És vital situar el resultat de les eleccions en un marc de referència de construcció i no d’enfrontament, de pensar en les necessitats de les generacions presents i de les que ho seran en les pròximes dècades.
A partir de la segona meitat del segle XIX va formar-se el catalanisme polític: el 1882, amb la formació del Centre Català; el 1887, amb la constitució de la Lliga de Catalunya, i el 1892, amb les Bases de Manresa. No fou un fet aïllat, sinó que s’inscriu en la mateixa època de l’onada revolucionària europea del 1848. Sense cercar mimetismes forçats, sí cal dir que aquell període té punts de contacte amb la crisi europea actual, provocada per la reacció a la societat desvinculada que destrueix els components essencials de la identitat humana.
El catalanisme sorgeix per la defensa i promoció de la llengua i cultura catalanes i del seu dret consuetudinari i pel reconeixement de Catalunya com a subjecte polític. I també, ateses les condicions objectives del període històric, es presenta com un moviment regenerador de la vida política espanyola, que pateix la pèrdua de les últimes colònies i la subsegüent crisi de règim. Ni la resta d’Espanya ni els catalans –Rivera inclòs– haurien d’oblidar la dimensió històrica del fet i les causes del perquè sorgeix i es manté.
A partir d’aquell període, la qüestió catalana condiciona tota la política espanyola dels segles XX i XXI, de manera tal que Cambó ja escriu el 1923, a Per la concòrdia, que tot conflicte d’Espanya amb Catalunya acaba en una crisi de les institucions de l’estat. El Col·lectiu Treva i Pau, Juan-José López Burniol i Alfredo Pastor han reflexionat molt i bé sobre tot plegat en aquestes mateixes pàgines.
En aquesta història, i com en el suplici de Sísif, la pedra que és remuntada esforçadament pendent amunt sempre acaba rodolant avall, de manera que hi ha un etern recomençar. Hi ha, com en l’oscil·lació de sístole i diàstole del cor, un doble moviment Espanya-Catalunya d’acceptació i refús de l’especificitat catalana en el sistema polític espanyol: els règims de la Mancomunitat i les autonomies davant dels intents de liquidació que tenen en Primo de Rivera i Franco les formulacions més dures i que ara, en termes postmoderns, formulen Cs i PP, amb l’aplicació permanent revisable de l’article 155 i, en versió perfectament moderna, Vox, amb la supressió de les autonomies.
Hi ha per la banda catalana l’exercici d’una política de participació regeneradora amb Cambó, Roca, Molins i Duran, o de nacionalisme pactista amb Macià i Pujol, i també l’eterna temptació de separació de l’ordre constitucional espanyol sempre mal garbellada, massa de cara a la galeria i sense disposar de la força necessària, com el 6 d’octubre del 1934 i els 6 i 7 de setembre del 2017 amb la declaració de desconnexió.
Des de la perspectiva espanyola, i en el millor dels casos, es pot considerar que es va produir una gran deslleialtat institucional. Des de l’independentisme es poden adduir les retallades a un Estatut (però que després els governs catalans no han aplicat), la negativa al pacte fiscal i els incompliments competencials. Des de l’objectivitat crec que ambdós tipus de greuges no pertanyen al mateix rang. Una cosa és declarar-se insurgent de la legalitat i una altra viure conflictes competencials que no són del tot aliens als sistemes federals o autonòmics.
En tot cas, la voluntat de separar-se ha estat rotundament derrotada. Aquest és el fet i és a partir d’ell que cal fer política. Aquesta pot ser de dos tipus: la que està portant a la crisi de la democràcia o bé entesa com a acció per construir el bé comú. Aquesta edificació requereix unes condicions que les institucions de l’Estat en un àmbit i la societat civil en un altre han d’impulsar.
Però hi ha dos greus problemes. El català s’inicia quan alguns dirigents varen jugar a fer saltar la banca amb una pobra parella, aparentant un pòquer. El resultat ha estat una destrossa, també judicial. El problema espanyol radica en la seva dificultat per articular bé Catalunya, a causa d’una visió que no accepta l’aportació del catalanisme.
Ara Catalunya ha de posar remei als errors dels Mas, Puigdemont, Junqueras i Torra, i el govern i els partits espanyols han d’assumir el fracàs de la solució 155, l’evidència de l’especificitat de Catalunya com a nació cultural; comunitat de memòria, vida i projecte, dotada de lleis pròpies, que s’ha de traduir en propostes materials. És el moment del reconeixement col·lectiu i de les coses concretes. Com a contrapartida, el govern català ha d’assumir sense reserves el marc constitucional.
No crec que tot això sigui possible sense una opció política catalanista a l’alçada de l’època, que articuli bé tradició i progrés, amb capacitat de governar i portadora d’un moviment de regeneració de la democràcia, que està en crisi a causa de la partitocràcia que practiquen tots sense excepció. O sigui, s’ha acabat la primera part del drama i just s’alça el teló de la segona. Hi ha actors que encara han d’intervenir.
Article publicat a La Vanguardia
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.