Una de les conseqüències de convocar eleccions és l’establiment oficial d’uns dies de campanya. Una formalitat desnaturalitzada ja. Fa mesos que estem en campanya electoral, i entre la setmana passada i aquesta la gent no percebrà gran cosa més que els anuncis, alguns obligats, alguns comprats, a les ràdios i teles del país.
Com totes les coses que afecten la vida col.lectiva entenc que un procés d’eleccions ha d’estar regulat, però aquesta regulació, ha de ser àgil en adaptar-se a l’evolució de la manera de defensar programes i demanar el vot. Potser aquest hauria de ser el servei autèntic de la Junta Electoral Central. Com a gestor de la maquinària administrativa electoral es d’agrair la feina que fa. Com a interpretador no legalista de quan es traspassa la lluita legítima per la papereta sembla que el seu paper pot millorar força. Les polèmiques recents sobre les pancartes als balcons d’ajuntaments i institucions y les obligades expressions periodístiques a les televisions públiques han tingut més aviat un efecte contraproduent al que es pretenia evitar. Mai havia sentit tant a TV3 «exilats» i «presos politics» com en les darreres setmanes.
Els que hem tingut la sort de votar des del juny del 1977 hem pogut viure l’evolució de les campanyes. La introducció de les tècniques de comunicació social i de màrqueting electoral, ha fet que les campanyes com a tals es considerin cada cop més inútils. Aquesta, en concret, n’és una que tothom la considera baldera. Però hi és, i per als ciutadans mortals com nosaltres és una ocasió més d’aprofitar els dies per a reflexionar.
Ideològicament parlant un tendeix a pensar que de l’abril al novembre no han canviat massa les idees i les formes de ser dels partits i dels seus protagonistes. Per idees, doncs, no veig massa votants canviant el seu vot. Tanmateix, les enquestes pronostiquen canvis importants en la configuració de les Corts. Ja es veu que són altres factors els que determinaran les oscil.lacions en el vot, el més important els esdeveniments derivats de la publicació de la sentència. El vot és molt més emocional que racional. Altra vegada Catalunya al mig de la política, justament per no saber fer política. Quina llàstima.
I dels programes què se’n ha fet? Ni els mateixos partits consideren que tingui massa importància. Els fan d’esme i a darrera hora, pur formalisme. Aquests dies van arribant a les bústies de casa els típics i mal-emprats sobres amb propaganda. Quant de tòpic. Ahir era Tots Sants i el tros evangeli que proposava la litúrgia era el famós text de les benaurances (Mt, 5) que no he pogut evitar de comparar amb les propostes convencionals. Benaurats els pobres en l’esperit,… els humils,… els que ploren,… els que tenen fam de justícia,… els compassius, …. els nets de cor,… els que s’esforcen per la pau,… els perseguits a causa de la justícia,… És evident que la proposta evangèlica té una dimensió diferent a la política, però ningú pot negar el profund component ètic que atresora.
En aquests dies el nivell de confrontació ha augmentat. En alguns casos, molt i massa. No són les millors circumstancies per a reflexionar amb tranquil·litat, s’ens hi han afegit més elements que els que estàvem acostumats a considerar, però és la nostra obligació com a ciutadans responsables. Evidentment desitjaria que la infantilment anomenada «jornada de reflexió» fos un dia normal més i, en el cas concret del dia 9 de novembre, m’agradaria que no es convertís en un altre camp de batalla formal sobre què es pot fer i què no. Amb seny i tolerancia.
Recordo la jornada de reflexió de les eleccions de març del 2004, dos dies després del terrorífic atemptat de l’11-M, amb el reiterat «Pásalo» promogut pel PSOE. Tothom va concloure que va ser un element crucial de campanya. El resultat, per altra banda, tampoc va ser tant dolent.
