Tractàvem en posts anteriors sobre el distanciament progressiu produït entre Catalunya i Europa ( Unió Europea ) els darrers anys. Recordàvem com des d’una època daurada d’euroentusiasme viscuda a casa nostra , abans i després de l’adhesió d’Espanya a la UE l’any 1986, s’ha anat passant a uns temps nous d’euroescepticisme i fins i tot d’eurofòbia.
Una causa genèrica del distanciament , compartida amb molts europeus d’arreu, es troba en la “ crisi existencial “ de la UE viscuda entre 2005 i 2019, deguda a una concatenació d’esdeveniments adversos : el fracàs del Tractat constitucional de 2005, l’arribada de la Gran Recessió econòmica l’any 2007, la policrisis de l’euro de 2010 ( crisi econòmica, monetària, financera, de relat, institucional, de legitimitat, etc. ) , la rauxa conseqüent dels populismes , la crisi dels refugiats de 2015, el Brexit i l’elecció de Donald Trump el 2016, el triomf dels populismes a Itàlia l’any 2018, etc. ) .
Una causa específica catalana del distanciament és la mala rebuda del “ procés “ per part de les institucions de la UE. Algunes manifestacions i , fins i tot, ocupacions de les oficines representatives de la Comissió Europea i del Parlament Europeu a Barcelona, en són una bona mostra. Aquelles institucions han repetit una i altre vegada , directa o indirectament, que elles no poden intervenir en el “ procés “ , que es tracta d’una qüestió interna espanyola , que els tractats europeus no diuen res sobre autodeterminació i, en canvi, sí que estipulen el respecte de la Constitució de cada Estat membre. Un nou Estat català independitzat irregularment quedaria , doncs, fora de la UE. L’ex president de la Comissió Europea, Durao Barroso, va declarar el mes de gener de l’any 2014 el següent : “ Una part d’un país, si es separa, passa a ser un país tercer i ja no seria membre de la UE, no se li aplicarien els tractats, hauria de demanar el seu ingrés, si volgués , que hauria de ser aprovat per tots els Estats membres “. L’actual president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, a punt de deixar el càrrec, en una compareixença davant del Parlament Europeu va declarar, a preguntes de l’eurodiputat català d’Esquerra Republicana de Catalunya, Josep Maria Terricabras, que la independència de Catalunya, com la d’Escòcia, eren qüestions a resoldre dins d’ Espanya o dins del Regne Unit, respectivament . Després de la consulta del 9 de Novembre de 2014 a Catalunya, un portaveu de la Comissió Europea va contestar així a una pregunta que se li va formular sobre els efectes d’aquella consulta : “ No és el paper de la Comissió expressar opinions sobre qüestions relatives a la organització interna dels Estats membres, que depenen del seu ordre constitucional “.
Si s’ha arribat a un distanciament important entre Catalunya i la UE , que alguns analistes no dubten en qualificar de divorci, és probablement perquè no s’ha comprès prou bé la naturalesa i el funcionament del procés d’integració europea en curs des dels anys cinquanta del segle passat.
La UE encara és un club d’Estats que es va construint a mesura que aquests li van cedint sobirania. L’article 2 del Tractat de Lisboa ( Tractat de la Unió Europea, TUE) consagra el respecte de l’estat de dret entre els seus valors fonamentals i l’article 4 consagra el respecte de la Constitució pròpia a cada Estat , així com de la seva organització territorial. El “ procés “ senzillament no entra dins de les competències de la UE. Per altra banda, no s’ha entès tampoc que el nacionalisme com ideologia està desprestigiat a la UE, nascuda precisament per superar els nacionalismes que varen dur Europa al desastre de la Segona Guerra Mundial. Josep Maria Bricall assenyala a les seves memòries que “ és forassenyat no aturar-se a pensar en els efectes que podria significar sortir de la UE o menysprear el que suposaria sortir-ne, tot confiant sense cap certesa en una reintegració posterior sense aclarir el temps que hauríem d’esmerçar…La resposta de la UE a qualsevol intent d’abandonar l’Estat ha sigut -i serà- contundent i negativa. Durant molt de temps ens han intentat amagar aquest fet.”
En els anys d’euroentusiasme de fa unes dècades , que hem tractat en un post anterior, el projecte nacional de Catalunya i el procés d’integració europea eren complementaris. La UE no ha canviat la seva actitud respecte de Catalunya des d’aleshores, som nosaltres els que ens hem allunyat de la UE. Al llarg del “procés “ s’han produït molts errors, probablement tants de part del govern espanyol com des de Catalunya. Per això han pogut aparèixer llibres, com el d’en Jordi Amat, que duen un títol tan significatiu com aquest : “ La confabulació dels irresponsables “. L’autor en troba una colla a cada bàndol.
Una renovada perspectiva europea podria oferir a uns i altres les bases d’una visió compartida. La UE ens demana que el conflicte es resolgui a casa nostra i després que l’ajudem a reformar-la i acabar de construir-la. Crec que , si li féssim cas, tots tres – Catalunya, Espanya i Europa- hi sortiríem guanyant.
Segueix aquí
Víctor Pou és doctor en dret i llicenciat en ciències econòmiques per la Universitat de Barcelona,