Europa i el naufragi de les civilitzacions

El magnífic escriptor libanès Amin Maalouf acaba de publicar un llibre sobre geopolítica titulat “El naufragi de les civilitzacions”. No fa gaires anys (el 2009) en va publicar un altre sobre el mateix tema amb el títol “El desajuste del mundo. Cuando nuestras civilizaciones se agotan”.

En el seu darrer llibre, Maalouf fa una descripció més severa que la que feia en el seu llibre anterior sobre la situació actual del planeta. Fa una dècada parlava de l’esgotament de les civilitzacions, ara ja parla obertament de naufragi.

Aquesta vegada parteix de l’anàlisi desconsolada del que està passant a la seva pròpia regió d’origen, el Llevant. “La humanitat es transforma davant dels nostres propis ulls. La seva aventura mai havia sigut tan prometedora i, al mateix temps, tan atzarosa. Quan els espectaculars avenços tecnològics dels nostres dies ens han facilitat l’accés universal al coneixement, quan vivim més i millor que mai, quan el tercer món es desenvolupa més ràpidament que mai i quan la humanitat per primera vegada podria dirigir-se cap a una era de llibertat i de progrés mai viscuda, és precisament quan el món sembla avançar en direcció oposada, cap a la destrucció de tot l’aconseguit fins ara, com un nou Titànic que porta a bord una multitud de passatgers de tots els països i de totes les classes, navegant amb pompa cap a la seva perdició, ignorant que es troba a escassa distància d’un xoc fatal que l’acabarà enfonsant. El meu univers llevantí ha sigut precisament el primer a naufragar, la meva nació àrab ha sigut la que, amb el seu tràgic esfondrament premonitori, ha arrossegat el planeta sencer cap a un engranatge destructor”.

L’Amin és periodista, novel·lista, assagista i un magnífic analista geopolític. Els seus pares eren periodistes d’ascendència cristiana. La seva mare era originària d’una important família tradicionalment catòlica i francòfona que tenia Egipte com pàtria adoptiva, i el seu pare, de formació anglòfona, procedia de la comunitat melquita, una de les Esglésies Catòliques Orientals, que té com a cap el Patriarca d’Antioquia i tot l’Orient, Alexandria i Jerusalem, amb seu a Damasc (Síria).

Amin cursà estudis de sociologia i d’economia en una escola jesuïta francesa i a la Universitat de Beirut. La seva obra es troba marcada per les seves pròpies vivències: la diversitat dels seus orígens, la convivència amb diferents llengües i religions, l’enfrontament entre comunitats i l’exili.

No és estrany que una de les seves obres més celebrades es tituli “Les identitats que maten”, publicada l’any 1998. Allí explica precisament que l’autor té moltes identitats i que no està disposat a renunciar-ne a cap. Maalouf se sent al mateix temps àrab i francès, libanès i egipci, cristià i musulmà, oriental i occidental, mediterrani, llevantí, europeu, escriptor en francès, anglès, àrab…

Sosté que “no es pot reduir tota la identitat d’una persona a una sola pertinença, cal diferenciar entre identitat i comunitat”. La identitat és una combinació de pertinences que evolucionen al llarg de la vida, que són pròpies de cada individu i que estan organitzades segons una jerarquia variable. Una comunitat es defineix com un grup de persones que tenen una pertinença comuna. És normal que un individu pertanyi, doncs, a diverses comunitats al mateix temps.

El primer naufragi que l’Amin descriu en el seu darrer llibre sobre geopolítica és el de la seva regió d’origen, la regió de Llevant, situada entre Orient i Occident, al llarg de la Mediterrània.

Ell ha nascut en aquest “univers llevantí”, format pel “conjunt dels llocs on les antigues cultures de l’Orient mediterrani es tocaven i alternaven amb les més joves d’Occident”. Amin considera que les llums de Llevant s’han apagat i que després les tenebres s’han estès per tot el planeta.

