Ideòlegs darrerre de Putin i Trump

El putinisme

Després de 25 anys en el poder, Putin està deixant un llegat incomparable a la història russa, tant en termes de durada personal al capdavant del poder màxim del país com d’articulació d’un nou model d’estat, el putinisme.   

El putinisme és un model polític molt nacionalista, amb somnis imperials, enterrador del comunisme, defensor d’un liberalisme econòmic que passa per la connivència amb oligarques, autocràtic,  intervencionista, que reclama per a Rússia  un estatus de gran potència mundial. És una autocràcia particular amb estructures d’estat sòlides, sota el  ferri control de Putin, que funcionen amb automatisme. Per sobre de  tot, és una fórmula genuïnament russa i en clau russa. Experts independents indiquen que una bona part de la societat russa s’hi sent identificada.

El putinisme té un important contingut religiós. L’Església Ortodoxa Russa beneeix el putinisme. Kiril,  Patriarca de Moscou i  primat de l’Església Ortodoxa Russa, ha sigut durant molt temps  un oficial  del KGB, la temuda agència de seguretat de l’extinta URSS, igual que    Putin. Són amics íntims. Putin és una persona  religiosa. Sota el lideratge de Kiril, l’Església Ortodoxa Russa ha recolzat moltes de les polítiques del Kremlin, incloent-hi l’annexió de Crimea (2014) i la invasió d’Ucraïna (2022), que Kiril qualifica de  “guerra santa”.

La rivalitat entre el Patriarca Kiril de Moscou i el Patriarca de Kiev forma part del conflicte entre Rússia i Ucraïna.

Durant segles, l’Església Ortodoxa Ucraïnesa va estar sota la jurisdicció del Patriarcat de Moscou. Després de la independència d’Ucraïna l’any 1991, varen sorgir moviments per establir una església  ortodoxa  ucraïnesa completament separada de Rússia. L’any 2018 el Patriarca  Ecumènic de Constantinoble, Bartolomé I, va concedir l’autocefàlia a l’Església Ortodoxa  d’Ucraïna, reconeixent-la com independent del Patriarcat de Moscou. Això va suposar un cop molt fort per a Kiril i per al Kremlin, ja que significava la pèrdua de control religiós sobre Ucraïna.

L’any 1991 l’URSS va deixar d’existir. Segons Putin, “l’esfondrament de l’URSS és l’esdeveniment més desastrós del segle vint”. Aquesta frase el defineix. El putinisme neix de la humiliació soferta per Rússia durant la dècada dels anys noranta del segle passat, posteriors a 1991. Aquí s’hi troba  un clar paral·lelisme amb la Xina. La Xina moderna és també una reacció al segle d’humiliació que va patir  per part d’occidentals i japonesos  entre 1839 i 1949, any de creació de la República Popular Xina.

Putin tenia 39 anys l’any 1991 i se sentia orfe de l’URSS. Aleshores es va  dir a si mateix que mai més s’haurien de repetir aquells anys d’humiliació de la dècada dels noranta, plens de misèria, caos, màfies, privatitzacions fraudulentes i oligarques aprofitats provinents de la nomenklatura soviètica. Calia construir un nou estat i una nova ciutadania.

Putin va saber, primer, situar-se com a membre de l’administració de la Rússia independent. Després  va jugar la carta de superar el passat del comunisme soviètic, així com del posterior caos i descontrol propis de l’època de Yeltsin. Resultat: mirada cap a un record edulcorat de l’etapa imperial tsarista, barrejada amb el patriotisme de la Gran Guerra Pàtria 1941-45, i adaptada al model liberal capitalista globalitzat. Amb dues guindes: control personalista de tot el sistema i recuperació de l’orgull de potència mundial.

Els artífexs del putinisme

Vladislav Surkov

Vladislav Surkov, nascut l’any 1964, polític i empresari rus  a qui molts denominen el “cardenal gris del putinisme“, és considerat una de les figures polítiques russes més influents de les darreres dècades i principal artífex  i veritable “arquitecte” del putinisme. El sistema està  bastit sobre el concepte de “democràcia sobirana”, elaborat per Surkov, de caràcter al mateix temps “democràtic i autoritari”. Se celebren eleccions, però són controlades  per la “vertical de poder”, concepte també inventat per Surkov, que significa estructura centralitzada  al davant de la qual se situa Putin. Ha estat també el creador de la idea de “món rus“ com a articulació contemporània  de l’imperialisme rus. Així expressava la seva visió, assumida pel Kremlin, de quin ha de ser el paper de Rússia  en l’arena internacional. Surkov pertany al partit Rússia Unida, el partit de Putin.

Ivan Ilyin

Abans  de Surkov, el polític i filòsof rus Ivan Ilyin (1883-1954) era considerat el pensador rus que més havia inspirat a Putin sobre el poder, la pàtria russa i el seu lloc al món. Ilyin ha estat el pilar sobre el qual s’ha sustentat la deriva messiànica de Putin després de la caiguda de l’URSS l’any 1991. Va escriure un llibre titulat “Les nostres tasques”, on es troba una exhortació mística al destí imperial de Rússia i una severa crítica a Occident, al que considera “responsable d’haver exportat el virus anticristià a Rússia”, un Occident que “es guia per un pla d’odi i luxúria de poder”. Ilyin, com Putin, consideren que Ucraïna no és una nació, sinó una part de la gran Rússia.

