Afrontar una pandèmia com la que està generant el coronavirus arreu del món és sens dubte una de les crisis de més envergadura a què pot fer front qualsevol govern. Estem, a més, a Espanya, enmig de la tempesta, i per tant encara és aviat per avaluar l’actuació de les diferents administracions públiques de l’Estat amb certa distància i equitat.
D’altra banda, cal reconèixer alguns obstacles que no han facilitat la tasca d’encarar la crisi amb eficàcia des del primer moment. L’experiència d’un primerenc i inaudit govern de coalició a Espanya des de la transició, acabat de constituir, que necessita a més els suports parlamentaris d’altres partits per tirar endavant les seves propostes legislatives, no és l’escenari ideal per a prendre mesures ràpides en cas d’emergència.
Al tractar-se d’una crisi sanitària, i atès que les competències en aquesta matèria estan en mans de les comunitats autònomes, algunes d’elles (de pes) governades per partits diferents als que governen a l’Estat (com Euskadi, Catalunya, Galícia o Andalusia ), la dificultat per adoptar mesures homogènies també augmenta. I el fet que la sanitat pública a Espanya hagi estat objecte de serioses retallades en els darrers anys, conseqüència de la crisi econòmica que patim fa tot just una dècada, i malgrat la gran qualificació dels seus professionals, tampoc ha col·laborat en la lluita desesperada contra el virus i els seus efectes letals.
Però una crisi és una crisi, i hi ha una sèrie de protocols que complir que la majoria de docents que ens dediquem a la comunicació coneixem, i que en el supòsit en què ens trobem no sempre s’han complert. Malgrat tots els obstacles que ja hem detallat, hi ha errors que no s’haurien de cometre i que val la pena analitzar utilitzant un decàleg de factors per gestionar una crisi.
1.- Respondre, calmar l’ansietat, donar la cara. En realitat, aquest és un dels punts que es va complir a ulls clucs tant des del Govern de l’Estat com en el cas de Catalunya, des de la Conselleria de Salut. Però d’una manera tan exagerada que s’ha convertit en un dels principals errors. Amb l’objectiu de “calmar l’ansietat”, de no generar alarma, i potser amb altres objectius més espuris (amb cert biaix ideològic), és evident que es va reaccionar tard i es va treure excessiva importància al que ens venia a sobre. Després d’observar el que havia passat a la Xina, però sobretot a partir del brot sorgit a Itàlia a mitjans de febrer, havien d’haver saltat totes les alarmes. Es va crear un gabinet tècnic, es va posar enfront un excel·lent comunicador com el doctor Fernando Simón, amb un aspecte una mica malgirbat, però amb un tarannà moderat, reposat, que genera confiança i es va enviar un missatge de tranquil·litat. Es va treure importància a la propagació del virus, i es va garantir que el nostre sistema sanitari estava preparat per a l’emergència. Potser és un portaveu ideal per a una altra tipus d’emergència menys agressiva. No es van adoptar mesures que en aquell moment haguessin estat molt impopulars, com prohibir grans manifestacions o esdeveniments esportius o culturals, ni de bon tros mesures de confinament tan dures com les que finalment s’han acabat adoptant. Algú podrà dir que cap govern s’hauria atrevit a adoptar aquestes mesures. Potser és cert. A Catalunya, la consellera de Salut es va cansar de dir al principi que no hi havia risc de contagi, que no hi havia res a témer, i al cap d’unes poques setmanes, el president de la Generalitat liderava la petició de confinament total de Catalunya. En altres països com Alemanya (oblidem Corea o Singapur, culturalment tan diferents a nosaltres) van decidir començar a fer milers de tests a la població des del principi sense adoptar tampoc mesures dràstiques d’aïllament i la mortalitat és de moment molt més baixa que aquí. Probablement perquè aquí hi ha molta més gent infectada de la qual afirmen les estadístiques i això fa que l’índex de mortalitat sigui més alt. En definitiva, l’objectiu de calmar l’ansietat es va complir, però l’efecte ha estat pitjor quan l’epidèmia ha començat a créixer vertiginosament.
2.- Anticipar. Si algú va ser capaç d’anticipar el que venia, es va guardar gelosament la informació. No hi havia protocols clars per a aquest tipus de pandèmia. És una cosa excepcional, però podia passar. I ningú va ser capaç d’anticipar-se, de preparar-se amb temps. Una cosa que ha resultat mortal (en aquest cas l’adjectiu és tristament adequat), perquè després t’obliga a reaccionar a remolc dels esdeveniments. Quan tot això no sigui més que un mal record algú hauria de redactar un manual de crisi amb mecanismes detallats d’anticipació que segons sembla no existien, perquè mai més torni a passar una cosa semblant.
