Fons Europeu de Reconstrucció de la UE contra la crisi del coronavirus. Com s’ha arribat a la seva aprovació?

La UE s’ha anat consolidant sempre en moments de crisi i de necessitat, i així ha sigut també aquesta vegada. A la matinada del dimarts 21 de juliol, després de quatre dies consecutius (amb les seves corresponents nits) d’intenses negociacions, el Consell Europeu ha arribat finalment a un acord sobre el Fons Europeu de Recuperació contra la crisi del coronavirus. Es tracta d’un acord històric perquè, per primera vegada, s’ha acceptat que la UE pugui endeutar-se a través d’emissions de bons que es desenvoluparan  fins a l’any 2026, amb la garantia de tots els estats membres. Es tracta d’un fet puntual per a una situació de gravetat excepcional, però és un gran pas que no s’havia fet mai.

Amb aquest acord, es posaran en marxa mesures que mai s’havien utilitzat abans, com és el cas de què la Comissió Europea s’endeuti massivament als mercats per subministrar fons als països més afectats per la crisi i més vulnerables pel seu elevat deute.  Es crea un deute comú que caldrà reemborsar l’any 2058.

L’acord permet posar en marxa un important paquet financer que es vincula al pressupost comunitari. El paquet del pla de recuperació puja a la xifra de 750.000 milions d’euros, que es captaran als mercats financers.  Al seu costat  s’hi han d’afegir   1,074 bilions d’euros corresponents als pressupostos dels pròxims set anys de la UE (Marc Financer Plurianual 2021-2027).  El pla de recuperació es compon de 390.000 milions en forma de transferències i de 360.000 milions en forma de préstecs.

Les transferències són ajuts directes o subvencions que no s’han de tornar i  formen el nucli central d’aquesta iniciativa.   Són els que permetran a països com Itàlia o Espanya, fortament endeutats, poder reactivar les seves economies. Sumant pla de recuperació i pressupostos, això fa que el paquet total  arribi a la xifra colossal d’1,82 bilions d’euros (el 5 per cent del PIB europeu).

L’escenari pressupostari 2021-2027 haurà d’aprovar-se a finals d’any i exigirà un increment dels ingressos via nous impostos, com la taxa digital, la financera  o la que s’aplicarà sobre el consum del plàstic, entre d’altres. El 70 per cent dels ajuts arribarà entre el 2021 i el 2022, i per al 2023 s’assignarà el restant 30 per cent.

Els criteris de repartiment són dos: en el primer període es tindrà en compte el nivell d’atur entre el 2015-2019 i a partir de 2023 la referència serà la pèrdua del PIB soferta en el període 2020-2021.

Per primera vegada, l’executiu comunitari s’endeutarà per ajudar a tothom. Els diners manllevats es retornaran amb nous recursos propis. Això suposa un gran pas cap a la unió fiscal europea. No s’està gaire lluny de l’anhelada mutualització del deute ni dels famosos eurobons.

Hem vist en posts anteriors que la reacció de la UE contra el coronavirus ha estat  gradual  i ha passat per diferents fases.

Les dues primeres es varen caracteritzar per la sorpresa i la descoordinació. La tercera fase va tenir com a protagonista el Banc Central Europeu (BCE), amb actuacions financeres molt contundents i decisives que encara duren. El protagonista de la quarta fase va ser l’Eurogrup i  la seva aprovació d’actuacions per un import de 540.000 milions d’euros.

La  fase actual, que culmina el procés de reacció, va començar amb la reunió del Consell Europeu del 23 d’abril, celebrada en forma de videoconferència. Havia arribat l’hora de plantejar la creació d’un  nou fons de recuperació econòmica molt ambiciós contra el virus, que estaria vinculat amb el propi pressupost de la UE. El dia 18 de maig es va fer pública una proposta conjunta francoalemanya que obria el pas i suposava un suport decisiu al futur del pla de recuperació. Merkel i Macron s’havien posat d’acord per trencar un tabú alemany: permetre el deute comú, a través del pressupost de la UE, i així finançar la recuperació. Merkel acceptava una proposta que s’acostava bastant a la mutualització del deute preconitzat principalment per Itàlia, Espanya i França, i  declarava , una vegada més, que “a Alemanya només li anirà bé si a Europa li va bé“. El  27 de maig va arribar el gran dia de la presentació, per part de la presidenta de la Comissió Europea, l’alemanya Úrsula Von der Leyen, del projecte definitiu del Fons Europeu de Reconstrucció. A partir d’aleshores, es varen intensificar les preses de posicions i les negociacions  entre els estats membres de la UE, fins que finalment els seus líders s’han  posat d’acord a la matinada del 21 de juliol a la seu del Consell Europeu a Brussel·les.

Malgrat la durada rècord del Consell Europeu, el pla s’ha aprovat en només quatre mesos des que va començar la pandèmia i en només dos des que el Consell Europeu va demanar a la Comissió que presentés un pla de recuperació. En termes europeus, això és extremadament ràpid.

