Dues propostes italianes sobre el futur d’Europa. Draghi i Letta

S’acaben de fer públiques dues propostes provinents d’Itàlia sobre el futur d’Europa. Ambdues reclamen  un salt qualitatiu en el procés d’integració europea per a fer front als reptes actuals de la UE.

La primera  és  de Mario Draghi, primer ministre d’Itàlia, una de les personalitats polítiques més respectades de l’Europa actual.  Draghi és  considerat per molts com un dels membres  del “panteó dels pares d’Europa“, sobretot  per la seva gestió com a president  del Banc Central Europeu (BCE), que  va ser decisiva  l’any 2012,  quan va pronunciar aquelles famoses paraules: “farem el que calgui (whatever it takes) per a salvar l’euro”. La moneda única europea  va ser efectivament salvada i segueix ben viva  en el seu paper de  columna vertebral de la UE.  El prestigi personal de Draghi ha aconseguit que Itàlia tingui avui en dia una nova credibilitat a Europa.

Ell ha formulat fa pocs dies  una  proposta sobre el futur d’Europa en una compareixença davant del ple del  Parlament Europeu  reunit a Estrasburg. Ho ha fet per primera vegada com a primer ministre d’Itàlia. Allí ha volgut proclamar  solemnement  que Europa necessita més integració per afrontar els reptes del present.  

Ha defensat  la necessitat d’adoptar un “federalisme pragmàtic“ per a reformar les institucions europees i afrontar, si cal, un canvi en els tractats  amb valentia i confiança. La reforma dels tractats és un tema tabú a la UE, una veritable capsa de Pandora. Una discussió que se sap com comença, però no com acaba, diuen sovint els experts. Draghi ha volgut abordar aquesta qüestió només començar el seu discurs, un discurs  tranquil, com en ell és norma, però ple de contingut, tenint in mente la Conferència sobre el Futur d’Europa, que  s’ha clausurat el 9 de maig, el Dia d’Europa. A partir d’aquesta data,  s’hauran d’anar concretant les reformes que Europa necessita.

Draghi ha comptat especialment amb el suport de Stéphane Séjourné,  líder del grup polític  liberal  del Parlament Europeu i un dels homes de màxima confiança del president francès Emmanuel Macron. Això  indica que París i Roma actuen  coordinades en matèria de propostes sobre el futur d’Europa. En una reunió del Consell Europeu en relació amb la resposta  institucional que mereixia  la crisi d’Ucraïna, Macron ja va anticipar la necessitat de “reconstruir tota l’arquitectura europea“.

Draghi ha declarat en el Parlament Europeu que “les institucions que els nostres predecessors han construït  les darreres dècades han servit bé als ciutadans europeus, però són inadequades per a la realitat que avui confrontem. La pandèmia i la guerra d’Ucraïna  han cridat a les institucions europees a responsabilitats mai assumides fins ara. El marc geopolític està en ràpida i profunda transformació. Hem de moure’ns, i  moure’ns amb la màxima velocitat“.

Draghi és partidari de passar d’un model de governança intergovernamental a un altre de caràcter federal

Draghi és partidari de passar d’un model de governança intergovernamental a un altre de caràcter federal. Sap que s’ha produït un canvi tectònic a la geopolítica mundial previ a les crisis de la covid i d’Ucraïna, consistent en el desafiament de la Xina a l’hegemonia dels Estats Units i el convenciment americà que cal aturar a la Xina com sigui. Europa ha de jugar un paper d’intermediació a l’escena global, que només podrà assolir si abandona el model intergovernamental basat en la unanimitat de les decisions importants. Merkel es va equivocar amb la dependència energètica de Rússia i amb la seva oposició radical als eurobons (“mai metre visqui“). El programa Next Generation EU ha trencat amb aquest darrer tabú. Les crisis recents mostren que la seva solució implica adoptar el model federal.

El primer ministre italià ha centrat un dels seus atacs contra  la regla de la unanimitat,   i el consegüent dret de veto,  en el si del Consell de la UE en molts camps, entre els quals es troba la política exterior i de seguretat. “La construcció d’una defensa comuna ha d’anar acompanyada d’una  política exterior unitària i de mecanismes efectius en la presa de decisions.  Hem de superar el principi d‘unanimitat, que genera una lògica intergovernamental de vetos creuats, i hem d’avançar cap a decisions  preses per majoria qualificada. Una Europa capaç de prendre decisions en el moment oportú és una Europa més creïble davant dels seus ciutadans i davant del món“. 

En termes d’integració europea estratègica, pensa que el moment actual és comparable  al del final de la Segona Guerra Mundial (1945) o al del final de la Guerra Freda (1989). La invasió d’Ucraïna ha trencat una tradició italiana de mantenir una relació soft amb Rússia.  “La nostra despesa en seguretat és aproximadament tres vegades més gran que la de Rússia, però està dividida entre 146 sistemes de defensa, mentre que els Estats Units en té només 34. Necessitem racionalitzar i optimitzar  la despesa militar europea“.

Draghi ha col·locat els seus missatges de caràcter polític entre molts paràgrafs de contingut econòmic.

