Malgrat el seu bon plantejament, diagnòstic realista i recomanacions contundents, l’Informe Draghi sobre competitivitat de la UE ha fet curt.
Draghi ha avisat sobre la urgència que la UE augmenti substancialment la productivitat i acceleri la innovació, especialment en els nous motors de creixement (només 4 de les 50 empreses tecnològiques més importants del món són europees). Ha insistit que el temps s’esgota per tal de no perdre la lluita de la competitivitat global i que cal invertir uns 800.000 milions d’euros anuals per recuperar competitivitat.
El seu Informe pot semblar dur, però la duresa en l’anàlisi de la situació actual és encara més gran en el cas dels alts cercles empresarials i polítics d’Europa, particularment els alemanys. La direcció de Volkswagen, per exemple, qualifica la seva posició competitiva en el món d’avui de “tempesta perfecta“ i, en conseqüència, es planteja procedir de manera immediata a reduccions de plantilles i a tancaments de centres de producció.
La cadència de l’empitjorament de la situació competitiva a Europa ve determinada per Alemanya, el país de qui s’acostumava a dir que l’ombra de la seva solvència garantia la viabilitat econòmica de la UE. Són molts els que consideren que l’estat de “tempesta perfecta“ de Volkswagen s’aplica al conjunt del país.
Els problemes alemanys s’acumulen i reflecteixen el moviment sísmic que genera a Europa el retrocés de la globalització. Mentre ella campava i el lliure comerç ampliava mercats, la potent tecnologia alemanya, la qualitat dels seus productes i els baixos costos energètics feien de la seva maquinària industrial una locomotora imparable. El domini d’ahir és el seu taló d’Aquil·les d’avui.
El cas més emblemàtic és el desastre en disseny, mal funcionament i cost desproporcionat del nou aeroport de Berlín
Una de les joies de la química alemanya acaba de ser comprada per Abu Dhabi, la factoria de xips d’Intel ha frenat la construcció de la seva fàbrica en territori alemany, el banc italià UniCredit amenaça d’adquirir el banc Commerzbank. Els fiascos en matèria de grans infraestructures s’acumulen. El cas més emblemàtic és el desastre en disseny, mal funcionament i cost desproporcionat del nou aeroport de Berlín, per no parlar del recent esfondrament d’un pont sobre l’Elba a la ciutat de Dresden, dels retards sistèmics dels trens alemanys o dels errors de construcció comesos a la nova estació de tren de Stuttgart.
Aquests fracassos tan sonats en matèria d’infraestructures, al costat de molts d’altres, estan fent un gran dany reputacional al país i a les seves empreses. La prestigiosa revista The Economist s’hi ha referit irònicament en un article recent que acaba amb aquestes paraules: So much for the teutonic technological prestige.
Fa pocs anys un llibre que duia per títol “Porqué los alemanes lo hacen mejor“ es va fer famós. Avui l’autor, l’anglès John Kampfner, n’ha tret un altre ben diferent sobre Alemanya, un país al qual considera que “va camí de convertir-se en el nou malalt d’Europa“. Alemanya coneix dificultats econòmiques i també polítiques, generades per la irrupció de l’extrema dreta, que han provocat la pràctica suspensió de Schengen (el sistema que garanteix la llibertat de circulació de persones entre països europeus membres de l’anomenat espai Schengen). Si Alemanya continua perdent força, les seves onades es poden propagar a tota la UE.
Els tres pilars tradicionals del model econòmic alemany han col·lapsat els darrers anys
Els tres pilars tradicionals del model econòmic alemany han col·lapsat els darrers anys: energia barata de Rússia, mercats d’exportació oberts a la Xina i mercat interior actiu a la UE. Un quart pilar, el de la seguretat, fa temps que trontolla: els Estats Units no està disposat a seguir pagant el cost de la defensa alemanya i europea en general al mateix nivell que el del final de la Segona Guerra Mundial. Per altra banda, sembla ingenu pensar que els alemanys seguiran finançant la UE al ritme tradicional, com a primer contribuent al pressupost comunitari, mentre el seu propi model econòmic s’esfondra.