Àngela Merkel  ha jugat un paper central en el difícil camí cap a l’aprovació del pla de recuperació europeu contra la crisi econòmica descomunal provocada pel coronavirus. Alemanya, juntament amb França -Àngela Merkel i Emmanuel Macron de la mà- han estat  els dos  grans promotors d’aquest pla, que  es començarà a implementar precisament durant l’actual  presidència semestral  alemanya de la UE (juny-desembre de 2020). Aquesta  presidència passarà probablement a la història de la UE.

Àngela Merkel -que està al final de la seva carrera política a Alemanya i potser al començament d’una nova carrera europea que molts desitjaríem- està sàviament preparada per aconseguir el que s’espera sempre d’una bona presidència europea:   imparcialitat  i equilibri en les negociacions, eficiència en la identificació de posicions comunes i mirada de llarga vista dirigida  al que més convé de cara  al  futur de  la UE.

La reacció de la UE davant de la Gran Recessió de 2007 també la va encapçalar Alemanya, però aquella vegada ho va fer defensant aferrissadament polítiques d’austeritat que van acabar  causant un gran patiment. La crisi econòmica que tenim a sobre, deguda a la pandèmia de la  Covid-19,   agafa a Alemanya i al conjunt de la  UE  amb les lliçons apreses de l’anterior crisi. S’està convençut de què ara no és hora de “condicionalitats estrictes“ de tipus fiscal, de retallades i d’austeritat, sinó  d’inversions massives per al rellançament econòmic amb ambiciosos  objectius de futur  (digitalització, economia verda, canvi climàtic, economia circular, ciència, recerca, sanitat, educació, noves tecnologies… ).

Els ajuts europeus arribaran, això sí, amb unes  certes “condicions” en forma de supervisió per assegurar que els diners es dediquin a reformes que transformin l’economia dels estats membres de la UE cap als objectius de futur desitjats (nova política industrial, nova política energètica, pacte verd, canvi climàtic, etc.).

Per aconseguir les transferències, els països hauran de presentar plans de reformes orientats a crear ocupació i  sostenibilitat. Un 30 per cent dels diners del pressupost i del pla de reconstrucció es destinaran a l’emergència climàtica.

La pressió  del cap de govern holandès, Mark Rutte, ha estat persistent durant tota la cimera de juliol per assegurar un control dels plans de reforma.  Rutte és  el líder dels autoanomenats països “frugals“ (Països Baixos, Àustria, Dinamarca i Suècia), que   no han aconseguit establir, com desitjaven, “condicions molt estrictes“ i un dret de veto sobre els plans de reforma, però sí mecanismes concrets d’intervenció. Els plans que cada país presentarà per aconseguir els ajuts seran aprovats per majoria qualificada (requereix 15 estats i el 65 per cent de la població) partint de les propostes de la Comissió Europea. Al procediment se li afegeix un “fre d’emergència” (concessió als “frugals“), consistent en la possibilitat d’elevar el cas que preocupi al màxim nivell polític, el de caps de govern. “Si excepcionalment un o més estats membres consideren que hi ha desviacions greus del compliment satisfactori dels terminis i els objectius, pot requerir al president del Consell Europeu que es tracti el tema en el pròxim Consell Europeu“, diu el text aprovat. Mentre duri aquesta consulta, els fons quedaran paralitzats i, perquè la situació no es prolongui massa, es fixa un límit màxim de tres mesos per a tot el procés.

Ara s’està molt lluny dels famosos MoU (Memorandum of Understanding) de la primera dècada del segle XX  i de les seves exigències (retallades pressupostàries, plans d’ajustament i  reformes) que acompanyaven els plans de “rescat“ dels països en dificultats per la Gran Recessió de 2007. Ara la “condicionalitat“, en la mesura que es pugui utilitzar aquesta paraula, no ha de ser interpretada com una intromissió en la sobirania nacional, ja que  es limita a traçar les línies bàsiques de les reformes estructurals que els governs nacionals han de proposar i concretar. Si la  “condicionalitat“ d’ara consisteix a implementar les reformes estructurals necessàries, no s’ha de veure com una invasió sinó com una oportunitat de modernització de l’economia de cada país.

El pla de recuperació no només ajudarà a sortir de la crisi, sinó que també  permetrà posar al dia l’economia dels països membres de la UE, fent-la més verda, més digital i més resilient. El pla de recuperació és molt més que un fons. És, de fet,  un autèntic pla estratègic que coordina inversions i reformes, per posar Europa de nou al capdavant de les grans transformacions globals.

