Fa uns dies vaig escriure un post titulat “de la calma a l’alarma”, sobre els greus errors comesos per totes (insisteixo, totes) les administracions espanyoles, estatals i autonòmiques, en afrontar la pandèmia del coronavirus. Van arribar tard i aquesta tardança ens ha col·locat en els primers llocs de la llista mundial quant a l’índex de mortalitat del virus. Estar al capdavant no és casual, mirin i comparin amb Grècia o Portugal, per citar els més pròxims, o altres països de la resta d’Europa.
A partir d’aquí, tal vegada una mica desorientats per la singularitat única del COVID 19, i per les contradiccions dels experts consultats, crec que el govern de l’Estat està fent el millor que pot i sap per a combatre’l, i no resulta fàcil prendre decisions. Aquests últims dies jo també he tingut dubtes existencials de si el millor era prorrogar o no l’estat d’alarma, i no disposo de cap capacitat de decisió. I al final, en un nou exercici de funambulisme negociador per al qual no tothom serveix, Pedro Sánchez ha aconseguit de nou suports, aquesta vegada de Ciutadans, en una brillant jugada d’Inés Arrimadas, en substitució d’ERC, que ha comès un clamorós error de principiant, com en altres ocasions històriques. I ha aparegut de nou l’habilitat extrema del PNB per a aconseguir projectar la seva imatge de partit d’Estat alhora que defensa els interessos dels seus votants. I crec que el PP ha comès un greu error de càlcul sobre les seves possibilitats de desgastar al Govern. És clar que no era el moment.
En realitat, la clau ha estat mantenir l’alarma però amb algun matís. Per exemple, ampliar la capacitat de competències de les CCAA gràcies a una resolució del PNB i exercir el que anomenen “co-governança”. En altres països del nostre entorn també se’n fan de bolets, cadascun al seu estil. A Portugal han passat del “estat d’emergència”, equivalent a la nostra alarma, al “estat de calamitat”, que encara que pot semblar pitjor, en realitat és un graó molt més suau en el control i restricció de drets dels ciutadans.
Llàstima que aquesta figura no es contempla en el nostre ordenament jurídic. “Calamitat” prové de la mateixa paraula llatina “calamitas”, és a dir, segons el Blánquez (oblideu-vos d’Internet, continua sent el millor diccionari llatí-espanyol del mercat), es tradueix per “tempesta” (en Plauto, Terencio o Ciceró). Per a l’etimologia popular dels romans el terme al seu torn derivaria de “calamus”, “canya”, perquè les tempestes perjudicaven les canyes del blat o l’ordi, i d’aquí també el trobem en alguns textos com a “mala collita”. Disculpeu però vaig estudiar molts anys de llatí i de tant en tant refresco els meus coneixements en la matèria, una mica oxidats. Així, una gran pedregada era una “calamitas”, perquè trencava totes les canyes i es perdia la collita. A poc a poc, els autors llatins van començar a ampliar el seu ús a tota catàstrofe o desastre provocats per la naturalesa. o fins i tot una derrota en la guerra o qualsevol altra desgràcia. De la mateixa arrel provindria “incòlume” (de “incolumis”, és a dir, il·lès, estalvi), encara que no tots els experts comparteixen aquest origen i busquen l’arrel en el grec i en l’indoeuropeu.
L’article 19 de la Constitució portuguesa de 1976 (revisada en 2005) preveu l’aplicació dels estats de lloc, excepció o emergència, com a supòsits de restricció dels drets individuals que consagra el Títol I, per a situacions d’imminent agressió de forces estrangeres, greu amenaça o pertorbació de l’ordre constitucional democràtic o de desastre públic. El menys greu d’ells és l’estat d’emergència, equivalent al nostre estat d’alarma.
Però la legislació portuguesa preveu també la possibilitat d’aplicar “l’estat de calamitat pública”, com es va fer en 2017 davant l’onada d’incendis que va arrasar el país. És una normativa que s’aplica “sempre que es verifiquin esdeveniments greus, provocats per l’acció de l’home o de la naturalesa, els quals, provocant elevats danys materials i eventualment víctimes en zones delimitades, exigeixin la presa de mesures excepcionals durant algun temps”. És a dir, no hi ha suspensió de drets fonamentals però sí adopció de mesures excepcionals. Una espècie d’estadi intermedi que a Espanya no té equivalent, encara que com aquests dies han destacat els experts, hi ha normes en matèria de salut pública i seguretat que permetrien aplicar una cosa similar a això de Portugal.
De moment, aquí han guanyat 15 dies més. I els suports a l’alarma van minvant. És clar que els portuguesos ho estan fent molt millor que nosaltres des del principi. Tal vegada seria hora de pensar a aprovar per la via d’urgència en el Congrés una mica similar a la norma portuguesa i buscar els suports parlamentaris per a això. Seria tornar al concepte romà de “calamitas”, canviant “tempestat” per “pandèmia” i “collita” per “economia”. Perquè l’alarma no pot durar eternament.
Per si en algun moment algú pensa que fa falta un pla B.
La legislació portuguesa preveu també la possibilitat d'aplicar “l'estat de calamitat pública”, com es va fer en 2017 davant l'onada d'incendis que va arrasar el país Share on X
Loading ...