La UE només pot sobreviure si als alemanys els compensa ser-ne membre.
La UE li va servir a Alemanya de plataforma per rehabilitar-se internacionalment, créixer i confrontar el seu sentiment de culpabilitat després de dues guerres mundials, molt especialment a conseqüència de l’Holocaust. Quan va arribar la Gran Recessió de 2008, va seguir compensant-li formar part de la UE perquè el mercat interior europeu seguia essent fonamental per a les seves manufactures.
Malgrat el profund europeisme dels alemanys, els alts cercles econòmics i polítics es pregunten si en un futur pròxim encara compensarà a Alemanya seguir formant part de la UE. Especialment en una època en què haurà de procedir a una megatransició econòmica i tecnològica, a la que ja arriba tard. Alemanya pot acabar preguntant-se algun dia si la UE li és encara més un actiu que un llastre.
Draghi ha avisat en el seu Informe sobre excés de burocràcia i d’economia planificada a Europa. També ha avisat que la UE necessita més integració política i superar una governança bloquejada moltes vegades per la necessitat d’unanimitat en els seus processos de decisió. Però la veritat és que ha dedicat a aquestes qüestions polítiques molta menys atenció que a les econòmiques.
Des del començament del procés d’integració europea per la via comunitària (Comunitats Europees), fa més de setanta anys, Alemanya ha estat disposada a construir la unió política d’Europa. Encara avui mateix, en el programa polític de la coalició governamental que governa Alemanya, formada per socialdemòcrates, liberals i verds, es proposa textualment la “necessària creació d’una unió política federal a la UE“. Malauradament, altres estats membres encara no estan preparats per fer el pas decisiu cap a la unió política definitiva, entre ells França.
L’excés de burocràcia i d’economia planificada són patides per molts sectors econòmics europeus, alemanys i no alemanys, en molts sectors econòmics com el farmacèutic, alta tecnologia, agricultura, etc. Tots clamen sobre la necessitat d’un canvi radical de governança a la UE. La pròxima ampliació prevista cap a l’est, que arriba fins a Ucraïna, en cas de realitzar-se, no facilitarà precisament les coses. Són moltes les veus que preconitzen la necessitat de la realització d’una unió política de caràcter federal, encara que fos entre un nombre reduït d’estats membres de la UE, que deixarien, això sí, la porta oberta als altres a unir-se al grup capdavanter en el moment que els endarrerits ho jutgessin oportú.
Si no hi ha prou inversió a Europa és, sobretot, perquè la iniciativa i la innovació empresarial estan lligades de peus i mans per regulacions obsoletes
Les recomanacions de l’Informe Draghi en matèria de competitivitat i productivitat a Europa han rebut merescudes alabances, però també algun comentari crític per part de destacats analistes. Pensen que al seu Informe se li ha escapat un fet important. La falta d’inversió a Europa no depèn només de l’eficiència del sistema financer, de la millora del mercat interior europeu o de la realització d’un mercat europeu de capitals. Si no hi ha prou inversió a Europa és, sobretot, perquè la iniciativa i la innovació empresarial estan lligades de peus i mans per regulacions obsoletes davant de l’avenç tecnològic i per la pressió de grups d’interès que no volen que canviï res.
El que permet als Estats Units tenir una taxa d’inversió superior a l’europea no és la disponibilitat d’un sistema financer més eficient. Si la inversió productiva a Amèrica és més elevada és perquè les oportunitats de negoci, innovació i creació de riquesa són més grans que a Europa, i això provoca que siguin ciutadans de tot el món, incloent-hi els europeus, els que decideixen invertir els seus estalvis als Estats Units. A Europa el que sobra són estalvis i el que manca és inversió.
PARTICIPA EN LA I CONFERÈNCIA CÍVICA D’ACCIÓ POLÍTICA. INFORMACIÓ I INSCRIPCIÓ
Si Alemanya continua perdent força, les seves onades es poden propagar a tota la UE Share on X
Loading ...
