L’euroentusiasme que es vivia a Catalunya amb l’adveniment de la democràcia ( 1978 ) i l’entrada d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea (CEE) (1986), predecessora de la UE, es va anar refredant amb el pas del temps. El referèndum de 2005 sobre el tractat constitucional de la UE -que havia de posar les bases d’una reforma important de la Unió i coronar la seva arquitectura institucional– no va atreure els catalans al vot. Esquerra Republicana ho va llegir en clau sobiranista i va recomanar el vot negatiu per desacord amb el model de representació territorial de les regions europees. El nacionalisme català començava a adonar-se que la independència de Catalunya no arribaria fàcilment com a fruita madura del procés d’integració europea .
Els nacionalistes havien confiat, efectivament, en una dinàmica que permetria anar buidant l’Estat de competències en virtut del doble joc d’una força centrípeta, inherent a la integració europea, que transferia progressivament àrees de sobirania cap a la Unió, i una força centrífuga que actuava en sentit contrari, transferint competències cap a les regions i en aquest cas Catalunya. La segona força és complementària i reforçaria amb la dinàmica de transferència de competències de l’Estat cap a Catalunya, lligada a la realització del sostre competencial de l’Estatut. L’incompliment d’aquesta dinàmica en el grau desitjat generava frustració.
Fins l’arribada de la Gran Recessió econòmica l’any 2007, les enquestes registraven a Espanya un sentiment proeuropeu majoritari, entre els més forts d’Europa. Però a partir del 2007, i més encara com a conseqüència de la crisi de l’euro que va esclatar l’any 2010, s’observa un fort canvi de tendència: els qui desconfien de la UE guanyen terreny i superen per primera vegada els que hi confien. Aquesta davallada de confiança a casa nostra va ser la més intensa de la UE.
Ja no es tractava només de ser eurocrítics, és a dir, veure amb mals ulls aspectes puntuals del procés d’integració europeu, encara que sempre des de la plena acceptació d’aquest procés. Era un pas més endavant. Es tractava d’apuntar-se al euroescepticisme, que consisteix en el rebuig de la integració europea en la mesura que requereix transferències de sobirania dels Estats cap a les institucions europees. Els euroescèptics defensen només una mínima integració europea que garanteixi la pau i la prosperitat, tractant de preservar el major grau de sobirania nacional possible. L’euroescepticisme és originàriament un fenomen britànic. Els euroescèptics, al menys en la seva versió més suau, no posen en dubte la necessitat de la UE, ni la seva contribució a la pau i al progrés, però no estan disposats a avançar més en la construcció europea. La seva versió dura, però, ja s’assimila a l’eurofòbia, que consisteix en el menyspreu i aversió a la integració europea en totes les seves formes.
A Catalunya existeix una versió local d’euroescepticisme. Es poden trobar els orígens cap el gener del 2008 quan es comença a lligar la pertinença a la UE amb la qüestió de la independència. Però el fet potser més rellevant i el vertader tret de sortida d’una nova època de l’europeisme a casa nostra és la gran manifestació pel dret a decidir de l’onze de setembre de 2012, quan una gran multitud va sortir al carrer darrera una pancarta amb la proclama “Catalunya nou Estat d’Europa“. Era un lema ancorat en el mite “Catalunya membre fundador de la UE des de la Marca Hispànica“ i venia alimentat per afirmacions fetes per responsables polítics de formacions independentistes en el sentit que una Catalunya independent seguiria formant part de la UE en qualsevol cas.
La banalització de la independència de Catalunya dins d’una perspectiva europea ha acabat generant un alt nivell d’expectatives frustrades i de confusió. S’ha alimentat l’euroescepticisme a mesura que s’ha anat veient que les coses no eren tan senzilles i que els més alts representants de la UE –Comissió, Consell i Parlament-, anaven declarant un darrera l’altre que no compartien aquell relat.
En una entrevista de TV3 del 7 de maig passat a Jaume Duch, català, director general de comunicació i portaveu del Parlament Europeu, li varen fer aquesta pregunta: “Què pensa vostè del fet que , en una societat tan europeista com la catalana, hi hagi tanta decepció en relació a la UE per no haver entès ni recolzat el “procés“? La seva resposta va ser la següent: “Tota aquesta decepció s’hauria pogut evitar si els responsables del “procés“ haguessin explicat les coses bé des del principi. La reacció de les institucions europees per a mi no ha estat cap sorpresa “.
Víctor Pou és doctor en dret i llicenciat en ciències econòmiques per la Universitat de Barcelona,