3.- Coordinar. Organitzar. La dificultat que hem comentat sobre el repartiment de competències sanitàries en mans de les comunitats autònomes era un factor conegut que podia impedir la coordinació necessària entre administracions. La impressió general inicial és que cada territori actuava pel seu compte amb mesures diferents i fins i tot contradictòries. El mateix podríem dir de la Unió Europea, on de fet cada país ha tancat les seves fronteres i ha actuat exclusivament vetllant pels seus interessos, amb algunes excepcions de col·laboració solidària entre estats. Vist amb retrovisor, decretar l’estat d’alarma era imprescindible i centralitzar en el govern de l’Estat l’adopció de mesures excepcionals en detriment de les competències autonòmiques era probablement necessari per combatre el virus, però alhora ha generat grans dificultats per adquirir material sanitari, tests de detecció de COVID19 i altres recursos a l’exterior en una subhasta impúdica al millor postor en la qual hi ha empreses que han d’haver triplicat els seus beneficis. Així doncs, la coordinació i organització ha funcionat tard i a mitges.
4.- Informar adequadament. No es pot negar que el Govern de l’Estat ha informat de manera reiterada, amb rodes de premsa diàries, compareixences, comunicats, propaganda, campanyes en xarxes socials, etc. La informació ha estat freqüent, però, ha estat sempre adequada? Per al meu gust un excés d’èpica o de moralina en algunes intervencions del president Sánchez, més acostumat a un altre tipus de comunicació (política), per la qual cosa li ha costat trobar el to oportú en cada moment. Es va produir un salt brusc entre la calma i l’alarma. Durant uns dies no era res greu, estava tot sota control, i després es va advertir que arribaven moments molt durs. Teníem un virus llunyà a la Xina que aquí no ens anava a afectar més que una grip normal, i de sobte s’infectaven persones conegudes (i que tenien la sort d’accedir als tests), i algunes d’elles començaven a morir. Aquest és un canvi que genera ansietat, por, fins i tot pànic, i ja no n’hi ha prou amb informar adequadament.
5.- Generar confiança, fiabilitat. En efecte, quan vam entrar a l’ull de l’huracà devastador que genera el contagi massiu (encara que no disposem de dades reals sobre el nombre d’infectats) i comencen a arribar imatges d’UCI ‘s col·lapsades, la confiança es trenca. Quan comença a escassejar material sanitari, es compra car i material defectuós, cal improvisar dipòsits de cadàvers en pavellons firals, o multar els ciutadans que se salten el confinament com a mesura exemplificadora, és que la fiabilitat de l’autoritat flaqueja. És evident que mentre hi hagi degoteig de morts serà difícil recuperar la confiança. Els obstacles que hem avançat en aquest post (un govern de coalició amb sensibilitats diferents i suports parlamentaris febles i vinculats a formacions amb interessos territorials específics) tampoc ajuden a generar o recuperar aquesta confiança. I si a més, en un moment determinat es produeix un viratge ràpid amb mesures encara més dràstiques que durant dies s’havien negat a adoptar, com ha estat el cas de tancar tota l’activitat empresarial no essencial, la confiança es trenca i qui sap si de manera irremissible. Donar tombs, crear confusió, està en tots els manuals del que NO cal fer en situacions de crisi.
6.- Contactar amb les víctimes de manera directa. Ignoro si s’està contactant amb les víctimes, en aquest cas amb les seves famílies que ni tan sols han pogut acomiadar d’elles i oferir-los un funeral digne. Però molt em temo que no s’estigui fent, i és urgent. És imprescindible.
7.- Ser transparent. No enganyar. No crec que hi hagi hagut voluntat d’enganyar en cap moment, però sí manca de transparència. Posaré un exemple. A data d’avui no sabem quants tests de detecció de virus s’han fet. No he trobat informació oficial al respecte. Per tant, les dades sobre infectats no són reals. L’índex de mortalitat, tampoc. Falta transparència, sens dubte.
8.- Reconèixer els errors. Sí es necessari i convenient demanar disculpes, encara que això tingui un cost polític. Això és una cosa que gairebé ningú mai fa, però està en el decàleg. No costa tant demanar perdó.
9.- Afrontar els rumors amb dades objectives. Atents a les xarxes. Aquesta comesa ho estan duent a terme més aviat els mitjans de comunicació tradicionals o mitjans digitals específics creats per desmentir rumors i dur a terme “fact-checking”. El Govern ha llançat campanyes de propaganda, també ha difós les mesures sanitàries per combatre la pandèmia (algunes difícils d’aplicar per la falta de guants, màscares o gel desinfectant, per exemple …), però no he vist campanyes oficials per desmentir rumors i fake news.
10.- Avaluar. Serà molt important, com ja hem dit al principi, avaluar quan tot això acabi. Per esmenar els errors. Esperem que sigui aviat. I veurem les conseqüències que té per al govern, i per al país. Ens costarà sortir d’això. Sortirem, però ens costarà Déu i ajuda.
Més informació ESPECIAL CORONAVIRUS
L'experiència d'un primerenc i inaudit govern de coalició a Espanya no és l'escenari ideal per a prendre mesures ràpides en cas d'emergència. Share on X
