En un mateix municipi, i separats per l’autopista AP7, hi ha dos llocs a poca distància l’un de l’altre, que posa de manifest les fractures de les societats en les quals vivim.
Un d’ells és la Roca Village, un lloc amb aspecte de poble, amb unes 150 cases, que són botigues dedicades fonamentalment a roba, on va gent de classe mitjana benestant a qui els agrada anar al dictat de la moda. Els veus sortir del recinte cap al pàrquing carregats amb bosses, i escoltes les converses… i són pura banalitat del superflu. Parlant de quin color es portaran les sabates aquest estiu.
Més cap al sud i a l’altra banda de l’AP7, també a la Roca del Vallès, un altre lloc totalment diferent. La presó de “Quatre Camins”. Els matins abans de les deu, per la pujada que va del pàrquing a l’entrada del centre, veus la gent que va a veure als seus parents o amics allà reclosos. La veritat és que sembla que a més de penalitzar als presos, també es castigui als visitants. Llargues cues, temps d’espera exagerats. Tens la impressió que es podria agilitzar el protocol, però els anys van passant i aquesta dinàmica continua impertorbable.
Quatre hores de presència per uns vint minuts d’estada al locutori.
Algunes vegades ha passat que el reclús sol·licitat no es presenta al locutori perquè està a la infermeria, i el visitant no ha estat informat, i perd el temps per a res. Però quan es produeix la trobada al locutori, és un moment extraordinari. Al visitant, li responen aquelles paraules: “Estava a la presó i vinguéreu a veure’m”.
Quan el pres entra al locutori, entra amb cara alegre, perquè com em deia el Silvino, “todavia hay alguien que se acuerda de mi, y me dice hola Silvino, y esto no tiene precio”. I penses amb què poc es pot fer feliç a una persona. Un altre reclús que es diu Cristóbal, els companys li diuen Cristo i a l’home l’ha calat tant el nom que amb un retolador vermell, s’ha pintat les nafres de les mans i del costat. I em deia: “Ya solo falta que te crucifiquen”. Jo vaig preguntar-li: “¿Te tratan mal Cristóbal?” i em respon: “no es que te traten mal, es que no te tratan, que es peor, es como sinó existiese. Por eso cuando uno entra y te dice: hola Cristo, parece como si resucitaras”. I al final passa una cosa increïble. El Cristóbal treu un mocador i comença a fer-li petons i diu que li porti a la seva mare, la Sra. Dolores que viu sola i parcialment impossibilitada.
I li vaig portar el mocador a la mare que també el va besar per transmetre amor al seu fill. Mentre era amb la Sra. Dolores, van entrar dues veïnes per controlar la situació i portar-li alguna cosa. Una solidaritat veïnal autènticament admirable.
Segurament que els que van a comprar roba de moda a la Roca Village, no tindran ni temps ni ganes d’anar a ajudar a una possible veïna impossibilitada. He dit això, i m’adono que he jutjat una cosa que ignoro, i recordo aquelles paraules: “no jutgeu i no sereu jutjats”.
