Fa anys, a vegades em sembla que potser en una altra vida, vaig dedicar diversos dels meus estius a tasques de voluntariat a Bolívia, Costa d’Ivori, Centreamèrica (Hondures, Guatemala i Nicaragua) i l’Índia (Calcuta i Bombai, Kolkata i Mumbai en la grafia actual). Vaig tenir ocasió de conviure amb col·lectius d’indígenes de diferents races i ètnies. Els aymara a Bolívia, els garífuna a Hondures, els miskitos a Nicaragua,… A Guatemala, més del 40% de la població és indígena, de diversos grups ètnics.
A Costa d’Ivori, la zona on vaig estar col·laborant en projectes educatius també era un “melpot” de tribus i cultures. En aquella època era un país més pròsper i tranquil que els seus veïns Burkina Faso, Ghana o Mali, i hi havia molta immigració procedent d’aquests països. Recordo que entre els joves dir-li algú “ivoirien” (el gentilici d’aquell país) era pràcticament un insult, perquè la majoria havia arribat d’altres llocs buscant treball i una vida més digna. Uns anys més tard la situació política es va complicar i es van produir greus disturbis, enfrontaments civils que van acabar amb uns quants morts en l’antiga colònia francesa. Tot això conseqüència de la colonització europea i d’un desastrós procés de descolonització.
El cas de l’Índia és per explicar-lo amb detall en un altre post. Impossible descriure allò en tan sols unes línies.
També vaig viatjar anys més tard pels Estats Units, per l’Amèrica profunda, en un programa especial per a estrangers organitzat per la Secretària d’Estat. He patrullat pels carrers de Minneapolis al costat d’un policia de raça negra després d’assistir a la reunió matinal de coordinació, he visitat centres penitenciaris d’alta seguretat a Colorado, he vist cues d’immigrants sense papers en els suburbis de Seattle esperant que algun camió els recollís per a anar a treballar aquell dia,… Tot molt lluny del “american dream” que ens han venut a moltes pel·lícules.
Res de tot això que vaig fer representa cap heroïcitat. Només experiències inoblidables de les quals vaig aprendre molt més del que vaig ser capaç d’oferir. Infinitament més.
Sobretot vaig aprendre alguna cosa en el minut zero a tots aquests llocs: a canviar la mirada cap al diferent. A reconèixer que tots tenim un nivell de racisme integrat que només podem canviar de veritat quan en prenem consciència. I a partir d’aquí, podem començar a mirar a tothom sense distingir raça o color. En algun d’aquests llocs em vaig sentir jo mateix observat perquè era l’únic blanc. Recordo com les nenes petites m’estiraven amb cautela del borrissol dels braços perquè els hi causava molta curiositat. Els seus pares o germans majors no en tenien.
No estic vacunat contra el racisme. Ningú no ho està. Però conviure amb diferents et fa comprendre el que hom sent quan el diferent ets tu. Quan el color de la pell s’associa injustament a delinqüència, a pobresa, a por. Perquè el racisme neix de la por i sovint es converteix en odi.
Quan era petit hi havia un grup multiracial de joves molt polits que viatjaven per tot el món cantant cançons d’amor i fraternitat. “Up with the people”, era el seu nom. Van néixer a Denver en 1965 i es van passejar amb èxit per l’Espanya franquista. Cantaven aquell himne tan popular i enganxós anomenat “Viva la Gente”. Però també cantaven una altra cançó molt coneguda que es deia “De que color es la piel de Dios?”. Potser no n’érem molt conscients però la lletra era un al·legat, potser un punt “naïf”, contra el racisme. A mi se’m va quedar molt impregnat en el meu interior
“Vaig dir negra, groga, vermella i blanca és, tots són iguals als ulls de Déu”.
Doncs això. Lluitem contra el racisme, contra tota classe de discriminació per raó de pell, ètnia o religió. Ningú és millor que ningú. Totes les vides importen. Derrocar estàtues no serveix de molt, i en algun cas frega l’absurd. L’important és canviar les conductes i les consciències.
Derrocar estàtues no serveix de molt, i en algun cas frega l'absurd. L'important és canviar les conductes i les consciències Share on X
Loading ...
