Tantes eleccions seguides i tants mitjans havent d’omplir pàgines i hores informant-ne provoca un sobreeiximent de material demoscòpic.
Durant molt de temps els partidaris de la independència han estat molt contents per la progressió a l’alça d’aquest alternativa. Fa pocs anys que l’opció de la sobirania plena no anava gaire més enllà del 10%, fins arribar a percentatges a prop del 50%. Per altra banda, els contraris a aquesta opció celebraven amb entusiasme l’estancament i lleugera disminució que algunes de les enquestes d’aquests dies donaven als defensors del procés, assenyalant ja un canvi de tendència.
Ni l’eufòria d’uns ni l’eufòria dels altres. És molt possible que l’independentisme hagi arribat a un sostre i que l’unionisme recuperi posicions i fins i tot pugui ser majoritari. Però això no tapa la evidència que la magnitud demogràfica d’ambdues posicions és molt alta i continuarà alta durant força temps. Les eleccions generals passades, les d’aquest diumenge 26 i fins i tot les properes autonòmiques, que no trigaran gaire en venir, reflecteixen i reflectiran aquesta situació.
Un cop passades les eleccions que, per molt que s’insisteixi en els programes, són més aviat una lluita pel poder, on val quasi tot, arriba el temps per a deixar de banda la crispació i insistir en la convivència. Sembla molt tòpic, però no cal ser original en aquests temes. Als representants elegits, a qui en campanya electoral se’ls hi pot tolerar una certa dosi de mala bava i de demagògia barata, han de deixar l’altivesa a la calaixera de casa. Per començar podríem anar guardant al calaix la llarga rècula d’adjectius ofensius sovintejats: feixistes, antidemocràtics, nazis, totalitaris, colpistes, supremacistes, secessionistes,… Ja no ajuden a res. I quan les eleccions s’han acabat, ni a aconseguir vots.
Per desgracia hi han situacions alimentadores estructurals de l’estat de crispació que són molt més substantives, comparades amb una simple moderació en les paraules. L’embolic dels judicis a representants polítics i el més recent sobre la protecció legal dels elegits en són un trist exemple. Es bo començar, però, per les que tenim més a l’abast.
Als col.lectius que en conjunt han sortit elegits per a representar-nos els hem de deixar treballar a favor dels seus programes i de les seves intencions. A Espanya, a Europa, als Ajuntaments, on sigui. Però també els hem d’exigir que compleixin amb l’obligació de no atiar-nos els uns contra els altres, les aspiracions o sentiments o conviccions dels uns contra els dels altres. Això és fomentar la convivència, això és combatre el populisme.
No em considero il·lús, els canvis de comportament sempre costen i els paràmetres convencionals de l’acció política són els que són. Malgrat la il.lusió que em genera la capacitat de totes les persones per treballar en favor del bé comú, reconec que el títol d’aquest post és encara més aviat un desig que una realitat.
