Arriba un moment a la vida que et sembla que ho veus tot molt més clar que mai abans ho havies vist. Acostuma a succeir quan t’has desprès en gran mesura del desig de possessió de persones i coses. Ets, en el sentit literal del terme, poc concupiscent. En la nostra societat sentir i raonar en aquests termes té un cost perquè et deixa fora del corrent principal que impera, una intensa combinació de passió concupiscent i victimisme. Avui guanyar la posició de víctima atorga uns privilegis inqüestionables. És un àmbit en el qual no m’hi sé trobar.
M’agrada la crítica que construeix alternatives, i sostinc que la instal·lació en la queixa i la interminable reivindicació de drets sense deures aparellats està destruint la substància vital de Catalunya. I no em refereixo només a l’independentisme i a la seva particular simètrica oposada, que veu en el català una conspiració perillosa, sinó a molts comportaments dels diversos grups de la nostra societat.
M’agrada escriure per entendre el món, als meus i a mi mateix. Dins d’aquesta lògica hi hauria quatre grans articles que m’agradaria fer. Tres són com les capes evolvents d’una ceba: La caiguda d’Europa, l’Espanya desvinculada, i la decadència catalana. Cada un conté els anteriors i al seu torn interactua amb ells. En realitat els tres qualificatius, caiguda-desvinculació-decadència, són acumulables a cadascuna d’aquelles realitats, i intercanviables; podria titular pel mateix preu “la caiguda de Catalunya” o “la decadència espanyola”. El quart article és transversal a tots els altres, i encara dubto del seu títol. No sé si li escau més “La deserció de les elits” o “La inutilitat…”
Al voltant d’aquesta crisi d’època un jove amic meu, Joan Prats, politòleg que treballa a París, i que col·labora amb uns excel·lents articles de política internacional a Converses, m’ha descobert un llibre de lectura obligada i metodologia a copiar. Es diu “L’Arxipèlag Francès: naixement d’una nació múltiple i dividida” i és obra de Jérôme Fourquet, politòleg i director del departament d’opinió de l’IFOP. La seva tesi és aquesta: els valors nacionals, que fa anys eren compartits pel conjunt de la societat, s’han perdut. En comptes d’un terreny d’entesa comú, avui França és un “arxipèlag” format per illes –universos culturals- diferents. Hi ha -diu- vegans, islamistes, regionalistes corsos, catòlics, per citar només alguns exemples. Per cert, que l’autor assenyala que la destrucció de la “matriu catòlica” ha fragmentat el país, l’ha convertit, per utilitzar el meu llenguatge, en una societat desvinculada.
Fourquet conclou que és la pèrdua d’un marc comú de valors el que complica terriblement la resolució de problemes de tipus social, econòmic i polític en la França actual. El director de l’Institut Francès d’Opinió Pública assenyala que la destrucció de la “matriu catòlica” ha dividit el país.
MacIntyre fa anys va fer un diagnòstic que té molts punts en comú. El procés de la modernitat ha deixat a la societat occidental sense uns acords fonamentals compartits. Tot apunta en la mateixa direcció. Aquesta és una societat desvinculada, fracturada, un conglomerat d’illes que al final només tenen en comú els aspectes materials, això que en diuen el “nou contracte social”, i la lluita per assolir drets diferencials per a cada grup, “els nous drets” sense deures, que és la versió coetània dels privilegis antics.
Seria un error interpretar aquest breu bitllet com una nota desesperançada. Tot al contrari. La història la fem els homes, primera afirmació; l’acció és portadora de sentit, com va escriure Blondel, segona afirmació; i la vida es realitza en l’esperança ,tercera afirmació. No en l’optimisme, que és més aviat un estat sentimental, sinó en l’esperança, una gran virtut teologal. En el camí de la resposta espero trobar més gent amb vocació de fer, disposada a l’acció i que confia en allò que és més gran que un mateix.
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.