En el seu conjunt, Catalunya elegeix 48 diputats al Congrés, el segon contingut més important després d’Andalusia. La seva gran majoria procedeix de Barcelona, cosa que fa molt proporcional la seva distribució, perquè en les circumscripcions mes petites, especialment a Lleida, el marge de representació dona per a tres o quatre partits, i els vots dels que queden en llocs posteriors no tenen representació. També es dona, com a tota Espanya, que el nombre de votants per diputat varia, afavorint les circumscripcions petites. En definitiva, els partits amb implantació destacada a tot Catalunya es veuen afavorits. No és una mala cosa, i és comú a molts sistemes electoral.
En les primeres eleccions de 1982, els partits d’àmbit estrictament català varen obtenir 13 escons, 12 de CIU i 1 d’ERC. En les següents es produí el salt de CiU fins als 18, absorbint vots d’Esquerra i de centristes de Catalunya més tard. Va ser la seva cota més alta.
En aquest període, diguem clàssic, el millor moment per a ERC va ser el 2004, quan va assolir 8 escons per 10 CIU, el seu nivell mínim. Però a les següents es recuperà CiU assolint els 16. En aquesta data 2011 fou el moment de màxima presència catalana del període, 19 diputats. Cal dir en relació als inicis que la circumscripció de Barcelona gaudia d’un diputat més.
A partir del 2015 el panorama es transforma radicalment: entra en joc el factor independència, CIU es desfà i acaba desapareixent UDC, i transformant-se CDC fins fer-se irreconeixible.
El ball de noms és considerable, PDeCAT, Democràcia i Llibertat, Junts per Catalunya. L’altra característica és l’ascensió d’ERC que, per primera vegada fa el sorpaso als hereus de CDC, amb 9 diputats contra 8. La presència catalana al Congrés es redueix fins als 17 escons, i després augmenta 22 el 2019, i 23 el 2020 amb l’entrada de la CUP amb dos diputats. ERC arriba als 15 escons el 2019, però perdran dos a les darreres, i Junts per Cat es manté en la seva marca 7-8.
La representació de partits catalans ha crescut 4 diputats des de 2011. És un progrés clar, però la correlació interna ha variat molt.
En tot cas -i és el que vull assenyalar- es donen unes circumstàncies extraordinàries: desaparició del bipartidisme, gran fragmentació al congrés, que fa que un diputat valgui el seu pes en or, màxima presència catalana. Numèricament tenen la paella pel mànec per a la formació de govern.
I aquí ve la pregunta. Desprès de la crítica, gens justa, a l’estratègia històrica de “peix al cova”, l’actual plantejament de màxims a on condueix?. De què serveix als catalans, a Catalunya, a la seva gent, empreses, interessos i necessitats, a la nostra llengua i cultura, tenir aquesta situació tan decisiva?
La resposta evident és el no res, perquè el plantejament de màxims, el maximalisme, impedeix portar el plat a la taula. El vot català a partits catalans mai ha estat tan poc útil com ara que som més i més determinants
Alguna cosa molt important no encaixa en tot això.
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.