“L’ideal llevantí és el que ens exigeix a tots i cadascú que assumim el conjunt de filiacions i també, una mica, les dels altres. Aquesta aspiració és la que marca en una societat humana el pas de la barbàrie a la civilització. En el meu Líban, de jove existia una convivència organitzada entre les diferents comunitats religioses locals: maronites, drusos, sunnites, xiïtes, grecs ortodoxos o grecs catòlics, armenis, siris, jueus, alauites, ismaelites… Aquesta proximitat i equilibri que imperava entre les diverses comunitats era l’univers de la meva infantesa, era quelcom excepcional i, ara ho veiem clar, molt fràgil… Egipte, per la seva banda, estava a l’avantguarda de la seva zona per les seves escoles, les seves universitats, diaris, bancs i tradicions mercantils. Destacava per una gran llibertat d’expressió i una gran obertura tant cap a Orient com cap a Occident. Hauria pogut liderar l’univers llevantí i el conjunt del món àrab cap a una democràcia més gran i cap a la modernitat, però tot es va acabar esfondrant.

La ruïna d’un model tan prometedor és el que m’omple de tristesa. El Líban, qui l’ha vist i qui el veu. Abans era la Suïssa de l’Orient Mitjà.

La desintegració de les societats plurals de Llevant ha comportat una degradació moral irreparable que actualment afecta totes les societats humanes i obre la porta a barbàries insospitades a tot el món. Els imperis més civilitzats estan sempre a prop de la barbàrie. Europa ho ha experimentat en les seves pròpies carns, i per això mateix hauria d’esdevenir clau a l’hora decisiva d’evitar les amenaces actuals”.

Maalouf es pregunta quina ha sigut la clau del desastre de la regió de Llevant, de la seva regió, que amenaça a estendre’s a la resta del món. La resposta que hi troba és l’autoodi. “Quan a una persona se li acaben les ganes de viure, s’apropa un suïcidi col·lectiu”. “He sigut testimoni de la transformació d’un ampli conjunt de pobles en multituds rabioses, amenaçadores, desesperades. El món àrab que jo vaig conèixer a la joventut compartia les normes de l’època, els mateixos debats, els mateixos riures i hauria pogut evolucionar perfectament d’una manera diferent a la que hem vist. La nació àrab ha tingut projectes i no s’ha autoodiat fins a temps recents.

La guerra àrab -israelià de 1967 és l’esdeveniment clau, els àrabs varen ser derrotats i mai més varen recuperar la confiança en sí mateixos. El malalt no s’ha recuperat més des d’aleshores. Certament, abans hi havia hagut altres esglaons desgraciats, com l’incompliment de les potències occidentals guanyadores de la Primera Guerra Mundial de permetre la creació d’un regne àrab, o la derrota de 1948 que va permetre la creació de l’estat d’Israel. La desesperació àrab té arrels que efectivament condueixen al comportament d’anglesos i francesos al final de la Primera Guerra Mundial i al naixement de l’estat d’Israel l’any 1948, però va néixer l’any 1967 i es va consolidar l’any 1973, quan els exercits àrabs varen tornar a ser derrotats per Israel”.

Tot això recorda algunes opinions sobre l’Orient Mitjà que he escoltat algunes vegades del periodista català Tomàs Alcoverro, especialista en aquella regió, basat precisament a Beirut, com ara: “Tot allí és complicadíssim; quan hom es pensa que comença a comprendre alguna cosa del que passa, és que encara no ha comprès res; quan hom creu que la situació comença a millorar, segueix perdut, perquè segur que està a punt d’anar a pitjor; i quan hom pensa que la situació és tan dolenta que ja no pot anar a pitjor, es torna a equivocar, perquè segur que encara anirà a pitjor…”

És una situació que dos grans especialistes en relacions internacionals han estudiat a bastament. El francès Dominique Moïsi té un llibre titulat “Geopolítica de les emocions” en el que defensa que cada regió important del món es caracteritza per determinades emocions, i la regió àrab musulmana, segons ell, es caracteritza pel ressentiment, que prové precisament de la seva frustració històrica.

