Europa: Unitat en la diversitat

Europa aspira a ser una unitat en la diversitat. El lema de la Unió Europea (UE) és precisament aquest: “Units en la diversitat” (en llatí in varietate concordia). Aquest lema significa que, dins de la UE, els europeus treballen junts per la pau i la prosperitat, i que les nombroses cultures, tradicions i llengües d’Europa són un actiu positiu en el continent. És un dels símbols de la UE, juntament amb la bandera (dotze estrelles daurades sobre fons blau), l’himne (l’Oda a l’alegria de la novena simfonia de Beethoven), la moneda (l’euro) i el dia d’Europa (9 de maig, commemoració de la Declaració Schuman de 1951).

“Unitat en la diversitat“: aquestes quatre paraules podrien resumir la identitat del nostre continent, però malauradament no són encara una realitat política, sinó només una aspiració. Estem davant d’una unitat in fieri, que s’està fent, i depèn precisament de nosaltres, els europeus, que s’acabi aconseguint. El lema de la UE, com a tal, és també una divisa in fieri, perquè, com veurem més endavant, ni tan sols és oficial del tot.

En paraules del pensador búlgar Tzvetan Todorov (pronunciades amb motiu de la recepció del Premio Príncipe de Asturias de Ciencias Sociales l’ any 2008), “La identitat d’Europa consisteix a adoptar una idèntica actitud davant de la diversitat”, una identitat que es basa “no en la diversitat en sí mateixa, sinó en l’estatut que se li atorga”, perquè la diferència “es converteix en identitat i la pluralitat en unitat”; si la UE és fidel a la seva identitat” servirà d’exemple per a tot el món”.

Les dues realitats polítiques europees que probablement s’han acostat més a una identitat europea així definida són, per una banda, el Sacre Imperi Romanogermànic, que tenia inicialment la seva capital a Aquisgrà (Alemanya) amb Carlemany i que va durar mil anys (des de Carlemany l’any 800 fins a la seva supressió per Napoleó l’any 1806) i, per altra banda, l’Imperi austrohongarès. El primer era un mosaic de més de tres-centes petites entitats polítiques autònomes, però totes elles sabien que formaven part d’una unitat. Es tractava d’una versió dinàmica i pragmàtica d’una “unitat en la diversitat”, una veritable fragmentació creativa. El segon exemple, l’Imperi dels Habsburg, conformava un model equilibrat de convivència, encara enyorat per molts, entre diferents pobles i nacions de l’Europa central. Era tan exitós, que fins i tot un cèlebre polític txec va arribar a dir que “Si no existís, s’hauria d’inventar, de tan bé que funciona”. Seguint les petjades d’ambdós exemples, la capital natural d’una Europa unida en la diversitat s’hauria de situar lògicament en algun lloc d’Europa Central (la Kern Europa o la Mittel Europa), i el més adequat podria ser Viena.

Coundenhove-Kalergi, un polític i geopolític txec d’ascendència austríaca i japonesa, ho explica molt bé en la seva obra “Paneuropa” (1928). Europa és una i diversa, i s’ha d’unir tot respectant les seves diversitats si no vol continuar essent un camp de batalla permanent. Sota l’impacte de les conseqüències devastadores de la Primera Guerra Mundial, Kalergi va proposar la creació d’una Paneuropa, és a dir, uns Estats Units d’Europa de caràcter federal. Pensava, amb raó, que sense unitat Europa acabaria tornant a la guerra ben aviat. El 1923 ja havia publicat el manifest “Paneuropa”, que va inspirar la constitució de la Unió Paneuropea Internacional o Moviment Paneuropeu, precursor del Moviment Europeu creat l’any 1947. El 1926 Kalergi va organitzar a Viena el Primer Congrés Paneuropeu, amb el suport d’intel·lectuals de la talla de Thomas Mann, Freud, Rilke, Unamuno, Madariaga i Ortega i Gasset. Les seves idees varen influir, després de la Segona Guerra Mundial, en els anomenats “Pares d’Europa” (Konrad Adenauer, Robert Schuman, Alcide de Gasperi, Jean Monnet) que varen endegar un nou procés d’integració continental inspirat per les idees de Kalergi i basat en les Comunitats Europees.

