Es coneix com a pacte d’El Pardo l’acord entre Cánovas i Sagasta, a la mort d’Alfons XII, per alternar-se en el poder. Aquesta mort va provocar una situació d’alarma. Llavors Cánovas –“en una jugada mestra”, segons Comellas– presentà la dimissió i deixà a l’esquerra la custòdia de la feble monarquia de Maria Cristina d’Habsburg. A diferència del que es pensa habitualment, Cánovas i Sagasta no s’entengueren personalment mai malgrat el seu pacte. Cánovas era un intel·lectual distingit mentre que Sagasta –descendent de pastors–, encara que era enginyer de camins, presumia de no haver llegit mai un llibre des que va acabar la carrera; era simpàtic, popular i trempat: no podia encaixar amb Cánovas. Però a tots dos els unia l’esperit de concòrdia, la flexibilitat, el pragmatisme i la convicció que és preferible cedir a enfrontar-se violentament. Això va salvar llavors la Primera Restauració.
En aquest antecedent històric tan diferent a la penosa situació política actual pensava en escriure els tres articles precedents a aquest amb el que es tanca la sèrie. He sostingut en ells que és preferible que Unides Podem no accedeixi a un govern de coalició per l’impuls antisistema que li confereixen Pablo Iglesias i el seu equip; que tant Ciutadans com Unides Podem han perdut una oportunitat daurada de consolidar-se com a paradigmes de la nova política, assegurant la governabilitat de l’Estat mitjançant sengles pactes de legislatura amb contingut divers; i que, tenint en compte la situació difícil que s’acosta la propera tardor, l’ideal seria un govern de gran coalició dreta-esquerra que tingués l’autoritat moral precisa per propiciar un pacte que donés resposta tan democràtica –i per això mateix racional– com ferma al contenciós català. Però com que això és impossible, i fins i tot també pot ser-ho un simple pacte de legislatura amb Unides Podem, atesa la incapacitat manifesta dels nostres dirigents per actuar amb vista llarga, caldria buscar una altra sortida en forma d’abstenció que permetés formar govern al candidat del PSOE com a partit més votat.
I és aquí on entraria en joc un pacte inspirat pel pacte d’El Pardo però amb menys abast que aquest. No seria, doncs, un pacte entre els partits hegemònics de la dreta i l’esquerra, davant el previsible descens dels partits representants de la nova política (Ciutadans i Unides Podem), amb la finalitat d’alternar-se en el govern mitjançant un nou tornisme. Això resultaria tan inacceptable com inviable. Hauria de ser un pacte no escrit obert als partits que es declaren constitucionalistes –que no són tots–, mitjançant el qual es garantissin recíprocament l’assumpció del poder pel partit més votat, a falta de majoria absoluta i en defecte d’un govern de coalició o d’un pacte de legislatura. És a dir, el mateix establert per llei a Euskadi, però en aquest cas per acord tàcit dels partits constitucionalistes, és a dir, els que no busquen d’una o altra forma l’erosió i la desestabilització de l’Estat.
Potser es pregunti el lector si veig possible un pacte d’aquesta mena. La meva resposta també és negativa, i les meves raons per pensar així són diverses. Uns partits –els de dretes– escombraran cap a casa, pensant a curt termini, i pretendran justificar la seva decisió amb escarafalls falsament democràtics. I un altre –el Partit Socialista– ho ha fet ja impossible amb el seu pacte soterrat amb Bildu a Navarra; un pacte que revesteix un significat especial en les circumstàncies específiques que es viuen al Viejo Reino. Perquè és cert que María Chivite ha defensat la legitimitat del suport de Bildu assegurant que el seu Executiu “no provocarà cap catàstrofe ni posarà res en perill”, i al·legant la pluralitat de Navarra, raó per la qual “el temps donarà i traurà raons”. Però també és veritat que la portaveu de Bildu al Parlament navarrès ha destacat que “existeixen raons estratègiques per facilitar la investidura” de Chivite; unes raons que potser es concretin en la incorporació de Navarra a Euskal Herria, ja que Bildu “podrà ser la clau per condicionar les polítiques” del Govern. Després de fer aquest pas, resulta poc raonable la petició d’abstenció reiterada pels socialistes per possibilitar la investidura de Sánchez.
L’esperit de concòrdia que unia Cánovas i Sagasta els va permetre cedir per salvar la Primera Restauració
En una recent entrevista, Íñigo Errejón ha dit: “Cada vegada crec més en el component emocional, de pell, de la política”. I, des d’aquesta perspectiva, són decisives les recents declaracions d’Arnaldo Otegi –coordinador d’EH Bildu– després de l’obscè homenatge a dos criminals d’ETA que han complert condemna: “Hi ha 250 presos i hi haurà 250 rebudes”. En suma, el pacte a Navarra bloqueja qualsevol sortida a Madrid que no sigui un pacte de legislatura entre el PSOE i Unides Podem. O això o noves eleccions. Sabent que, com ha dit el Rei –expressant el que molts espanyols pensen–, “el millor és trobar una solució abans d’anar a eleccions” i que “hi ha un marge perquè els partits puguin trobar una solució de govern”. Anar a noves eleccions pot ser que sigui una sortida “rodona” però en cap cas no seria una decisió convenient a l’interès general.
Publicat a La Vanguardia el 26 d’agost de 2019
