Independència, afirmacions, preguntes i errors

L’any 2014 vaig escriure aquest article per a CatDiàleg. Quasi cinc anys després el que deia es fa mes rotund i mostra, després del temps transcorregut, el desastre en el qual ens han ficat i del que encara molts de nosaltres som responsables de no haver fet el suficient per poder sortir-nos-en.

“Veig com una dissort que Europa ja no sigui un projecte portador d’una gran utopia. Catalunya almenys en té una, i això és bo, però no voldria que es transformés en una derrota ridícula, un somni oscat pels partidismes, una frustració destructiva, ni tampoc un sofriment excessiu per inútil. Al nostres fills ja els hi deixem un futur prou difícil i un present poc encoratjador com per carregar-los amb més pes mort a l’esquena. Davant d’aquests riscos hi ha preguntes que no es formulen, afirmacions que no es fan i errors que s’assumeixen. Aquesta evidència m’impulsa a escriure perquè ni tot desig porta al bé, ni tota apetència de poder significa servir al poble.

Constato la quantitat ingent de paper i comentaris oficials i mediàtics  sobre  la realització de la consulta i dels escenaris posteriors, tants que ja composen  una tautologia immensa, aplanadora. Un donar voltes que en res ens ajuda a ser ciutadans responsables.

Sembla com si el nostre govern i els que l’acompanyen, coneixedors de les  dificultats enormes de l’empresa, preferissin oblidar-se’n per evitar el desànim dels seguidors. Via fora! Quina forma tan suïcida de preparar el futur, quina malfiança en el tremp de la gent.

Hi ha uns fets clars. Els enumero:

1. La gran majoria dels catalans volen una consulta.
2. La majoria o una minoria important vol la independència.
3. La consulta legal i pactada no es farà.
4. Hi haurà eleccions al Parlament de Catalunya.
5. La Unió Europea ha deixat clar que de ser independents quedaríem fora; almenys d’entrada.
6. Els efectes de la política espanyola sobre Catalunya són difícilment suportables, perquè després de tants anys de democràcia i fidelitat, continuen veient la afirmació catalana com una anomalia a esmenar.

Voler qüestionar aquests fets és perdre el temps. A partir d’ells sorgeixen unes qüestions imperatives pel nostre futur immediat que exigeixen respostes concretes. Els partits que  s’oposen a la consulta tenen la obligació imperiosa, especialment el PP, d’explicitar un projecte ben definit, i un compromís que vagi més enllà del que alguns dels seus actes semblant   indicar: la Catalunya real entesa com una “nosa”. El ser català afermat en la terra dels pares, el patriota, com un sospitós.

Els partits que impulsen la consulta i sobre tot els de la independència, CDC, ERC, CUP, i encara més el govern que guia el procés, tenen el deure de definir-se, sobre una sèrie de qüestions, perquè l’aposta feta és massa seriosa, històrica i de risc:

• Si hi ha eleccions i guanyen, que faran l’endemà? Proclamar la independència? I tot seguit què més? Com faran efectiva una decisió que formalment viola la legalitat espanyola, i per extensió i d’entrada la comunitària? Com i quan s’aconsegueix el reconeixement de la UE amb un acte que trenca amb la legalitat d’un estat membre?
• I si no hi ha declaració d’independència, aleshores què? Continuaran donant voltes amb la negociació de la consulta? Tornaran a la casella de sortida, revivint una i altra vegada el dia de la marmota? Són conscients que entre les prèvies de l’Estatut i l’actual procés portem set anys concentrant  els nostres esforços com a poble en una via que no progressa? Tan poc val el text de l’Estatut que no paga la pena burxar per aplicar-lo en el mentrestant? Governar bé és fer camí.
• Els governants i els que volen governar, han d’afrontar també (no dic en lloc de) altres qüestions vitals. El país se’ns esmicola: la desigualtat creix. Una tercera part de les persones de menys de 30 anys no tenen la preparació ni l’experiència mínima per a la seva inserció laboral. El gran sustentador, la classe mitjana, és esquilada per impostos suecs i prestacions espanyoles. Els naixements escassegen i la població envelleix, mentre  els costos socials creixen.
• I encara hi han més qüestions decisives, que amb independència o sense, els governants i els qui vulguin ser-ho, han d’explicar. Enumero: (1) Catalunya no és diferent d’Espanya en diverses dissorts humanes, com en el baix rendiment escolar, però de totes elles una es urgent d’abordar: com assolir una reducció important de l’atur sense reduir la Productivitat Total dels Factors. Recordem-ho: en plena expansió econòmica aquesta productivitat va minvar fins a ser negativa. (2)  Quina resposta es dona el desequilibri de les pensions catalanes avui deficitàries.(3) Com ens plantegem la resposta a noves amenaces, a reptes com la secular stagnation, i la possibilitat que el canvi tecnològic actual destrueix més llocs de treball dels que crea, almenys en un llarg període de temps (4) Com abordem les causes noves ( a mes de les velles) que impulsen la desigualtat creixent; el canvi tecnològic ( possiblement) i un creixement del capital provinent de la riquesa superior al increment del PIB.
• Els governants podien haver fet moltes coses. Quan costa un repetidor escolar als recursos públics? Entre 7.600 i 8.400 euros. I els joves que ni estudien ni treballen?, que són el 15% dels menors de 24 anys: 500 milions anuals, i el conjunt de malalties fruit dels mals estils de vida? El llistat de costos socials que es podrien reduir millorant les finances publiques es llarg. Actuar sobre tots aquests i d’altres problemes no costa diners; n’estalvia, però només saben acudir a taxes, impostos, i copagaments. Ni tan sols han estat capaços, uns i altres, de reformar l’administració, que continua sent una còpia sense cossos d’elit de l’administració espanyola. Ens parlen de Dinamarca, de Suïssa, doncs perquè perden l’ocasió de reflectir-ho en una nova administració! No fan aquestes i altres coses perquè no som independents? Apa ja. Sota aquesta lògica els molts anys de govern Pujol hagessin estat materialment estèrils. Que no se’ns digui mes que ja ho resoldran quan tinguem la independència. Calen diners per fer coses cert, però no només diners. D’altra banda la independència donaria més ingressos, però també més cargues a afrontar i més exigències de la gent.
• Quants anys més continuarem plens de paraules i escassos de fets? Quin pla tenen si en el 2015 tot segueix igual. No saben encara que el dret a decidir no s’atorga, es guanya, i la independència encara més? Què proposen CDC i ERC, per guanyar-la? I que no argumentin una independència guanyada des de fora. Ja ho haurien d’haver après després del 1714 i del 1939. Ningú ens traurà les castanyes del foc. Si fins hi tot el candidat liberal a la presidència del la Comissió Europea, Verhofstadt, el que recolza CDC, diu que es un afer intern sobre la que la UE no ha de intervenir?  No espereu al setè de cavalleria perquè els indis som nosaltres. La qüestió és fins on s’està disposat a arribar amb les pròpies forces.
• I en l’aposta independentista és obligat que ens expliquin quins són els escenaris previsibles, els plans de contingència, i el model econòmic, sota el supòsit de romandre durant uns anys fora de la UE i de l’euro.
• No hi pot haver incorporació immediata a la UE sense l’acord amb Espanya, però encara hi ha una altra raó que ho fa inviable i que roman en la penombra. Si Catalunya és un nou estat vol dir que disposarà d’una constitució i altres lleis bàsiques, que haurien de contemplar qüestions potencialment conflictives. Doncs bé, fins i tot amb un pont de plata és obligatori que la Unió examini tècnicament tot aquell cos de lleis per verificar si s’escauen amb la normativa comunitària. I això vol dir temps. En l’escenari més amigable alguns anys, perquè no poden examinar els nostres textos si no estan acordats. I no es suficient tenir un esborrany tècnic al calaix, sinó no ha estat examinat per les forces polítiques, una feina que no es realitzarà en quatre dies. O és que ningú  recorda els conflictes interns quan l’últim Estatut, o que una part de la  gran abstenció va estar motivada pel seu Títol I?
• I si és així, per què no han guanyat temps i alhora han mostrat al món el rigor català? Perquè no han endegat el treball polític per assentar els fonaments de les lleis bàsiques? Es el temor a il·luminar diferències irreconciliables que demostrin quan difícil es construir en una societat desvinculada? Temen el precedent al llarg de dècades  de la manca d’acord per fer una llei electoral catalana?
• Per què expliquen als ciutadans que la única barrera és Espanya? N’hi ha una altra que la reforça. La pròpia UE, i també els Estats Units, per dos tipus de raons: si la UE acceptés la declaració unilateral d’independència contra la voluntat d’un Estat membre es produiria un precedent explosiu que  cap govern està disposat a assumir. Què faria aleshores el País Basc, el nord d’Italià, el Tirol italià, el país flamenc? La Unió Europea i l’euro no  estan pensats per facilitar secessions, sinó per tot el contrari: difuminar els conflictes  fronteres, travar la unió entre estats. A més, ara s´afegeix tota l’ebullició de l’est en la que Rússia jugarà a fons les consultes i referèndums   de la població de parla russa. Refer fronterers és la bèstia negra de la UE.
• I encara hi ha un segon tipus de raons. Sense Catalunya, Espanya és un estat econòmicament inviable. L’endeutament públic espanyol és massa gran com per perdre el 20% del PIB, el 27% de les exportacions, l’Àrea Metropolitana de Barcelona, i la part estratègica del corredor mediterrani d’una sola tacada. Seria com fer una crisi com la del ’98 per voluntat pròpia. Alhora España és massa gran perquè la UE pugui sostenir-ne la fallida, i per si no fos suficient, la societat espanyola no està en condicions de fer més sacrificis per afrontar les exigències d’un rescat. La independència de Catalunya seria el gran factor de desestabilització d’España. I qui vol una Espanya políticament i econòmica inestable, Brussel·les, París, Berlin, Roma, Washington?  La independència  win win, el que aniran millor perquè així refaran el seu model econòmic, es una niciesa, o be un discurs acomplexat.
• Un dels grans problemes de tota aquesta història és que Espanya necessita desesperadament Catalunya, però és incapaç d’assumir-ho perquè el seu orgull li ho impedeix. No cerca un soci en la governació, sinó una “província” més. Però no som una “província” del Regne; ni ho serem.
• Fins i tot en un procés en el que la consulta i el diàleg fos possible hi ha punts conflictius que necessiten una clarificació dins de Catalunya per poder fer “números”. (1) Quina és la proposta de distribució de l’endeutament públic espanyol, del fons de reserva de la Seguretat Social, i la posició sobre l’estoc de capital públic a Catalunya? (2) Com quedaria el sector financer català fora de l’euro, encara que nomes fons per uns anys? (3) Per incorporar-nos ràpidament o lenta a la Unió hauríem de complir els criteris de Maastricht malgrat que el nostre endeutament el superaria ben bé en 25 punts ( assumint la part corresponent de l’espanyola). Quina política se seguirà per rebaixar-lo i en quins terminis? (4) A grans trets com quedaria plasmada en els nostres comptes públics la despesa com a nou estat (fronteres, representació exterior, exèrcit, més policia, administració fiscal), la despesa financera addicional de l’endeutament, més la necessitat de reduir-lo? No és suficient dir que viuríem millor, aquest és un tema massa terrenal com per no presentar-lo en euros.