El procés d’integració europea per la via comunitària (Comunitats Europees), del que la UE és hereva i Kalergi precursor, es caracteritza pel seu avançament gradual i progressiu cap a un objectiu de constitució d’una nova entitat política de caràcter federal. Kalergi també s’havia anticipat a aquesta estratègia gradual d’integració quan va escriure que la creació de la seva proposada Paneuropa s’hauria de “desenvolupar per etapes, començant per la unió duanera”.

La integració comunitària posterior a la Segona Guerra Mundial va començar a principis dels anys cinquanta del segle passat amb la creació de la primera Comunitat Europea, la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer (CECA) (1951), inspirada per l’esmentada Declaració Schuman. Més tard (1957) sorgiren dues noves Comunitats Europees: la CEE (Comunitat Econòmica Europea) i l’EURATOM (Comunitat Europea d’Energia Atòmica). L’estratègia d’integració europea per la via comunitària, o pròpia de les Comunitats Europees, té dues ànimes: una de caràcter funcionalista (assoliment d’objectius concrets, començant pels econòmics) a curt termini i una altra de caràcter federalista a llarg termini. A partir de 1951, l’estratègia ha conegut fases ascendents d’eurooptimisme i fases descendents d’europessimisme, generalment coincidint amb períodes de creixement o de reculada econòmica, fins avui mateix.

La darrera fase d’europessimisme va començar l’any 2005, amb el rebuig en referèndum del Tractat constitucional de la UE per part de França i els Països Baixos, que va suposar el naufragi del projecte. Si aquell Tractat hagués entrat en vigor, hauria coronat l’edifici institucional i jurídic de les Comunitats Europees, car totes elles s’haurien subsumit en el nou text constitucional, i avui els cinc símbols de la UE, entre ells el seu esplèndid lema “Unida en la diversitat”, serien oficials. El fracàs del Tractat constitucional es va superar amb l’adopció d’un text menys ambiciós que va entrar en vigor l’any 2009 i que és conegut com el Tractat de Lisboa. Aquest nou tractat va conservar bona part del contingut del tractat constitucional rebutjat el 2005, però va deixar de banda els símbols de la UE, que per tant no són jurídicament vinculants, excepte per a aquells Estats membres que així ho declarin expressament pel seu compte.

Quan la UE hagi assolit l’ideal d’una Europa unida en la diversitat, s’haurà arribat a una situació en la que el principi de subsidiarietat s’aplicarà extensament, els ens subestatals tindran garantida la seva participació en un sistema de governança europea multinivell, i la tipologia de la pertinença de ple dret a la nova entitat federal s’haurà ampliat i ja no estarà només reservada als Estats, com fins ara, sinó que també estarà oberta a altres ens polítics.

Aquesta podria ser una manera de resoldre per elevació el conflicte actual entre Catalunya i Espanya. Una perspectiva semblant hauria d’insuflar noves forces a l’europeisme a Catalunya en positiu, en el sentit de ser pioners des de casa nostra en obrir camins cap a una Europa basada en un lema que al final esdevindria oficial: Unitat en la diversitat. El gran periodista català Gaziel ja hi feia referència fa molts anys amb aquestes paraules: “I si un dia existeixen els Estats Units d’Europa, governats per un poder sobirà molt més alt i serè que els actuals governs nacionals, ja sensiblement anacrònics, una infinitat de fets singulars que per a ells són causa de noses, topades i ressentiments de campanarets ensuperbits, a més de semblar legítims i naturals, seran mereixedors de protecció i respecte”.

Mentre no s’arribi a una UE estructurada en aquests termes, el model d’unitat en la diversitat que inspira a Europa podria servir per encarar el futur polític d’Espanya. Aquí també tenim precedents històrics, per exemple l’època de la Casa d’Àustria, Espanya en el seu zenit, quan els reis d’Espanya es proclamaven Rex Hispaniarum, és a dir, reis de les Espanyes. Però el mateix Gaziel posa en evidència les dificultats per avançar de manera decidida cap aquest objectiu…