Covid-19. La primera responsabilitat és dels que ens governen

L’exemple de Corea i la Xina, especialment el primer país, molt més semblant al nostre en dimensió i renda, exemplifiquen el valor de la resposta cívica i la disciplina col·lectiva en el control del Covid-19. Això està fora de discussió. Però això no ha de fer oblidar als que ens governen que no és lícit per la seva banda dipositar tot el pes del problema només en nosaltres i en els professionals de la sanitat, perquè ells són els principals responsables de la situació a la qual s’ha arribat, per la seva imperícia i irresponsabilitat en la gestió del bé comú.

Hi ha massa errors, tant en el govern espanyol com a la Generalitat. I aquesta última pretén ocultar carregant tot el mort al govern Sánchez, en una pràctica que cap altra autonomia ha seguit, ni tan sols els bascos.

Cal fer un clar diagnòstic de tot allò que ha estat erroni. Però, a més i des d’ara mateix, cal apuntar amb claredat allò que se segueix fent malament perquè la salut de tots està en joc.

El ministre Ábalos, que no és el principal responsable de la política governamental, ha declarat que amb tota seguretat el període d’alarma, i per tant de confinament i d’estrès econòmic, previsiblement continuarà. Però qui és a Ábalos per prejutjar aquesta decisió? No era el ministre de Sanitat el responsable màxim, d’acord amb el Reial Decret, de totes les mesures relacionades amb el Covid-19, i en últim cas el mateix president del Govern? Per justificar les seves paraules afegeix que “si realment tots som responsables i actuem d’acord amb els requeriments i no frivolitzem, evidentment, tindran més efecte”. Però els primers que han d’actuar amb responsabilitat i d’acord amb els requeriments són els membres del Govern, i principalment qui el dirigeix, Sánchez.

Que es prorrogarà és una evidència des del mateix moment que es va dictar el decret llei, perquè passats els 15 dies i per la naturalesa del coronavirus, la xifra de contagiats serà molt alta i superarà els 10.000 casos. Segurament s’haurà reduït la xifra de contagis, però això és una cosa que difícilment sabrem, perquè el Govern dona poca informació sobre això. És més, amb les mesures establertes a Madrid, i de manera més incomprensible perquè la seva situació no és tan greu, a Catalunya, de limitar els tests de contagi als malalts greus, els hospitalitzats, i el personal sanitari, el nombre de persones realment contagiades serà un enigma més gran que la xifra actual, en què es desconeix la dimensió de portadors asimptomàtics.

Però és que, a més, Michael Ryan, director Executiu del Programa d’Emergències Sanitàries de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), va afirmar el passat dia 13 que “el confinament és necessari perquè el sistema sanitari no col·lapsi, però no aturarà aquesta epidèmia per si sola“.

Aleshores, què més es requereix? Doncs tot allò que no ha fet el Govern en el passat i que continua sense fer. Es tracta de practicar el que ja se sabia: cal anar el més de pressa possible per detectar els portadors de virus, per poder adoptar les mesures pertinents, trencant de bon inici les cadenes de contagi, i així mateix tractant els malalts al més aviat possible i no només quan el seu cas és ja greu. Això és el que han fet Corea entre altres mesures, Taiwan i Japó, unit a una desinfecció massiva de l’espai públic, aprofitant els confinaments. Això i augmentar ràpidament la capacitat hospitalària, cosa que només s’ha començat a fer amb l’actual decret establint l’estat d’alarma, més de 50 dies després de l’inici de l’afectació a Espanya, i encara d’una manera limitada, perquè la despesa pública en aquest àmbit segueix manifestant-se continguda.

Hi ha tres grans recursos de lluita que Espanya no ha utilitzat pràcticament i segueix sense fer-ho. Un és la distribució massiva de màscares, no per donar una falsa sensació de seguretat, que no la té, però sí per evitar l’extensió en una mesura no decisiva, però sí dotada de significació, perquè la mascareta no et protegeix d’un altre, però sí que evita o redueix el contagi a un altre. Però això només és útil si la gran majoria de la població que surt al carrer disposa d’ella.

Una segona mesura fonamental és l’ús massiu de preses de temperatura mitjançant termòmetres làser en els llocs on es produeixen aglomeracions de persones, per identificar persones i enviar-les a les seves cases, evitant que acudeixin a la feina, sigui la que sigui. També això redueix el contagi i permet una identificació de subjectes amb riscos potencials.

La insuficient provisió de termòmetres domèstics a les farmàcies és un aspecte col·lateral de la imprevisió governamental, perquè impedeix el control responsable de les persones al que apel·len des del Govern. Les persones confinades per símptomes, almenys elles, haurien de disposar-ne d’un, i ningú s’ha preocupat de proporcionar-lo.

Finalment, i decisiu, l’ús massiu de les proves del coronavirus. Aquesta és una gran arma perquè permet identificar no als que ja estan malalts i que coneixem, sinó als més perillosos, els portadors que no presenten símptomes. Corea ha realitzat més de 200.000 d’aquestes proves. A Espanya es tracta d’un secret ben guardat, perquè el nombre de proves fetes és escandalosament baix, uns pocs milers. És realment un escàndol, que encara resulta més acusat a Madrid i a Catalunya, perquè allà els governs respectius han limitat encara més el seu ús.

Però les han limitat només en relació amb tots nosaltres, la gent comuna i corrent, mentre que els dirigents polítics, els alts càrrecs i els seus familiars han estat convenientment testats per veure si eren portadors. Això explica un fet que resulta a primera vista sorprenent. L’elevada proporció de casos que es dona entre els polítics. És així perquè a ells sí que se’ls practica la prova per poder adoptar mesures i tractaments abans que el virus es faci fort a l’organisme. Si alguna vegada s’ha pogut parlar d’una elit extractora, que es beneficia de la seva posició de manera extraordinària, aquesta ocasió és ara, perquè hi ha un fossat entre les atencions i prevenció que registren tots aquests polítics i ad lateres, i el que es fa amb la resta de la població. No es tracta de discutir que els que tenen més responsabilitat disposin d’alguns avantatges. No es tracta de fer demagògia. Es tracta de denunciar la injustícia de l’oblit radical i deliberat que es practica cap a la immensa majoria de la població i la cura extrema que es posa en els que disposen de poder. La diferència és immensa i afecta la salut i en alguns casos la vida.

Aquesta és una lliçó amb la qual hem de ser conseqüents quan tot això amaini. Mentrestant, hem de reclamar amb força que el Govern apliqui els recursos de què disposa per frenar el virus en lloc d’anar carregant sobre les nostres esquenes el confinament, els telèfons d’urgència que no contesten i la incapacitat de molts centres hospitalaris per donar una resposta adequada per falta de mitjans. És peremptori habilitar més atenció mèdica, llits d’aguts, instruments per a la respiració assistida, places a les UCI, personal mèdic d’infermeria i auxiliar. Espanya necessita implantar una economia de guerra, o quedarem greument malparats en la nostra salut, vida i economia.

Més informació sobre el coronavirus: ESPECIAL CORONAVIRUS