Sóc conscient que alguns veuran en aquest al·legat un argumentari que qüestiona la independència, mentre que altres veuran un transfons radical.  Seria bo que no es deturessin en el judici d’intencions, en el dit que assenyala la Lluna, i es fixessin, uns i altres, en el  contingut, en l’anàlisi del que cal afrontar, en el caràcter històric i titànic de la situació que comporta dues  evidències:

Si es vol emprendre un camí d’aquesta mena el poble ha de ser conscient del que fa i estar preparat. I també per honestedat cal preguntar-se i respondre, si precisament per les seves condicions adverses, és avui el millor camí, perquè   un objectiu  tan ambiciós no està a l’abast de la política tal i com s’entén, ni dels valors hiperdividualistes i hedonistes que imperen a Catalunya. Albirar l’èxit, exigeix construir des de dins i des d’ara un país nou ( que seria bo amb independència i sense), amb visió i mentalitat pionera, de nou horitzó, que necessita una nova cultura, un nou esperit, un nou tremp, que és incapaç d’aportar el pensament desvinculat que impera. Començar de nou.

L’altre evidencia és que el govern i part de la societat espanyola, està incorrent en un error d’efectes traumàtics, d’altra banda “clàssic” en la seva història: creure que pot resoldre el problema català sense projecte històric, només a base de duresa, paciència i maquillatge. Sense atendre que la voluntat emancipadora és generacional, i creix amb la frustració. I que l’opció per a molts no radica en continuar o deixar-ho estar, sinó en el mètode per assolir la independència.