Catalunya rodola pendent a vall, encapçalada per Barcelona. I no només una munió d’opinions subjectives, sinó dades i més dades, sense que res s’alteri.
Què ens passa? On paren els impulsos renovadors, regeneradors, les ganes d’excel·lència d’altres èpoques? Ja hem llançat la tovallola?
On para l’esforç per reconstruir-nos dels anys 50, la creativitat dels seixanta, l’ impuls i il·lusió de la transició, de la Generalitat recobrada, de la sensació que uns altres, més o menys, però tots, fins crear un ambient un clima, estàvem refent Catalunya de l’últim quart del segle passat?
On ha quedat l’empenta del JJOO del 92, el refer la ciutat de Barcelona i el seu pes polític i econòmic, la força de la indústria, el ferment positiu que sorgia de l’Església sobre la societat? Ara viu enclaustrada fent, això sí, de gran ONG. Pero només amb això no es contribueix a fer un gran i bon país.
Que s’ha fet de la burgesia i la seva voluntat de lideratge; ara desapareguda o en tot cas convertida en una colla de peticionaris? On són els seus lideratges? I la força dels treballadors, la seva cultura del treball i la justícia, amb uns sindicats burocratitzats i purs aparell de l’estat?
I la menestralia, que preparava amb exigència els seus fills per millorar la seva posició i amb ells la societat empenyia amunt?
Escolteu a Isaïes creients, escèptics, agnòstics i indiferents. “Els teus governants són uns bandolers, companys de lladres. Tots busquen suborns, van darrera obsequis. No defensen els desvalguts (1.23). Els donarà criatures per governants, jovenalla que els domini. Els homes es barallaran els uns amb els altres. El jove no respectarà l’ancià. Un qualsevol no respectarà els mes dignes. (3,4-5)”.
Quin projecte hi ha per al país? A quin esforç som cridat? Quina il·lusió ens assenyala el camí? Què ens uneix?
Només cal parar atenció al que hi ha cada dia per posar-se les mans al cap davant el fracàs, assumit amb indolent deixadesa.
Última dada sobre ensenyament de l’OCDE, sobre els coneixements en matemàtiques i ciències dels alumnes de 10 anys, estudiants de primària de 63 països. España (502-511) se situa en ambdós casos per sota la mitjana (527-526), i Catalunya (494-504) per sota la mitjana espanyola. Madrid per sobre (518-523). Quin fracàs tan espectacular. Quina gran indiferència.
No hi ha un sol grup d’homes i dones de bé que alcin la veu per dir prou?
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.
1 comentari. Leave new
Tan trist com cert. Ens adonem que anàvem errats. La pregunta és: quan vam perdre el bon camí? Només si trobem la resposta i recobrem el seny podrem sortir del atzucac.