La Delegada del Govern a la Comunitat Valenciana ha tingut el seu minut de notorietat gràcies a unes breus declaracions, en què va preguntar retòricament: «Què us està passant als homes que estem retrocedint a aquesta cultura de la violació que crèiem desterrada?» . En unes poques paraules introduïa tres greus deformacions de la realitat.
La primera, la de fer responsables tots els homes de les violacions de dones. No hi ha perquè estranyar-se. És el revers de la mateixa moneda d’aquella altra idea que estableix, que “els homes (així, en general) maten les dones (totes), per ser dones”. Ja ho va explicar Rene Girard amb la seva teoria del boc expiatori. És el procediment que aplica la tribu per assenyalar una víctima, concentrant-hi tots els seus mals. L’home, en el cas de Gloria Calero, Delegada del Govern a la Comunitat Valenciana. Una categoria tan gran, que forçosament necessita la col·laboració d’altres presumptes violadors i abusadors sexuals partidaris de tal exageració; és a dir, altres homes, començant pel president Sánchez, responsable del seu nomenament. Perquè homes ho són tots ells.
La culpabilització dels homes que practica la senyora Gloria Calero serveix per amagar la responsabilitat de la cultura hegemònica en la creixent violència sexual que es projecta des del progressisme feminista –segons la seva pròpia definició– que ens governa. Abans d’aprofundir en aquesta acusació, però, continuem amb les restants deformacions de la realitat, que contenien la frase de Calero.
Una és, la idea de reculada d’aquest tipus de violència, la de la violació en grup , “les manades”, que eren el motiu de la seva declaració. L’afirmació pressuposa que hi havia un “abans”, quan abundaven les manades, i un “després”, en què havien anat a menys. Aquesta consideració no té cap fonament. Al revés, les dades en constaten l’augment progressiu. Els que el cometen són, la majoria immensa, adults joves de menys de 35 anys, amb una participació creixent de menors, que ja signifiquen una quarta part dels agressors.
Els culpables són homes que han estat educats en la seva raó i moral, sota l’egida del feminisme de gènere, iniciada per Rodríguez Zapatero, i que va tenir el seu moment fundacional amb la Llei Orgànica 1/2004, de 28 de desembre, de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere. Fa 18 anys que desenvolupen aquesta cultura i educació política, escolar i mediàtica, divuit anys, tota una generació, en què s’ha construït el marc de referència que havia d’alliberar la dona d’aquella violència, mitjançant lleis, grans recursos, un relat persistent contra el masclisme, i la culpabilització de l’home. Els resultats mostren que ha aconseguit allò oposat. I la pregunta que no es fan, cau pel seu propi pes: Què és el que els ha fallat?
S’han omplert les presons d’homes condemnats per faltes, agreujades per aquella llei i transformades en delicte penal, si qui la comet és un home. S’han indultat dones pel delicte reiterat de retenció il·legal dels fills per impedir l’exercici del dret del pare, l’home». S’ha impedit legislar sobre altres violències al si de la família, com la dels menors, i la més invisible, contra els ancians, especialment si en són dependents, per no desviar el focus de l’única violència que mereix atenció; la de gènere. El resultat és un fracàs clamorós.
L’altra distorsió de la declaració de la Delegada del Govern, és la de considerar que hi va haver un moment en què les violacions i les manades van ser desterrades i han tornat. Quan es va produir, des de quan es va abandonar aquesta práctica? És obvi que mai, al contrari, ha anat a més.
Aquestes declaracions i la seva insistència posterior mereixerien un cessament si es governés per a tots, però com no és així, aquesta decisió no arribarà. En definitiva, Calero no fa altra cosa que exposar la doctrina governamental.
Les seves paraules assenyalen dos fets que expliquen perquè vivim en una sèrie de crisis sense solucions. (1) Perquè els que les haurien de resoldre són els mateixos que les provoquen, perquè la seva pròpia ideologia els impedeix practicar els diagnòstics que permetin establir les respostes adequades. Una ideologia que, com descrivia Marx, constitueix una deformació que impedeix reconèixer la realitat tal com és. (2) Una concepció política basada en la polarització, la desqualificació, l’assenyalament de l’altre; la fugida de les pròpies responsabilitats i la construcció sempre d’un culpable, d’un boc expiatori, que els absolgui de les culpes pròpies.
La resposta al problema rau en la destrucció de l’educació escolar i social, en les virtuts i en la formació del caràcter. S’han oblidat que tot procés educatiu implica una canalització i autocontrol dels desitjos i passions, i no pas la seva acceptació i foment.
Si s’accepta una sexualitat sense límits entre els menors, que es prolonga i desenvolupa en els adults joves, si la idea de respecte radical a la dona ha estat propiciada pel feminisme del boc expiatori, si la consciència religiosa ha desaparegut de l’educació, i amb ella el jutge interior que ens assenyala el camí, si l’excitació sexual està a l’ordre del dia, als tipus de balls, celebracions, sèries de televisió, si l’alcohol és l’eix de la celebració en festes fins a la sortida del sol si es fan servir estimulants de tot tipus… Si tot això es barreja, el que resulta és la tempesta perfecta. Si a això s’hi afegeix, segona qüestió, que la cultura de la progressia feminista veta qualsevol limitació de la pornografia, que cada vegada mostra més una sexualitat basada en la violència, el resultat és el que estem vivint.
Perquè la pregunta que hauria de formular la Delegada, i el Govern amb ella, és per què cada vegada més joves i menor edat s’apunten al sexe com a agressió. I haurien de contestar-se que no és gens estrany que s’acabi així, quan la política i la cultura dominant han normalitzat la idea del sexe com a modalitat d’esport de contacte, en lloc de la culminació continguda d´un creixement integral, afectiu, amorós, constructor del bé de l´altre, entre un noi i una noia. I és que tot esport de contacte té un punt de fugida, que acaba en violència. La diferència és que els practicants estan entrenats per frenar-lo, mentre que, als nostres adolescents i joves, el poder els excita com més millor. Montero no reivindica anar a la nit sola i segura pel carrer, sinó a més caminar borratxa.
El resultat és als jutjats
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.