Europa, Unió Europea i Catalunya

Europa i la UE no són la mateixa cosa, malgrat que s’empri sovint el mot “Europa” per referir-se a la UE.

La UE és una organització supranacional sui generis que regeix un procés d’integració europea en construcció. Europa és una realitat geogràfica i una identitat de cultura i civilització en la qual nosaltres, els catalans, com tots els pobles europeus, ens podem veure reflectits.

La identitat és un sentiment de pertinença a una comunitat que dóna sentit als seus integrants. Les identitats col·lectives configuren la relació amb altres éssers humans en termes de convergència d’interessos o valors. També hi ha qui pensa, però, que la identitat europea és igualment un procés en construcció, com la mateixa UE, i no pas una comunitat cultural arrelada en el passat, que seria més el cas de les cultures estatals i subestatals. Aquestes veus afirmen que bona part dels problemes que avui arrossega la UE es deuen precisament a la feblesa de la identitat europea. No existiria un demos europeu, sinó que seria més aviat un exercici intel·lectual propi de les elits europees.

L’expresident de la Comissió Europea, Jacques Delors, deia que la UE era com una mena d’OPNI (objecte polític no identificat) i que necessitava un “ànima”, car “ningú s’enamora d’un mercat únic”. Al final d’una visita oficial a Brussel·les, li varen preguntar al líder xinès Chu en Lai què li havia semblat la Comunitat Europea i va respondre així: “M’ha semblat un procediment, crec que m’he entrevistat amb un procediment”. Amb aquesta paraula volia referir-se a una cosa freda, rutinària i burocràtica.

Alguns tenim una tendència a representar gràficament Europa, i també la UE, com una fracció algebraica, en el numerador de la qual hi figura una gran diversitat de pobles, mentre que en el denominador comú s’hi troben heretatges culturals compartits com el grec (la raó), el romà (el dret), el judeocristià (la fe), el món de la Il·lustració (el progrés) i d’altres. No en va el lema oficial de la UE és “unitat en la diversitat” ( en llatí, in varietate concordia). El lema significa que a la UE els europeus treballen junts per a la pau i la prosperitat, i que les nombroses cultures, tradicions i llengües d’Europa són un actiu positiu per al continent.

L’escriptor búlgar Tzevan Teodorof ha escrit que la identitat europea consisteix en la seva diversitat i, al mateix temps, en el desig europeu d’assolir la unitat en la diversitat, fins avui mai realitzat. Alguns ho varen intentar per la força, com Napoleó o Hitler, amb resultats tràgics. La UE ho pretén fer de manera pacífica, pactada i dialogada. D’aquí la transcendència de la seva missió: la UE és una organització que vol fer realitat el somni de la unitat, si entre tots l’ajudem a aconseguir-ho, de manera consensuada. És conscient que la violència ha presidit l’escenari europeu al llarg dels dos darrers mil·lennis.

El tipus d’unió a assolir no està definit en el marc de la UE, s’ha escrit que hauria de ser “una unió cada vegada més estreta entre els pobles europeus” (bella frase del Tractat de Roma de 1957) , molts desitjarien que tingués la forma de federació, altres de confederació, etc.

Aquell OPNI no és cap d’aquestes coses, però és molt més que un simple acord intergovernamental. És un projecte que encara no ha arribat a la majoria d’edat. Els dirigents polítics europeistes de cada país han de convèncer als seus ciutadans que el seu futur implica reforçar la seva unitat. Tots estem convidats a participar-hi.

Els malentesos sobre la UE són avui nombrosos a casa nostra. Val a dir que el “procés” hi ha contribuït de manera important. Malgrat tot, continuem sentint-nos molt europeus, tant com, per exemple, Stefan Zweig o Claudio Magris quan declaraven que se sentien com a casa seva en qualsevol punt de la geografia europea. O com s’expressa més recentment la directora catalana de cine Isabel Coixet amb aquestes paraules: “Europa és quelcom que respirem i sentim. Hi és quan passes per una plaça de Verona i et sents com a casa. O quan estàs a Munic i trobes un llibre de Goethe que et fa sentir a casa”.

No s’ha comprès, per exemple, que, agradi o no, la UE com a organització supranacional és encara un club d’Estats, que l’article 2 del Tractat de la UE consagra el respecte de l’estat de dret entre els seus valors fonamentals i que l’article 4 del mateix tractat proclama el respecte de la constitució pròpia de cada Estat així com de la seva organització i integritat territorial. Pretendre que la UE es posicioni en la qüestió del “procés “està, doncs, fora de lloc, ja que es tracta d’una qüestió que no entra dins de les seves competències. Les declaracions d’alts representants de les institucions europees- Comissió, Consell o Parlament- han estat fetes a títol individual, ja que les institucions com a tals es limiten a recordar els seus principis. L’acceptació d’un nou Estat membre dins de la UE requereix l’acord unànime dels Estats membres. En el cas de Catalunya, llevat que la independència fos acordada amb l’Estat espanyol, és evident que d’altres Estats europeus s’hi oposarien.

La UE necessita rellançar actualment el seu projecte d’integració i superar un llarg cicle d’euro optimisme que va començar l’any 2005 amb el rebuig del tractat constitucional. Catalunya podria contribuir de manera important a aquest necessari rellançament europeu. Però només podrem exercir aquesta missió aportant i acollint iniciatives positives en lloc de crear a la UE més problemes dels que ja té.