Aquesta primavera ens ha deixat Alasdair MacIntyre (Glasgow 1929 – Chicago 2025), un dels grans pensadors dels darrers cinquanta anys. La seva obra més important és After virtue, que conclou amb aquest text memorable: “Aquesta vegada, però, els bàrbars no esperen més enllà de les fronteres; ells ja porten governant-nos força temps. I és la nostra manca de consciència d’això el que constitueix part del nostre problema. No estem esperant un Godot, sinó un altre –indubtablement molt diferent– Sant Benet.”
Un text que l’any 1981 era profètic, però que avui esdevé una evidència, almenys pel que fa referència als bàrbars que ens governen, i crec que també respecte a la nostra inconsciència, malgrat les alarmes que cada dia es disparen sobre els mals aguts que pateix la nostra societat. La referència a Godot és més subtil. Es tracta del personatge misteriós que esperen els dos vagabunds de l’obra Tot esperant Godot de Samuel Beckett, i que no arriba mai. Beckett fa una al·legoria de l’absurd vital i de l’espera sense sentit i sense esperança, propis del pensament existencialista de mitjans del segle XX.
I l’altre Sant Benet?, que, segons MacIntyre, és a qui realment esperem. L’origen de la cultura occidental s’explica com una síntesi de la filosofia grega, el dret romà i la religió cristiana. Però hi ha un fet que determina l’origen històric d’Occident: la fundació al segle VI de l’Orde Benedictina i el seu ràpid creixement per Europa, amb monestirs que esdevenen no només centres d’espiritualitat, sinó nuclis des d’on es conserva i expandeix l’educació i la cultura. La regla de Sant Benet crea una vida virtuosa i equilibrada entre la pregària, el treball manual, l’estudi i el descans, tot fomentant la disciplina i el servei a la comunitat. La influència de la regla va anar més enllà de la vida monacal, i la caritat, la paciència, el perdó, l’autoritat espiritual i la recerca del bé comú es van anar transmetent al conjunt de la societat.
Avui Occident pateix un gran daltabaix, més evident que fa 45 anys quan MacIntyre escrivia la seva obra. Un daltabaix perfectament objectivable. Primer, en la crisi de natalitat que amenaça el futur de la majoria de les nacions i cultures europees, especialment les més petites. Segon, en el caos antropològic que s’ha imposat, sembrant la confusió en aspectes essencials per a la vida bona i la felicitat de les persones i de la societat en el seu conjunt. Tercer, en la falta de principis i valors compartits a què ens han portat el nihilisme, el subjectivisme i el relativisme moral. Sense una jerarquia de creences, de principis bàsics, no hi pot haver ni concòrdia social, ni es pot educar les noves generacions, ni és possible que una comunitat tingui un horitzó compartit cap on caminar junts. Per últim, la degeneració de la democràcia. Avui la política ja no només no soluciona problemes sinó que en crea de nous, o és un problema en si mateixa. La pròpia falta de principis i valors compartits, que els governs han agreujat frívolament, ha convertit la política en una mera tècnica per assolir i conservar el poder i en un combat inacabable i estèril que fa créixer la desafecció ciutadana.
Des d’una perspectiva històrica, res del que s’acaba d’exposar és nou. La crisi d’Occident té punts en comú amb les crisis d’altres civilitzacions que s’han anat succeint al llarg dels segles. La corrupció de la democràcia atenenca o la degeneració dels costums a la Roma imperial. L’únic que aquesta vegada la civilització que decau és la nostra, que, a més, ha influït com cap altre en el conjunt de la humanitat contemporània.
En les quatre crisis esmentades hi ha causes particulars de cadascuna. Però hi ha també una matriu comuna: l’allunyament progressiu d’Occident dels seus orígens cristians. Hi ha qui ha interpretat l’espera a Sant Benet que esmenta MacIntyre com la necessitat de recuperar un nou tipus de lideratge moral i comunitari, a l’estil del sant de Núrsia, amb la creació de comunitats petites i sòlides que preservin les virtuts i permetin amb el temps una regeneració de la societat davant del desordre moral del present. És l’estratègia de la Benedict Option exposada a l’obra del nord-americà Rod Dreher L’Opció Benedictina: Una Estratègia per a Cristians en una Nació Postcristiana, de l’any 2017. Malgrat que el llibre i el moviment s’inspiren en MacIntyre, aquest s’ha mostrat crític amb la proposta d’aïllar-se de la societat.
Aïllament de la societat per recuperar l’essència de la vida cristiana? Més aviat el model a seguir és el dels primers cristians que descriu la venerable Carta a Diognet del segle II, que els descriu així: “Viuen en les seves pàtries, però com si hi fossin forasters. Participen en totes les activitats dels bons ciutadans i accepten totes les càrregues, però com si fossin pelegrins. Tota terra estranya és pàtria per a ells, i tota pàtria els és terra estranya. (…) Passen el temps a la terra, però tenen llur ciutadania al cel. Observen les lleis promulgades, però amb la seva vida estan més enllà de les lleis. Tothom els persegueix, però ells estimen tothom.”
Publicat al Diari de Girona el 27 de juny de 2025