Alexandre Duguin

Una tercera personalitat que també exerceix una influència notable sobre Putin és el filòsof polític i historiador de les religions, Alexandre Duguin, nascut l’any 1962 a Moscou. Afirma que Rússia té el deure històric d’unir l’imperi eurasiàtic, del que Duguin ha escrit que “és capaç de lluitar amb èxit contra el món occidental dirigit pels Estats Units”.  Creu que Euràsia i el món necessiten un líder autoritari post democràtic que superi el xoc de civilitzacions i representi la tercera via entre l’Occident liberal i l’Orient il·liberal. “Nosaltres els conservadors volem un Estat fort i sòlid, volem ordre i una família sana, valors positius, el reforç de la importància de la religió i de l’església a la societat”.

El trumpisme i els seus artífexs

Curtis Yarvin i Nick Land

Un dels intel·lectuals i polítics més influents del trumpisme és l’enginyer computacional  nord-americà, Curtis Yarvin. Ell creu que s’ha de superar la democràcia actual dels Estats Units i que només la figura d’un monarca o d’un CEO (Chief Executive Officer) nacional pot salvar el país. Yarvin forma parella de pensaments amb el filòsof anglès Nick Land. Són les dues eminències d’un moviment anomenat  “neoreacció“ o “Il·lustració Fosca“, contrari a la democràcia liberal.

Ambdós personatges es consideren fonts intel·lectuals d’una revolució cultural antiwoke.  Darrere d’argumentacions històriques atrevides, Yarvin imagina  una societat a la qual els empresaris digitals regnin com amos absoluts dels destins del món. El “tecnomonarquisme” de Yarvin justifica el poder il·limitat dels oligarques digitals. Nick Land ha escrit un llibre titulat The Dark Ilustration (La Il·lustració Fosca)  on es defensa la tesi  que la democràcia s’ha de desmantellar i les estructures governamentals s’han de reduir al mínim. Yarvin i Land creuen  que l’estat ideal hauria de funcionar com una empresa, on els ciutadans serien clients.

Peter Thiel

Peter Thiel, gran empresari tecnològic, col·labora estretament amb la parella anterior. Ha  declarat que el món occidental necessita un hard reboot  (reinici complet) que inclogui el desmantellament de la democràcia i l’adopció de règims autoritaris i eficients com el creat l’any 1959 a Singapur per Lee Kuan Yew o el creat l’any 1978 a la Xina després del rebuig del comunisme i l’adopció de l’economia de mercat, un nou model de capitalisme d’estat.

Heritage Foundation

Darrere de Trump existeixen diversos think tanks que li donen suport. El cas més notori és el de la Heritage Foundation, autora del Project 2025, un  conjunt extens  de recomanacions  per a l’acció política  de Trump.

J.D. Vance

De tots els membres principals de l’actual administració Trump,  un dels més influents és  el  vicepresident J.D. Vance, autor d’un llibre clau per entendre l’electorat trumpista, titulat  “Hillbilly Elegy” (“Una família americana”, en versió catalana). El llibre explica al món la història de tres generacions de hillbillies, rednecks o escòria blanca, que per a Vance són veïns, família i amics. Es tracta de gent blanca, pobre i de classe treballadora castigada severament per la desindustrialització. Persones desmoralitzades, ressentides i radicalitzades, addictes a la desesperança. Són els que van fer president Trump.

Vance no és un vicepresident típic americà, amb poc protagonisme. Al contrari, ja s’ha vist en poc temps en el càrrec com esbronca el líder d’un país aliat al despatx oval de la Casa Blanca, va a Europa per alertar que la seva amenaça no és Rússia sinó “l’enemic interior”, critica les decisions del president en un xat amb altres alts càrrecs del Govern, visita Groenlàndia per justificar l’ambició expansionista del seu cap contra la sobirania d’un membre fundador de l’OTAN, etc.

Si Trump no es presenta a les eleccions el 2028 -cosa que ha suggerit repetidament que farà, malgrat que la Constitució prohibeix un tercer mandat- Vance podria fer un pas endavant i agafar les regnes del moviment MAGA (Make America Great Again). S’ha convertit en el perfil polaritzador i combatiu que adoren les bases republicanes.

Catòlic i ultraconservador, nascut en un petit poble d’Ohio i autoerigit en representant del somni americà. Malgrat ser un hillbilly típic, ha sabut ser capaç de pujar d’escala social i graduar-se a la prestigiosa Universitat Yale. Vance s’autodefineix com un  membre de la dreta postliberal  que advoca pel conservadorisme social i els valors de la família tradicional. Està en contra de l’avortament, li agradaria que fos il·legal a tot el país. S’oposa al matrimoni homosexual, a la “bogeria transgènere” i a la “tirania woke”. Defensa per tots els mitjans el dret a portar armes i creu que no haurien d’estar regulades.

 Loading ...