La família és l’àmbit més pròxim, tan biològicament com espiritualment parlant, de la persona humana individual i concreta, a la qual pertany primàriament la titularitat dels drets d’índole natural. La conveniència de comprendre aquesta tesi resulta en l’actualitat clara, perquè no és lícit desconèixer que ara per ara s’ataca la família des de molt diversos fronts, i que existeix, d’altra banda, una forta tendència a absorbir els drets de la persona humana individual en les tasques pròpies de la societat, en el seu conjunt, i de l’Estat com el seu gestor i promotor.
La tasca educativa troba els seus protagonistes naturals més pròxims o immediats en els pares, perquè aquests són, per principi, els que més a prop es troben de qui té el dret a ser educat. A la vida de la família, aquest dret coincideix amb un deure dels pares com a responsables primaris de la formació dels seus fills. Però cal advertir que, en fer aquesta afirmació, no pretenem tractar l’activitat educativa com un complement natural de la generació de la prole. Ara es tracta, només de l’argument basat en la màxima proximitat existent, en el cas dels pares i els fills, entre l’educador i l’educat. Volem dir, en suma, que el primer titular del dret a exercir l’educació ho és qui té la major proximitat respecte de qui posseeix primàriament el dret a que se l’eduqui.
I es tracta, sens dubte, d’una proximitat que aconsegueix el grau de la intimitat. No és tan sols, de fet, una proximitat física, ni aquesta representa pròpiament l’única ni la millor forma d’estar pròxims dels homes entre si. La llar, la família, constitueix indubtablement un cert ambient físic en el sentit més material i topogràfic de la paraula; però no és aquest el seu sentit fonamental. Més decisiva és la proximitat de caràcter biològic i, sobretot, aquesta proximitat dels esperits en què l’essència de la intimitat consisteix.
Una autèntica i efectiva educació requereix necessàriament l’existència d’una autèntica i efectiva intimitat. Naturalment, estem prenent aquí l’educació, no en el sentit que ens diu la instrucció o ensenyament, sinó en les més profundes dimensions, que sens dubte són les formatives. Parlem, en una paraula, de l’educació com a formació de la persona en els seus més alts valors. Doncs bé, tal formació exigeix la màxima intimitat entre l’educador i l’educat: la que pot i s’ha de donar, per principi, en l’àmbit familiar.
En relació amb això, no sembla que resulti improcedent, sinó molt oportú, tenir en compte les greus deformacions i trastorns mentals dimanats, a la curta o bé a la llarga, que els fills, sobretot en els primers anys de la seva vida, no siguin tractats prou per als seus pares. Tals deformacions i trastorns són senzillament el resultat de la manca d’una intimitat indispensable per a la salut mental de l’educat. I tot això vol dir, per tant, que no són suficients les cures físiques i les altres atencions que els fills poden rebre fora del si de la vida de la família.
La intimitat compartida és la condició indispensable per poder superar l’egoisme. És aquesta una condició que representa el més primari element en la formació moral de l’ésser humà. Fins i tot cal dir que tota la formació moral no és altra cosa sinó el procés en el qual es va desenvolupant la superació del propi jo i dels seus exclusius interessos merament particulars. Avui es parla molt de la necessitat de realitzar-se, però potser s’oblida que la realització de la persona és un continu obrir-se als horitzons que gradualment transcendeixen la vinculació al propi jo.
En la intimitat de la família, comença l’aprenentatge de la virtut de la solidaritat. És clar que la necessitat d’aquesta virtut per a l’íntegre desenvolupament de la persona humana pot i s’ha de justificar amb raons de valor objectiu, i això de tal manera que la solidaritat no es converteixi en un pur i simple sentiment, per molt generós que aquest fora. Però és un fet innegable que, tant en aquesta virtut com en les altres, l’exemple pot més que les paraules. D’aquí que, la força de l’exemple que constitueix l’íntima solidaritat de la família, no pugui ser reemplaçat per arguments abstractes, que no posseeixen el suport d’una experiència iniciada en els primers anys de la vida.
