Estic convençut que un dels nostres problemes és que molt pocs ciutadans en saben, d’economia; circumstància de la qual els polítics s’aprofiten.
Aplaudim així les línies de crèdit ignorant que el problema no és de manca d’oxigen, sinó de sang, i que, un cop feta la transfusió, aquesta no es pot tornar a extreure llevat risc de mort.
En aquesta línia, no es diu res de la incoherència que Espanya reclami a Europa ajuts directes i que no apliqui el mateix antídot amb les seves empreses.
La veritat és que pocs ciutadans entenen quin impacte té per a ells que Espanya tingui la situació econòmica que té. Ignorem que som més pobres; que el nostre deute personal amb l’Estat ha augmentat. I és cert. La crisi de la Covid-19 no té res a veure amb l’anterior. La prima de risc, avui, es manté sota control. Però això no és obstacle per reconèixer que el nostre endeutament i dèficit estructural són dues limitacions importants.
Però les ajudes ho fan callar tot. Dia rere dia, demanem més protecció de l’Estat. I dret rere dret, la necessitat de recursos és cada vegada més gran.
El problema, segons sembla, no és l’absència d’un model econòmic definit, una taxa d’atur estructural el doble de la mitjana europea, un desequilibri pressupostari estructural, la manca de R + D, la fuga de capital humà, els dèficits educatius, la inseguretat jurídica, o l’excessiu individualisme. No. Aquest no és el problema. I si ho és, el culpable és el mercat.
Però la veritat és que no es vol reconèixer que l’economia és la base del benestar; que és aquesta, i no el sector públic, la que permet una vida digna; la que finança a l’Estat.
No ens atrevim a reconèixer que la nostra situació econòmica no ens permet ajudar les empreses transferint els ingressos que han deixat de percebre per l’obligada hibernació econòmica.
Però no és políticament correcte aprovar un ingrés mínim el destinatari del qual siguin les empreses evitant, així, ajudes directes als afectats pel ERTO o els supòsits de vulnerabilitat imputables a la Covid-19.
Però diguem la veritat. La pobresa es combat promovent la riquesa i la igualtat d’oportunitats; la responsabilitat individual i l’absència de privilegis.
Si l’economia funciona, hi ha riquesa. I si hi ha riquesa, la necessitat de recursos és menor.
Però és l’ingrés mínim la solució?
Respondre correctament requereix identificar quin és el problema i no confondre-ho amb les seves conseqüències. I els problemes són tres.
El primer, la crisi de la Covid-19, que és de manca d’ingressos fruit de la hibernació econòmica. Les seves conseqüències, els ERTO, tancaments, i l’augment de la pobresa associada a la Covid-19. La seva solució, ajudes directes per import equivalent als ingressos mínims que s’han deixat de percebre i que són necessaris per a la cobertura dels costos. En definitiva, compromís amb el manteniment de l’ocupació i del teixit productiu.
El segon, la crisi post Estat d’Alarma, que és de consum i d’adaptació. Les seves conseqüències, acomiadaments, tancaments i augment dels supòsits de vulnerabilitat. La seva solució, ajudes directes i avals per a crèdits.
I el tercer, el retorn a la “normalitat“. La seva solució, fer els deures pendents.
Però si en lloc de centrar-nos en l’origen del problema ho fem en les seves conseqüències, els supòsits de pobresa seran cada vegada més grans.
El problema, doncs, és que estem solucionant les conseqüències del problema, però no el problema en si mateix: la Covid-19.
En aquest context, l’ingrés mínim vital, que aplaudeixo i considero necessari, no té res a veure amb la Covid–19 que, això sí, ha agreujat el problema de la pobresa a Espanya, i el debat no s’ha de confondre amb la pobresa imputable a la Covid–19. L’ingrés mínim que ara es necessita és per reparar el mal que s’ha fet a l’economia i els destinataris són les empreses amb la condició de complir les seves obligacions.
I com es finança? Amb major deute públic amb caràcter de perpetuïtat, deute que s’ha de reduir amb les ajudes directes que Europa concedeixi; mesures que s’han de complementar amb les que ens permetin combatre la pobresa pre-Covid–19 i les seves causes, que no són altres que les pròpies d’un model d’economia social de mercat. Els ajuts estigmatitzen i redueixen la llibertat. El treball dignifica i garanteix la llibertat.
Reconeguem doncs les nostres limitacions, prioritzem, i posem-nos a treballar.
Més informació a ESPECIAL CORONAVIRUS
En aquesta línia, no es diu res de la incoherència que Espanya reclami a Europa ajuts directes i que no apliqui el mateix antídot amb les seves empreses Share on X
Loading ...
