyat de l’acritud de les declaracions de Trump dels darrers temps, Pequín ha assegurat que vol treballar amb el nou president nord-americà perquè les relacions entre les dues grans potències  del món es recondueixin cap a una nova normalitat. El portaveu del Ministeri d’Exteriors xinès, Hua Chunying, ha declarat: “Malgrat les nostres diferències, la Xina i els Estats Units comparteixen una amplia gamma d’interessos mutus i hi ha espai per a la cooperació. També compartim responsabilitats per salvaguardar la pau i el desenvolupament mundials“.

La Xina pot ser un important punt de fricció entre Europa i els Estats Units i, per tant, un  obstacle important a les ambicions europees d’una nova aliança transatlàntica. Per començar, la firma de l’acord d’inversió entre la UE i la Xina al final de la presidència alemanya de la UE, sense esperar l’arribada de Joe Biden a la presidència, no ha sigut ben vista a Washington. L’acord es va cuinar al llarg dels darrers anys i Brussel·les no va voler esperar a l’arribada de Biden al poder. Destacats  analistes interpreten el pacte com un èxit que  s’ha apuntat Pequín. Després  d’anys de negociació, just abans de l’arribada de Biden a la presidència, la Xina va canviar de posició i va obrir sospitosament una possibilitat d’acord amb la UE. Es pot argumentar que el principal objectiu de Pequin ha sigut obrir una bretxa en les relacions transatlàntiques al mateix moment en què els europeus pretenen renovar-les i millorar-les, amb la suposada complaença de Biden,  i sembla que ho ha aconseguit.

A Brussel·les es pensa que Joe Biden no canviarà essencialment l’estratègia agressiva de Trump respecte a la Xina,  tant en matèria de drets humans com   de relacions econòmiques i comercials.  Es pensa que potser la suavitzarà en la forma, però no en el fons. El nou responsable de relacions exteriors amb Biden, Anthony Blinken, no serà probablement tan dur en paraules com el seu antecessor, el trumpià Pompeo (aquest parlava, per exemple, de “genocidi” a Xinjiang), però ja ha declarat que ell creu que l’administració Trump tenia raó en adoptar un enfocament més dur cap a Pequín,  encara que no estigués d’acord amb els seus mètodes. Davant del Senat, Blinken ha assegurat recentment que “no hi ha dubte“ que la Xina representa “el desafiament més important per als Estats Units“ i ha avalat la política  del seu predecessor en diverses qüestions  molt sensibles per als dirigents xinesos, com Hong Kong, Taiwan o Tibet.

En mig d’aquest terreny internacional perillós i dificultós, habitat per dos gegants, Europa haurà de ser capaç de trobar el seu espai. La UE ha reaccionat amb retard sobre les polítiques xineses de caràcter proteccionista i en relació amb  la seva manca de reciprocitat en termes de comerç i inversió.  Només fa poc temps que la UE ha definit oficialment la Xina com “un rival sistèmic”  i “un  competidor econòmic”, al mateix temps que  “un col·laborador potencial en termes geopolítics”.  La UE  combina la seva nova política sobre la Xina amb el nou concepte “d’autonomia estratègica“, tan mimat per Emmanuel Macron.

La Tríada formada pels Estats Units,  la Xina i la UE és la clau de volta de  l’escenari mundial actual. 

La Xina s’està preparant per arribar al lideratge mundial en termes econòmics, tecnològics i militars. La relació entre la potència hegemònica, Estats Units, i la potència reemergent, la Xina, definirà la lluita pel poder mundial al llarg del segle XXI.   

La UE està preparada per proposar a Joe Biden una nova relació transatlàntica i una nova estratègia comuna davant la Xina, centrada sobre tres pilars: economia, seguretat i política tecnològica.  En el terreny econòmic i comercial , cal un nou acord  que substitueixi al fallit TTIP  (Transatlàntic Trade and Investment Partnership), vetat per Trump. Es necessita aquest nou acord de lliure comerç per contrarestar el recentment signat entre la Xina i les nacions de l’est asiàtic (el Regional Comprehensive Economic Partnership, RCEP), el més gran del món. En matèria de seguretat, cal enfortir l’OTAN i, al mateix temps, avançar en la nova política europea de defensa. La política tecnològica és vital en el món actual, i és on precisament la Xina està concentrant grans esforços, perquè creu que és clau per a arribar al lideratge mundial.  La Xina és molt conscient que els dos segles “d’humiliació“ que va patir davant d’Occident i del Japó es varen deure al fet que la Xina havia perdut anteriorment el tren de la revolució industrial. Els xinesos no volen repetir l’experiència. A Europa (i també als Estats Units) es pensa que un món en el qual la Xina liderés les regles i estàndards tecnològics seria un món menys lliure i  menys democràtic.

Peter Beyer,  coordinador d’afers transatlàntics en el govern alemany i diputat en el Bundestag per la CDU (Unió Demòcrata Cristiana),  acaba d’escriure unes paraules sobre les quals val la pena reflexionar: “Quan els historiadors estudiïn en el futur el significat dels temps actuals, probablement s’hi referiran com el començament d’una nova Guerra Freda. L’anterior va començar l’any 1945 i va acabar l’any 1989 amb l’esfondrament del Mur de Berlín i posterior implosió de  l’URSS.  L’actual ha començat amb la rivalitat  entre els Estats Units i la Xina. La Xina és una potència molt més temible que l’URSS. Els Estats Units continua essent  la gran protagonista del joc, amb una Rússia enfonsada que ara  torna a aixecar el cap, però  la gran novetat de les darreres dècades és el creixement extraordinari de la Xina i la seva carrera que sembla imparable cap al lideratge mundial. Europa ha de jugar un paper clau en aquest nou escenari i contribuir a l’equilibri global, i això passa per l’enfortiment immediat de les relacions transatlàntiques  i de les relacions occidentals en general davant del desafiament xinès“.

 Loading ...