El paquet aprovat inclou també “condicionalitat” respecte a l’estat de dret, però en termes més suaus dels que s’havia plantejat inicialment. Un país que violi aquestes normes pot veure congelats els fons que rep de la UE si ho decideix una majoria qualificada dels vint-i-set. Es volia establir inicialment una  relació estricta entre els pressupostos i l’estat de dret, una cosa a la qual s’oposaven Hongria i Polònia  i la resta de països del Grup de Visegrad (Txèquia i Eslovàquia). Al final varen acceptar la referència a l’estat de dret i els valors democràtics de la UE que cal respectar a canvi d’un redactat més suau i la necessitat una majoria qualificada per adoptar una decisió en aquest terreny ((cosa que deixa oberta una minoria de bloqueig) . Sota la pressió de Polònia i Hongria es podrà  actuar per demanda de la Comissió Europea si es detecten infraccions i sempre per majoria qualificada, un mecanisme  suau i genèric.

Ja es veu que, al final de la cimera de juliol, totes les parts implicades poden dir d’alguna manera que han sortit guanyadores. Políticament s’ha demostrat que l’eix francoalemany per si sol no és suficient i que cal comptar també amb els països petits. Les transferències no seran de 500.000 milions, com havien demanat inicialment França, Alemanya i els països del Sud, sinó de 390.000 milions, però el pla de reconstrucció ha tirat endavant.  La Comissió Europea és la gran protagonista del pla, però tindrà menys fons en el pressupost europeu per als seus programes de transició energètica, sanitat i investigació.

Els països “frugals“  han renunciat a vetos, però han aconseguit les seves recompenses. A més de retallar el total de transferències i de condicionar amb severitat els ajuts, reben compensacions via un augment dels retorns que rebran dels pressupostos de la UE (mecanisme que va introduir Margaret Thatcher).

Els països de l’est han alleugerit la relació entre el pla de reconstrucció i l’estat de dret.

Els països mediterranis no han aconseguit totes les seves demandes d’ajuts, però han obtingut una gran victòria perquè no han d’afrontar en solitari la reconstrucció econòmica.

Itàlia i Espanya són els dos països més beneficiats pel fons europeu de reconstrucció. Itàlia rebrà uns 209.000 milions d’euros, dels quals 82.000 en forma de transferències i uns 127.000 en crèdits. La diferència amb Espanya és que més de la meitat seran crèdits. Espanya rebrà 140.000 milions d’euros  (equivalent al 12 per cent del PIB espanyol), dels que 72.700 milions seran ajudes directes i els  restants 67.300 seran  préstecs.

Sánchez ha declarat exultant, a la sortida del Consell Europeu: “estem davant d’un vertader Pla Marshall, s’acaba d’escriure una de les pàgines més brillants de la història europea”. Una vegada tancat l’acord sobre el pla de recuperació de la UE, sap que té el camí obert per presentar els pressupostos generals de l’Estat per a l’any 2021 i que no hi haurà exigència europea de retallades immediates. “No hi haurà homes de negre“, va dir fa pocs dies  l’ambaixador d’Alemanya a Espanya, Wolfgang Dolt, al Fòrum Tribuna Barcelona. Tanmateix, hi haurà  condicions i  exàmens vinculats a la qualitat i orientació dels projectes que hagin de ser subsidiats. El mecanisme de l’anomenat Semestre Europeu serà utilitzat al respecte. És un mecanisme creat l’any 2010 que permet als països membres de la UE de coordinar les seves polítiques econòmiques al llarg de l’any. La Comissió analitza cada any en detall els plans de reforma pressupostària, macroeconòmica i estructural de cada país. Després dirigeix al govern de cada país recomanacions específiques per als següents 12 a 18 mesos.

Es pot dir que estem davant d’un acord històric per a Espanya en el sentit de què  ens obligarà a governar-nos millor sabent que estem vigilats i que si no complim els acords, ens negaran disposar dels diners. La UE ens convida a treballar pensant que els préstecs s’hauran de tornar i que les transferències  estaran condicionades al compliment dels objectius acordats amb les autoritats europees.  Per a Espanya l’important, per sobre dels ajuts que rebrem, és la lliçó  que hem d’aprendre: realitzar les reformes pendents, saber gastar de forma productiva, seleccionar bé els sectors i els projectes  en  què cal invertir. És el moment de reorganitzar les Administracions, reorientar l’educació, invertir en noves tecnologies i energia verda.  El Pressupost de 2021 serà una prova de què Espanya estarà aprofitant, o no, l’oportunitat de modernitzar el seu sistema productiu a través dels ajuts europeus.

El Fons Europeu de Reconstrucció encara necessita  l’aprovació del  Parlament Europeu i de tots i cadascun  dels vint-i-set parlaments dels estats membres de la UE.  El procés pot durar mesos, però, després de la marató negociadora realitzada per aprovar el Fons i les intenses transaccions realitzades entre uns i altres, no es preveu que els eurodiputats ni els parlamentaris estatals  acabin plantejant dificultats importants.  

Més informació ESPECIAL CORONAVIRUS

 Loading ...