Dins d’aquests darrers paràgrafs sobresortien de tant en tant agullons polítics com aquests: “Cadascuna de les crisis que pateix la UE requereix una forta reacció i ens obliga a accelerar el procés d’integració. En els pròxims mesos hem de demostrar als ciutadans europeus que som capaços de liderar una Europa a l’alçada dels seus valors, de la seva història i del seu paper en el món. Els Pares Fundadors de la Unió Europea varen intuir que el desenvolupament econòmic i el progrés social eren difícils d’assolir només a través dels recursos nacionals individuals. Les diferents crisis derivades del conflicte d’Ucraïna es produeixen en un moment en el qual Europa ja tenia davant unes necessitats de despesa enormes. La transició ecològica i digital ens exigeix una inversió ineludible. A aquesta cal sumar els costos de la guerra, que hem d’afrontar immediatament, per a evitar que el nostre continent caigui en recessió. Cap pressupost nacional pot sostenir aquests esforços per si sol. Cap país pot quedar-se enrere”.

Draghi ha proposat recuperar “algunes eines útils“ que s’han creat els darrers temps per a fer front a la pandèmia, com per exemple el SURE per a finançar els esquemes d’expedients  de regulació temporal d’ocupació (ERTE). “Quant a les inversions a llarg termini en àrees com defensa, energia, seguretat alimentària i industrial, el model és el programa  Next Generatiom EU adoptat per combatre els efectes econòmics de la pandèmia“. Ha declarat que  “volem Ucraïna dins de la UE“.  També s’ha manifestat a favor de l’entrada d’Albània, Macedònia, Sèrbia, Montenegro, Bòsnia-Hercegovina  i Kosovo.

Draghi ha volgut deixar davant del Parlament un missatge clar: Roma està alineada amb els parlamentaris europeus en la petició de més ambició en el procés d’integració.  I ho ha fet amb propostes concretes.

La segona proposta és de l’exprimer ministre italià, Enrico Letta. L’acaba de fer pública en un article aparegut el dia 15 d’abril a la publicació  Il Floglio Quotiniano,  amb el títol   Un nuovo ordine europeo. Il manifesto di Enrico Letta. El subtítol és: Una construzione fragile da rafforzare. La minaccia di Putin è il Leviatano che obbliga l’Europa a faré il definitivo salto di qualità.   

El text comença reclamant una Europa que protegeixi. Cal completar el recorregut començat fa seixanta-cinc anys. És el moment de la unitat. Mai l’opinió pública italiana no havia sigut tan favorable a la UE com ara. Cal demostrar a Putin que la força de la llei és superior a la llei de la força i que a Europa no hi cap un model de força i de vell imperialisme.

Com a resposta de la UE a la pandèmia i a la invasió russa d’Ucraïna han de néixer set Unions sobre  els següents àmbits d’actuació: 1) afers exteriors, 2) veïnatge, 3) asil, 4) energia, 5) defensa,  6) social i 7)  salut. A més, cal completar la Unió Econòmica i Monetària, suprimir la unanimitat i el dret de veto a la presa de decisions importants i reformar les institucions. Ara és el moment de llançar una Convenció Europea sobre el que resulti de la Conferència sobre el futur d’Europa. Avui cal  escriure una nova pàgina a la història del procés  d’integració europea.

Sobre la segona Unió, dedicada al veïnatge, Letta ha publicat un article als mitjans europeus, entre ells al diari La Vanguardia de Barcelona,  amb el títol  “Com acollir  Ucraïna“, aparegut el 29 d’abril. Es tractaria d’unir els 27 estats membres de la UE, més tres socis de l’Associació Oriental (Ucraïna, Geòrgia i Moldàvia), per als quals  “entrar a la UE és una qüestió de vida o mort“ (quedarien al marge els tres restants:  Bielorússia, Armènia i Azerbaidjan), més els països de l’ampliació: Macedònia del Nord, Sèrbia, Montenegro, Albània, Bòsnia-Hercegovina i Kosovo. Tots ells formarien part d’una Confederació de creació immediata. 

La quarta Unió (energia) es concentraria en reduir la dependència energètica d’Europa de tercers països, especialment de Rússia.

Sobre la cinquena Unió (defensa), Letta proposa un pacte entre Alemanya, França, Itàlia i Espanya, els quatre grans països europeus. Se cercaria l’assoliment d’una “autonomia estratègica“, tal com suggereix Macron.

Jean Monnet va dir al començament del procés  d’integració europea que aquest es faria “a cops de crisi“ i que seria “la suma de totes  les solucions donades a cada crisi“. També  va avisar  que “encara seran necessàries  grans proves perquè els estats europeus comprenguin que l’alternativa a la unió política és la irrellevància“. Avui, després de la concatenació de crisis experimentada des de 2005 fins a 2022 ens podem preguntar el següent: no són el rebuig del tractat constitucional, la Gran Recessió i les seves seqüeles com la crisi de l’euro, la crisi dels refugiats, la reemergència de la Xina, Trump, el Brexit, la puixança dels autoritarismes i dels populismes, el conflicte creixent entre els Estats Units i la Xina, la urgència  de la lluita contra el canvi climàtic, la revolució digital, l’acceleració tecnològica, la pandèmia i la guerra d’Ucraïna proves suficients?

Les propostes de Draghi i Letta coincideixen en el fet que ha arribat l’hora de la unió política a la UE, si vol evitar la seva irrellevància a l’escenari internacional.

Val a dir també  que aquestes  propostes  van en la mateixa línia del  Manifest sobre el futur d’Europa que el grup d’opinió Treva i Pau, de Barcelona, ha tramès fa poques setmanes a la Conferència sobre el futur d’Europa, tal com s’ha comentat en un Post anterior.