El marxisme -cal fer-li completa justícia- és una cosa de més entitat que una simple metodologia, en el sentit que aquest terme té en el llenguatge realista; és un cos doctrinal, fundat en el dogma del materialisme ateu i la dialèctica de la lluita de classes, i tot autèntic marxista necessita ser conseqüent amb aquesta fèrria dogmàtica.
Cal dir-ho amb tot respecte per les persones, però també amb tota claredat, el marxisme no és una simple metodologia, és una dogmàtica fundada en uns principis absolutament incompatibles amb la doctrina de Crist.
L’home i la seva problemàtica venen a ser, en definitiva, l’eix i la clau de la política marxista. Per això, Antonio Gramsci (teòric marxista i polític italià), que va ser un dels doctrinaris més sagaços, va sostenir que, per a la construcció d’una humanitat marxista, no n’hi havia prou amb aconseguir un canvi en les estructures econòmiques. Calia arribar més lluny, fins a la transformació de la societat i de la cultura; calia anar encara més enllà i obrar la transformació última i realment decisiva, la del mateix home, donant-li la volta com un mitjó i canviant-li fins al que té de més íntim i elemental, que és el sentit comú. El marxisme, en suma -segons el pensament de Gramsci- aspira a buidar la persona del sentit comú que és fruit de la llei natural i de més de vint segles d’inspiració cristiana, per empeltar-li un sentit comú nou, que li faci reaccionar espontàniament d’acord amb les categories i valors del materialisme marxista.
