Vivim en la societat de la tolerància, on tot hi cap, i on sembla que no hi ha uns ideals preestablerts que ajudin a diferenciar la divisió entre el bé i el mal. Qualsevol idea, per aberrant que ens pugui semblar, pot arribar a estar acceptada per la societat i fins i tot arribar a fer lleis per poder-la regular.
El post-humanisme, els clons, l’evolució dirigida, la singularitat home-màquina, les capacitats augmentades, les pròtesis intel·ligents, la intel·ligència artificial… són conceptes que ja fa molt de temps que escoltem en les notícies, però fins a quin punt són conceptes traslladables a la vida real?
S’han conegut casos de persones que han preferit substituir una mà del seu cos que ja no era servible per una altra de biònica que pugui realitzar algunes accions que facilitin la vida. Cada vegada són més les empreses que es dediquen a fabricar pròtesi d’extremitats del cos que es puguin controlar amb la ment, i això porta a pensar que en un futur proper qualsevol qüestió mèdica es podrà resoldre mitjançant la tecnologia.
Però a banda d’aquest avenç que millora la vida de les persones, fins a quin punt estem deixant que la tecnologia influeixi en la vida dels humans? Hi ha moltes pel·lícules que parlen del tema, com “Ex Machina” (2015), d’Alex Garland, una sci-fy que explica la història de Caleb, un programador de l’empresa Bluebook que haurà de passar una setmana aïllat amb l’objectiu d’ajudar a la creació d’una dona-robot, el primer experiment de creació humana d’intel·ligència artificial; “Her” (2013), de Spike Jonze, tracta una història d’amor entre un home i el sistema operatiu informàtic d’un ordinador; “Transcendence” (2014), de Wally Pfister, és una pel·lícula on el protagonista és un investigador que treballa en la creació d’una màquina sensitiva que combini la intel·ligència col·lectiva amb les emocions humanes. Els seus ajudants es plantegen la qüestió moral de la creació d’aquesta màquina, mentre que l’investigador es crea molt enemics extremistes anti-tecnològics.
Aquests són només alguns títols cinematogràfics, però n’hi ha d’altres, com l’espanyola “Eva” (2011), de Kike Maíllo, “A.I. Intel·ligència Artificial” (2001), d’Steven Spielberg, o d’altres títols.
Aquesta relació en què cada vegada la tecnologia guanya un pes molt important en detriment de la persona, arribarà a formar part del col·lectiu social? L’acceptarem com a possible implementació en les nostres vides? La gran pregunta seria si existeix la possibilitat que els humans veiem factible l’opció d’implementar en la nostra existència una part robòtica i artificial?
Com fer que una idea inacceptable acabi convertint-se en llei
“La finestra d’Overton”, és una teoria política on a través d’una finestra molt estreta apareixen les idees que la societat pot considerar acceptables, i proposa un seguit d’estratègies polítiques que permetran que una idea inadmissible, com legalitzar el canibalisme (exemple que posa Joseph P. Overton), pugui no semblar gaire extremista o fins i tot acceptada. Aquesta finestra aconsegueix que pas a pas, una acció repugnant passi a estar acceptada per la consciència de masses i per la llei. Però la idea no s’introdueix a la ment de la societat a través d’un rentat de cervell a les persones, sinó mitjançant tècniques totalment sofisticades, coherents, lògiques i sistemàtiques, en què les persones són incapaces d’adonar-se’n que estan rebent aquesta informació. La tècnica està tan estudiada que té diverses etapes per arribar al grau d’acceptació: una idea impensable, radical, acceptable, sensata, popular i política.
Agafant l’exemple del canibalisme, la primera etapa, que consisteix a convertir allò impensable en una cosa radical, es posa en marxa traslladant la qüestió a l’esfera científica, que no acostuma a tenir tabús, explicant la naturalesa de les tribus caníbals, mostrant declaracions a favor de la pràctica i, en definitiva, intentant que l’actitud intransigent de la societat canviï per una de més positiva, i d’aquesta manera el tabú desapareix i la idea es comença a discutir. El següent punt és aconseguir que la idea sigui acceptable, és a dir, parlar molt del tema i no acceptar que algú es negui a parlar-ne. A continuació toca crear un precedent de referència històric (o inventat), que sobretot estigui legitimat, sobre altres qüestions antropològiques que primer eren impensables i al final van ser legalitzades.