L’altre analista és un americà d’origen japonès, Francis Fukuyama, que en el seu darrer llibre titulat “Identitat” explica que l’ànima humana es composa de tres grans components: raó, emoció i thymos. Creu que el tercer és el més important, malgrat que fins fa ben poc no se li ha prestat l’atenció deguda. Thymos significa dignitat, respecte, necessitat de reconeixement. Està a la base de tots els moviments “indignats”. Ell pensa que és un motor de la història molt potent, que en el cas del món àrab musulmà empeny cap al costat destructiu, particularment després dels atemptats dels Estats Units l’any 2001.

Escriu Ami Maalouf que “Una de les seves grans tristeses actuals està relacionada amb Europa”. Reconeix que Europa va experimentar un descens als inferns i es va gairebé suïcidar entre 1914 i 1945, amb les dues Guerres Mundials. Constata que després va ser capaç de reaccionar amb la creació de la Unió Europea. Maalouf pensa que la UE és l’entitat política més innovadora i prometedora de la segona meitat del segle XX, és un projecte d’abast universal perquè conté elements com els següents: perdó, reconciliació, pau, prosperitat i unitat en la diversitat. Però Maalouf també ens diu que esperava més de la UE: “Jo esperava que brindés a la humanitat una brúixola que evités el seu desastre, un projecte pilot que impedís la descomposició en tribus, faccions, comunitats i clans. Per encarnar-se en un model de referència, la UE hauria hagut de convertir-se en un Estat federal dotat de tots els atributs d’una gran potència global en els àmbits polític i militar i no menys en l’àmbit econòmic per poder comptar amb un pes real a la marxa del món. El drama pels europeus és que, en un món despietat com l’actual, qui renuncia a convertir-se en una potència forta acaba per ser sotmès, maltractat i extorsionat. La UE és un edifici fràgil, inacabat, híbrid i que ara mateix trontolla. Aquesta és, repeteixo, una de les grans tristeses de la nostra època. Si no hi ha finalment un comandant fiable, el transatlàntic de la humanitat es dirigirà inexorablement cap al naufragi”.

Els “comandants fiables“ avui escassegen. El replegament de les dues potències anglosaxones – els Estats Units i el Regne Unit – ha sigut particularment dolorós per a Europa, però no som pocs els que pensem, amb Hölderlin, que allà on hi ha el perill creix també el que salva. Donald Trump i el Brexit poden ser transformats d’amenaces a oportunitats, de problemes a revulsius. El meu darrer llibre sobre la UE porta precisament aquest títol: “Hacia el relanzamiento de la Unión Europea. El Brexit y Trump como revulsivos” (2018).

Jared Diamond, professor de la Universitat de Califòrnia, acaba de publicar un llibre que pot animar els europeistes. Es titula “Crisis“ i porta com a subtítol “Com reaccionen els països en els moments decisius”. Allí podem llegir el següent: “Abans de deixar-nos emportar pel pessimisme sobre la UE, que avui és moneda corrent, pensem en les condicions en què es trobava Europa l’any 1945, en acabar la Segona Guerra Mundial. No podia ser pitjor, el continent sencer estava devastat. I després, pensem en el que s’ha assolit a Europa a partir de la creació de la UE. És gairebé miraculós. La situació actual d’Europa és infinitament millor que la del 1945. Els seus reptes avui certament són importants, però poca cosa comparats amb els d’ahir, i les seves capacitats encara són grans per fer-hi front. La UE disposa dels recursos i de les energies necessàries per acabar essent el que es va proposar que arribaria a ser a partir de la seva creació. Encara depèn d’ella mateixa. Si reacciona a temps, evitarà que en el futur altres decideixin per ella i la condemnin a la irrellevància”.

La UE acaba de començar una nova legislatura (2019-2024) i es proposa acomplir un conjunt d’objectius ambiciosos que ja hem comentat en posts anteriors. Confiem que serà la legislatura del seu rellançament, després d’un llarg període de “crisi existencial” (2005-2019). Encara som a temps d’arribar a ser el model de referència que el món necessita per evitar el seu naufragi i de fer front a les nostres responsabilitats històriques a la regió de Llevant. A Europa sabem el que hem de fer. El que ens manca és la voluntat política per dur-ho a terme.