“L’home és un llop per a l’altre home” va dir Hobbes. També Sartre va dir una cosa semblant: “Els altres són el meu infern”. Aquesta visió tan negativa de la relació, no pot augurar un futur favorable per a la humanitat, perquè suggereix l’enfrontament i la violència.
És cert que la modernitat posa l’home com a centre de tot, però no com a humanitat, sinó com a individu. Això porta a aquell individualisme, que difícilment atén la veu dels altres. L'”ego” està per sobre de tot, i això ens dirigeix a una dinàmica on preval el personal per sobre del col·lectiu. Prima el fet de posseir, per sobre del fet de compartir. Prima la lluita i la competitivitat, per sobre de la cooperació i l’ajuda.
Això genera una societat atomitzada, sense capacitat per generar vincles convivencials de qualitat. Aquesta és l’assignatura pendent tant en l’àmbit personal com col·lectiu. Aprendre a conviure.
La manca d’aprenentatge per crear espais de diàleg i de convivència positiva, és la causa de tants fracassos, en les relacions de parella, en les relacions familiars, en les relacions de veïnatge, la relació entre uns i altres a la via pública, la relació entre governs i entre països. I el màxim exponent del fracàs, és el desig de derrotar a l’adversari.
El futur necessita un altre camí. Aprendre a conviure requereix aprendre a comunicar-se bé. Però, com entendre’ns si normalment partim d’idees diferents o de conviccions diverses? Com s’ha de situar el que parla davant del que escolta? Com s’ha de situar el que escolta davant del que parla? Com generar espais de trobada, per arribar a acords, encara que sigui reconèixer que no estem d’acord? No veure’ns com a enemics, pel fet de pensar diferent.
Generar enemistat per què es discrepa, és negar la concòrdia en la situació de conflicte. Una bona convivència requereix una bona comunicació. Per part del que parla, expressió clara i concreta, sense imposicions ni desqualificacions. Per part del que escolta, una atenció profunda a les raons de l’altre. Si mentre l’altra parla estic pensant en com rebatre els seus raonaments, no estic oferint bona comunicació.
Un altre aspecte important seria el contingut de la comunicació. Si el que comunico és banalitat o mentida, estem perdent el temps, uns i altres. Si el que comuniquem té ferms continguts ètics i prosocials, estem millorant les relacions amb els que ens envolten, i ens preparem per fer el gran pas d’una cultura de l’individualisme i la desvinculació, a una altra cultura més humana, que genera vincles, i que fa servir sempre el diàleg, com a eina fonamental de relació.
