M’interessava molt el desenvolupament del debat d’investidura i vaig poder seguir-lo de nit, en diferit, centrant-me en el que al meu parer era més rellevant. L’opinió majoritària, després de conèixer-se el seu resultat, és que s’han perdut miserablement tres mesos per culpa compartida de socialistes i podemites (personalitzada en Pedro Sánchez i Pablo Iglesias), que el desenvolupament de les negociacions ha constituït un espectacle lamentable i que el seu desenllaç ha estat el pitjor dels possibles: una derrota –una desfeta en tota regla– de l’esquerra. Comparteixo les primeres valoracions, però matiso l’última: les negociacions han estat un desastre, i el fracàs, evident de l’esquerra, però el resultat final no ha estat el pitjor possible, ja que el pitjor hagués estat que Unides Podem hagués accedit al govern d’Espanya.
La raó no rau en absolut –segons el meu punt de vista– en evitar la formació d’un govern d’esquerres, ni, menys encara, en impedir les polítiques progressistes –algunes de molt urgents– que aquest govern hauria pogut adoptar; sinó que em fonamento en el fet, per a mi cert, que els dirigents i quadres d’Unides Podem –i, en concret, Pablo Iglesias– qüestionen de soca-rel la transició i el que anomenen “règim del 78” (que consideren una prolongació vergonyant del franquisme), neguen la monarquia com a clau d’arc del sistema i, en conseqüència, qüestionen implícitament la Constitució (salvant els drets que aquesta reconeix i proclama). En suma, el seu horitzó polític ve definit per una esmena a la totalitat del sistema, que no exclou la utilització de les seves institucions amb l’objectiu últim d’un canvi de règim. La qual cosa és plenament democràtica i mereix tot el respecte, però no aconsella deixar directament en mans d’Unides Podem els ressorts del govern de l’Estat, encara que a altres nivells –autonòmics i municipals– exerceixi el poder amb tota normalitat. Per tant, el més desitjable hauria estat no pretendre un govern de coalició sinó una sortida a la portuguesa, és a dir, un govern socialista monocolor amb suport parlamentari d’Unides Podem, evitant així les inevitables confrontacions ideològiques sobre l’estructura del sistema, que aflorarien davant qualsevol crisi. A més, aquest pacte de legislatura hauria exigit la negociació exhaustiva d’un programa de govern innovador, ambiciós i detallat, que satisfés les expectatives progressistes.
S’apunta sovint la desconfiança existent entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias com a causa determinant del fracàs de la investidura. I és evident que existeix desconfiança –i quelcom més– entre ells; però és només un sentiment personal dels líders o es tracta d’un fet molt més profund? Un fet que enfonsa les seves arrels en la diferent posició de tots dos partits –Partit Socialista i Unides Podem– davant l’Estat actual, que un d’ells ha contribuït decididament a conformar des de l’inici mateix de la transició, mentre que l’altre el qüestiona en el seu conjunt, presentant-se com el zelós guardià de les essències democràtiques i republicanes? Així les coses, està fora de dubte que la pròxima tardor portarà fortes turbulències que afectaran de ple l’estructura de l’Estat; i, en aquesta tessitura, podria assegurar-se una resposta coincident o almenys concertada dels dos partits en defensa del sistema vigent, de la seva estabilitat i de la seva continuïtat? No ho tinc per segur, perquè molt diferents són els seus respectius posicionaments davant el “règim del 78”. I el mateix passa amb els partits independentistes i amb tot aquell que –utilitzant una expressió de Josep Pla al seu informe sobre el president Tarradellas, redactat el 1960– “és més personalment separat que políticament separatista”. Gairebé tots ells veurien de bon ull un govern de coalició PSOE-UP, perquè el risc apuntat d’una possible falta de cohesió interna davant una futura crisi del sistema no els afectaria, abans al contrari, podria ser favorable als seus designis últims, que inclouen la desestabilització de l’Estat mitjançant la seva progressiva erosió.
S’objectarà amb raó que, en democràcia, és perfectament lícit el qüestionament frontal del sistema sempre que es produeixi dins del marc normatiu. És cert i, en conseqüència, ha d’acceptar-se fins i tot la crítica total i radical com a bona prova del normal funcionament de les institucions. Així ho defenso; però una cosa és respectar aquests posicionaments extrems, i una altra de molt diferent lliurar una parcel·la del govern de l’Estat als qui el veuen com un opressor criptofeixista o com una presó de pobles. I afegeixo que aquesta realitat –el que tenen d’antisistema l’esquerra radical i els independentistes– ha gravitat insistentment sobre les negociacions durant aquests últims tres mesos, constituint el més greu –si no l’únic– impediment per arribar a un acord, sense que ningú hagi gosat reconèixer-ho: ni els qui negociaven pel Partit Socialista, ni la majoria dels qui han parlat o escrit sobre el tema. Ha estat la gran elusió.
Publicat a La Vanguardia el 8 d’agost de 2019
