Parlem amb el Gmà. Pau Valls, de la comunitat benedictina de Montserrat, que organitza L’Areòpag 3.0, les Jornades de discerniment a El Miracle, que del 3 al 5 de maig arriben a la setena edició, sota el títol “La mort i el sentit de la vida”.
Què és per a vostè l’Església?
Sobretot, és el meu Poble. És el Poble de Crist en marxa. Si segueixo al Crist, camino per aquesta via amb els meus germans en la fe, que són la meva família.
Què representa per a vostè viure a una abadia mariana icònica?
Primer, que és de la Mare de Déu. És molt important aquest títol que se li va concedir en els primers segles del cristianisme… a una dona! Una persona absolutament humana, no divina, però la Mare de Déu. És una cosa que només es pot entendre des del cristianisme, per la fe.
Com veu vostè el fet que sigui la primera dona de l’Església?
Quan avui es parla de la importància de la dona en l’Església no es té prou en compte aquest fet. Si per a tothom és important la seva mare, imaginem què ha de ser per a Déu tenir una Mare humana. És incommensurable, una revolució: no ho podem entendre. No diguem ja quan el mateix Jesucrist li diu a un que a Natzaret l’avisa que la seva Mare el crida, i Ell li afirma que la seva mare són aquells que el segueixen.
Què ofereix Montserrat a una persona del carrer?
Montserrat és un lloc on pots parlar amb una persona humana perquè intercedeixi davant de Déu, Nostre Senyor. Déu es va abaixar acceptant una mort indigna a qualsevol època. Es va fer humà perquè tots puguem accedir a la divinitat, perquè som un sol cos amb Crist. I això només pot fer-ho possible una dona: Maria. Per això, encara que com que no és Déu, no l’adorem, sí que la venerem.
Com es viu la vida en una comunitat benedictina?
Es viu una vida de família, de comunitat cristiana, de persones radicalment compromeses amb el seguiment de Jesucrist a través de la seva Mare. Gairebé sempre que podem, quan passem per davant del cambril de la Mare de Déu al matí, quan encara no hi ha ningú, i a la tarda, quan ja no hi ha ningú, la venerem. Vivim al servei d’això, d’un santuari pel qual passa molta gent, tractant de poder ser per a ells intercessors a la Mare de Déu. No és una imatge, sinó una persona, una dona.
Aquesta vida és més fàcil o més difícil que la que es viu al carrer?
Jo diria que depèn de com tu te l’estiguis muntant, és a dir, amb dies bons i dolents. És una qüestió de vida quotidiana. La meva experiència és que, si tinc un mal dia, l’endemà reneixo molt més esperançat que quan vivia fora.
Com és el dia a dia en el monestir?
Un dia de pregària, d’humilitat i obediència. El monjo fa el seu camí radical per a poder perfeccionar-se, intentar estar amb Déu. D’aquí surt la lluita per a la pregària constant. Això identifica la vida del monjo. No sempre és possible, però la voluntat sempre és aquesta.
I això, per a què serveix?
D’entrada, per a ser millor persona. Després, si pot ser, un bon cristià just.
És aquest el motiu pel qual des de Montserrat s’han creat les Jornades de discerniment a El Miracle?
Tractem d’afavorir el diàleg entre creients i no-creients, vinguin d’on vinguin i tinguin les idees que tinguin. El que importa és aprofundir en unes temàtiques que a tots ens ajudin a fer camí, junts. Com que la comunitat de Montserrat gestiona el Santuari d’El Miracle, ens ha semblat una bona cosa per a acollir persones inquietes d’esperit jove.
Què s’hi podrà trobar, enguany?
Anirem a la recerca de “La mort i el sentit de la vida”, que és un desafiament indubtable a la raó i a la vivència en una època en què la mort es menysprea i la vida es destrueix.
I no hi ha picabaralles?
Sovint els ànims s’escalfen, però una condició que tots respectem és el respecte escrupolós a les idees de l’altre. No es tracta de tenir raó, sinó de fer-nos llum. I ja fa set edicions que dura.
Programa de les jornades aquí
Twitter: @jordimariada
Organitza L'Areòpag 3.0, les Jornades de discerniment a El Miracle, que del 3 al 5 de maig arriben a la setena edició, sota el títol: La mort i el sentit de la vida Share on X
