En tot procés comunicatiu i de relació, la paraula i el silenci són tan importants l’una com l’altre. La paraula per expressar i el silenci per escoltar. Silenci i paraula semblant dues realitats antagòniques, perquè on hi ha silenci, no hi ha paraula, i on hi ha paraula no hi ha silenci.
En tot procés de comunicació, hi ha dos moments, el d’emissió i el de recepció. Emissió quan parlo, recepció quan escolto. I com en tot, podem fer un bon ús o un mal ús.
Fem mal ús del silenci, quan l’altre espera resposta, i el nostre silenci és com una mena de càstig, o aquell silenci autosuficient que sembla que expressa menyspreu per l’altre, o aquell silenci covard que calla davant de la injustícia, o el silenci d’aquelles parelles, que no tenen res a dir-se perquè ja no s’estimen, o aquell silenci irresponsable dels pares, que no donen resposta a les preguntes dels seus fills.
Però també hi ha el silenci positiu. Quan callo per deixar espai a la paraula de l’altre, per escoltar a fons i entrar en el seu univers mental. Aquell silenci net de prejudicis, que no jutja a l’altre, sinó que el respecta. O aquell silenci dels enamorats, que amb la mirada i la carícia s’ho diuen tot i la paraula no cal per no trencar l’encís d’aquell moment.
Després hi ha també aquell silenci interior tan necessari, que no és absència de paraules, sinó que està ple de significat perquè ens aporta energia vital per retrobar-nos amb nosaltres mateixos, refer el nostre equilibri interior, per asserenar el nostre esperit i escoltar els nostres sentiments. Però aquest silenci interior cal netejar-lo d’aquelles veus negatives que sovint ressonen dins nostre. Els ressentiments, les pors, les enveges, els egoismes. Si no ho fem, el nostre silenci forja negativitat i ens fa perdre la pau. Si aconseguim apagar aquestes veus, sembla que s’encén aquella llum que il·lumina la nostra vida i ens impulsa a estimar als altres.
El mateix podem dir de la paraula. Fem mal ús de la paraula quan la usem per fer mal. Aquella paraula que menysprea, que insulta, que no diu la veritat, aquella paraula que provoca enfrontament… per això hem de donar tanta importància a la paraula autèntica, la paraula que ens acosta a la veritat, la paraula que ens ajuda, que ens anima, que ens consola, que ens aconsella, que ens acosta als altres, que genera vincles i ens uneix. Aquella paraula que per si sola té força per canviar el món i ens porta a estimar als altres com a un mateix.
Aquell silenci interior tan necessari, que no és absència de paraules, sinó que està ple de significat perquè ens aporta energia vital per retrobar-nos amb nosaltres mateixos Share on X
