La Generalitat va disposar de les competències exclusives en matèria d’Agricultura, ramaderia i boscos molt a l’inici del seu autogovern, a principis dels anys 80. D’aquesta manera el sector agrari es va convertir, en els primers governs de Jordi Pujol, en una ensenya de la nova autoritat catalana, tot i l’escassetat de recursos econòmics disponibles.
El món rural, i amb ell el sector agrari, era per a la Generalitat un grup social prioritari per a les polítiques de Govern. El fet de mantenir en un sol departament tot l’àmbit rural, inclòs el forestal, que ara forma part del departament de territori i sostenibilitat, permetia una política molt més coherent. Les competències exclusives van ser exercides a fons, no sense polèmiques, com quan el Departament d’Agricultura va decretar la frontera sanitària per al bestiar equí amb motiu dels casos que s’havien produït a Andalusia i en previsió dels Jocs Olímpics. La guarderia forestal interceptava i feia retrocedir el transport d’aquests animals en els límits de Catalunya.
Amb l’independentisme tot això té un altre perfil. El món rural ha passat a un tercer pla, el Departament d’Agricultura ha estat trossejat i la seva principal activitat ara és la d’actuar com gestoria de les ajudes europees, sense cap vel·leïtat per desenvolupar polítiques públiques específiques.
Aquest és el context en què es produeix la gran protesta del sector agrari espanyol i de l’Espanya buidada, que té el seu correlat a Catalunya. També aquí centenars i centenars de tractors surten al carrer; també aquí nombroses comarques del sud de Catalunya i dels Prepirineus veuen com desapareix la seva població i envelleix a passos accelerats. N’hi ha prou amb assenyalar que, en algunes de les comarques de l’Ebre com la Ribera d’Ebre, el principal component de la renda percebuda no són els salaris, ni les rendes de capital, ni els beneficis empresarials, sinó les pensions.
Els problemes del sector agrícola català no són en el substancial diferents als de la resta d’Espanya. Un problema clau i ben conegut és el reduir la participació en la cadena de valor del producte agrari fins que arriba a les mans del consumidor. Un altre és el dels costos derivats d’unes estructures de producció massa petites, tot i que el nombre d’agricultors a plena dedicació és reduït, el que permetria sota la direcció de l’administració agrària una reordenació que no afectaria la propietat però sí determinaria unitats de producció i gestió molt més grans, assessorades directament pels tècnics del departament, que són molts perquè estan dimensionats per a 30 anys enrere.
Un tercer problema és la competència global desequilibrada. Els pagesos catalans han de competir amb produccions que venen d’altres països, que tenen reglamentacions molt menys exigents que les que regeixen en el si de la Unió Europea, i que com tota normativa a complir determina majors costos. Aquest factor diferencial no és contemplat pels governs i per tant tampoc compensat.
Una causa fonamental de tot el problema és l’escàs pes polític del sector agrari, que fa que s’adoptin mesures que perjudiquen, sense contrapartides ni consideracions cap a les seves conseqüències. És el cas de les sancions contra Rússia per la situació d’Ucraïna, que van determinar el boicot rus a les importacions de fruita. Un fet que ve castigant els països del sud i, en el cas de Catalunya, als productors de fruita dolça, sent les comarques de Lleida les més afectades. Tot i això, ni la UE, ni el Govern espanyol, ni la Generalitat han adoptat mesures compensatòries, permetent que la crisi s’acumulés i creixés any rere any.
Ara per ara, Catalunya no disposa de cap política agrària digna de tal nom, que es tradueixi en fets, més enllà de l’elaboració de papers, celebració de conferències i altres esdeveniments dirigits a la imatge. Crear imatges pot ajudar, però si darrere d’elles només hi ha el buit, i a més es penetra en una atmosfera de turbulències per l’acumulació de crisis, només serveixen per donar o almenys aparentar una sensació d’engany. Un emmascarament per evitar, sense aconseguir-ho, aparentar que s’actua.
La política del sector agrari en el seu sentit complet, és a dir, també el forestal i l'agroindustrial, és un altre dels forats negres del Govern de la Generalitat Share on X
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.