Un cop tenim el concepte “d’antropofàgia” (que substitueix el de canibalisme) acceptat en la societat, toca convertir-la en una qüestió sensata. És a dir, promoure idees com “el desig de menjar persones està genèticament justificat” o “a vegades una persona ha de recórrer això, si es donen circumstàncies desesperades”. Els contraris al canibalisme es convertiran en radicals per l’opinió pública, es mostraran agressius, embogits, amb ganes de cremar vius els caníbals… mentre que experts i periodistes parlaran de la normalitat històrica de menjar-se a altres persones. Per aconseguir que aquesta idea sensata passi a ser popular començarà a aparèixer en pel·lícules, cançons o vídeos, i finalment apareixeran imatges dels criminals que els humanitzin, on ells apareixeran com a víctimes del que la vida els ha obligat a fer. Ja per acabar, per aconseguir que l’antropofòbia es converteixi en una qüestió política s’ha de legalitzar, i es fa gràcies als sectors que publiquen enquestes que confirmen que un percentatge elevat de la població està a favor de legalitzar el canibalisme en la societat.
Sembla que la Finestra d’Overton ja es pot haver obert per incloure en el seu imaginari col·lectiu la idea del post-humanisme referent a la vida tecnològica. És un debat que ja està a la societat, del qual han sortit estudis científics que en parlen abastament, i moltes persones que han donat la seva experiència positiva en relació a pròtesis biòniques. També s’han realitzat algunes exposicions al respecte, com la que presenta fins al 10 d’abril del 2016 el CCCB, sota el nom de “+ Humans. El futur de la nostra espècie”. Ara només faltarà que es creïn lleis que regulin la idea d’estar totalment immersos en la tecnologia.
L’evolució de la humanitat. Cap a bé o cap a malament?
El Centre de Cultura Contemporani de Barcelona (CCCB) presenta aquestes qüestions en una exposició que vincula l’art i la ciència a través de la robòtica, la intel·ligència artificial i la biotecnologia, i que té per objectiu explorar els possibles camins de futur de l’espècie humana. I el panorama que presenta és el de portar a l’home fins a l’extrem de necessitar la màquina per augmentar les seves possibilitats per arribar a la perfecció com a espècie. I aquesta qüestió fa aparèixer inevitablement el concepte de la “vall inquietant” (uncanny valley), és a dir, la sensació de rebuig que crea en el ser humà que la tecnologia assumeixi en accés aparences i comportaments antropomòrfics, massa semblants a la realitat de l’espècie.
El que trobarem a “+ Humans. El futur de la nostra espècie”, una exposició produïda per la Science Gallery de Dublín i presentada pel CCCB a la capital catalana, és un seguit de mostres tecnològiques que porten a l’ésser humà a una deshumanització, més que no pas a una evolució. Les creences, els sentiments, la moral i l’ètica passen en un segon terme quan parlem dels anomenats cíborgs, superhumans o clons.
Tot just entrant + Humans ja ens planteja fins on han d’arribar els límits “Cíborgs, superhumans i clons. Evolució o extinció? Què vol dir ser humà avui? Com serà la humanitat d’aquí a cent anys? El potencial tecnològic avança a tota velocitat; hem de continuar modificant el nostre cos, la nostra ment i la nostra vida quotidiana, o hi ha uns límits que no podem superar?”. I de quins límits ens parla? La manipulació dels processos biològics, el control de les màquines digitals i mecàniques i la creació d’una intel·ligència no biològica que desafia la humana provocarà, sents dubte, grans canvis en la societat, tant culturals com ètics “sobre l’apropiació de la vida i l’alteració de la identitat”.
De la cinquantena d’obres exposades són diversos els experiments que plantegen el canvi (i molt gran) dels conceptes ètics de la humanitat. D’una banda trobem els experiments que porten al cos humà fins a l’extrem, com la “Màquina orgàsmica”, de Julijonas Urbonas. És un aparell recreatiu per facilitar l’orgasme basat en el principi de la centrifugadora, on exposa els amants a forces gravitatòries variables, per conduir la sang cap a les extremitats inferiors i causar així una pèrdua d’oxigen al cervell, que es tradueix en una eufòria posterior. “La combinació d’aquesta sensació amb l’orgasme porta a una sensació que va més enllà del plaer: l’orgasme hipergravitacional”, segons l’artista. Curiosament Urbonas també és l’encarregat de la “Muntanya Russa Eutanàsica”, una màquina imaginària amb l’objectiu de treure la vida, “amb humanitat i alegria”, a una persona. L’atracció és de tal envergadura que proporciona diverses experiències, des de l’eufòria a l’emoció, la visió en túnel, la pèrdua de consciència i la mort.
