La crisi es va plantar a la història per dir-li a l’home il·lustrat contemporani: ‘Para’t, sigues humil, accepta realitats i reflexiona! És el missatge que ens estan enviant constantment les grans i petites crisis, personals i col·lectives, que han aconseguit diluir com un terròs de sucre la idea de progrés de la modernitat, construïda sobre una fe indestructible en la sola raó, en els èxits de la ciència i en la dictadura de la tecnologia, i que ha estat transformada en autèntic mite per la nostra civilització occidental.
Les crisis sempre es fan present en la vida de les persones i societats a través de realitats que parlen de dificultat, perill, problemes, malaltia, canvi …
Generalment produeixen fatiga física, mental i psíquica, però no sempre interpel·len i responen al seu significat etimològic -decisió, judici, canvi- que farien possible una sortida en forma de creixement humà, o de millora social. La frase “tota crisi és meitat un fracàs i meitat una oportunitat” atribuïda a Winston Churchill hauria de constituir un fonamental axioma per la nostra societat globalitzada, de progrés lineal il·limitat i insostenible.
En l’actualitat estem immersos i atrapats per infinitat de crisi de tot tipus, socials, polítiques, econòmiques, sanitàries mediambientals … Sense oblidar les personals, que estan omplint la nostra vida quotidiana d’ansietats, depressions i pors. Però … Estem aprenent alguna cosa d’elles? ¿Ens estan oferint alguna oportunitat per créixer i madurar en un autèntic progrés integral personal i col·lectiu que tingui com a finalitat la defensa de la dignitat humana, la recerca del bé comú i la utilització de mitjans ètics per aconseguir-ho?
Serveixin d’exemples paradigmàtics les dues crisis actuals que ens han commocionat, impactat i a molts interpel·lat: els successos de Ceuta i els de la franja de Gaza.
Totes dues, tot i que en llocs diferents i amb actors diferents formen part d’aquest variat i espaiat món de crisis sociopolítiques i econòmiques, escampades per tot el món, que fan d’elles, per les causes que les produeixen i els mitjans que s’utilitzen, autèntiques crisi d’Humanitat.
Quan la confrontació violenta i el soroll de les armes substitueixen el diàleg entre veïns es produeix crisi d’Humanitat; quan les estratègies sociopolítiques i econòmiques col·loquen la raó d’Estat per sobre de la raó social, de la dignitat de la persona i de el bé comú es sobrepassa la frontera dels Drets Humans; quan s’utilitzen a nens, gent gran i a personal civil com a armes llancívoles per aconseguir espuris fins polítics sense mirar les conseqüències futures, es fa la foscor en l’ambient i apareix el dolor i les llàgrimes que omplen el cor humà sobretot de les persones més fràgils i conseqüentment queda danyada l’esperança …
Tot això hauria d’interpel·lar-nos perquè des d’un seriós discerniment exigir canvi. En el que és estructural i en el que és personal. Sempre s’ha dit que perquè canviïn les estructures hem de canviar les persones, però també que no hi pot haver canvi en les persones quan estan sotmeses a sistemes estructurals injustos.
La crisi d’Humanitat conforma la immensa majoria de totes les crisis que estan ferint la nostra societat actual, perquè tant el sistema com la cultura que reprodueix i les fórmules de progrés que les orienten són objectivament deshumanitzadores.
Si la societat no es deixa interpel·lar per les seves crisis, per les causes i les seves conseqüències, difícilment podran trobar l’autèntic valor humanitzador que hauria de ser el motor de la Història.
Serveixin d'exemples paradigmàtics les dues crisis actuals que ens han commocionat, impactat i a molts interpel·lat: els successos de Ceuta i els de la franja de Gaza Share on X
Loading ...