Però els d’Urbonas no són les úniques obres capaces de capgirar la humanitat en les persones. “El Teledildòica per a Relacions a Distància”, de l’empresa Kiiroo, planteja utilitzar els ordinadors per tenir relacions sexuals tàctils a distància, gràcies a unes joguines sexuals interactives que et permeten estar connectat amb altres usuaris per tal de crear “una nova experiència a la xarxa”. Però el que s’endú el colofó per acabar amb les relacions humanes és el “Test de Compatibilitat d’ADN”, d’Instant Chemistry, on es proposa que les persones es facin unes anàlisis d’ADN per trobar la parella del mercat que més “compatibilitat subjacent” tingui, i d’aquesta manera poder-se saltar les fases de conèixer, ser romàntics, matrimoni, amor…
I si després de morts, el vostre cos enterrat pogués donar un altre servei? El més enllà, de James Auger i Jimmy Loizeau proposa pels “ateus afligits” que després de la mort biològica es pugui aprofitar el potencial químic del cos, emmagatzemant-lo en una pila seca. “La tecnologia ofereix una prova concloent de l’existència de vida més enllà de la mort: la vida continguda en una bateria”, i remata amb la pregunta “què faríeu amb una pila d’ultratomba carregada amb la vostra energia o amb la d’un familiar o un ésser estimat?”. L’Agatha Haines fa un plantejament molt dràstic per arribar a la perfecció humana, a partir de procediments quirúrgics que permeten modificar els cossos conservant-ne la funcionalitat, però millorant-los en altres aspectes. Amb “Transfiguracions” proposa millorar mèdicament algunes funcions corporals, representades en 5 nadons amb alguna modificació quirúrgica que resoldrà una dificultat futura, mentre es pregunta fins a quin punt poden arribar els pares per donar avantatges als seus fills.
Però no tot el que hi ha a l’exposició planteja dilemes ètics i morals, alguns dels experiments són positius, com el de les capacitats augmentades, amb exemples de pròtesis del segle XIX, o amb la presentació de l’Aimee Mullins, l’atleta que va participar en les Olimpíades d’Atlanta amb unes cames de guepard. Segons la comissària del projecte, l’artista i investigadora Catherine Kramer, “no es tracta de discapacitats, sinó de capacitats diferents. Els valors canvien”. Kramer és coneguda pel The Center for Genomic Gastronomy, un projecte que investiga l’ús de les biotecnologies en el camp de l’alimentació. En relació amb les pròtesis també trobem el “Laboratori DIY” (do it yourself, o fes-t’ho tu mateix) consisteix en impressores 3D que creen els mateixos recanvis corporals.
En termes més tecnològics trobem el “Casc Desaccelerador”, de Lorenz Potthast, que pot percebre el món a càmera lenta, o “La Màquina Avatar” de Marc Owens, dispositiu que converteix la realitat en un simulacre de videojoc, amb l’efecte de contemplar la vida real en tercera persona. De fet, l’exposició presenta constantment la possibilitat de viure experiències com si fóssim terceres persones, a la pell de l’altre.
Hi ha experiments sorprenents, com la implantació d’una orella en un avantbraç, o la possibilitat d’aconseguir que persones amb paràlisi cerebral aconsegueixin comunicar les seves emocions a través de convertir les ones cerebrals en sons. I és clar, com no podia ser d’una altra manera, el CCCB mostra el concepte de ciborgisme. “L’entitat internacional Cyborg Foundation es va constituir el 2010 amb tres objectius: ajudar els humans a esdevenir cíborgs, defensar els drets dels cíborgs, i promoure el ciborgisme com a moviment artístic i social”. És a dir, la unió entre la cibernètica i el propi organisme, on l’artista s’introdueix la tecnologia al cos per ampliar les seves capacitats de sensació i de percepció. I l’únic cíborg que existeix actualment és Neil Harbisson, que de la seva incapacitat de veure els colors s’ha implantat quirúrgicament un sensor que transforma els colors en música.
+ Humans és només l’expressió artística d’un futur no sabem fins a quin punt immediat. Serà aquesta la humanitat del demà? S’arribaran a crear lleis que regulin el post-humanisme i la inserció de les màquines de forma tan profunda en la nostra essència? Canviarà la moralitat i l’ètica tal com l’entenem avui? Això només ho podrem saber en el futur, però mentrestant Kramer diu que “el futur no és un lloc, és un viatge i hi ha molts camins que es poden recórrer”.
