Costos i perills del progressisme

La coalició de govern es defineix com a progressistes. No té res d’especial, pràcticament tots els partits del Parlament de Catalunya es definirien en aquests termes. De fet, no hi ha poques ideologies que no acceptin aquesta etiqueta, d’altra banda, còmoda, per la seva amplitud de significat.

Progressisme significa ser partidari del progrés. Un progressista també es pot entendre com contrari a un conservador, i aquí sorgeix la primera objecció. Per casualitat, no hem de conservar el bo, la natura, per exemple; la família? La tradició, i els costums no han de ser una de les fonts de dret? Què és realment progressar? Dir progressisme és definir molt poc, és l’última expressió de l’esquerra rendida a l’hegemonia capitalista, l’únic sistema econòmic que avui hi ha al món. Des del punt de vista polític és fàcil reconèixer-los redueixen la igualtat a un tema sexual, entre homes i dones, en relació amb el polimorfisme sobre el qual adoctrina la perspectiva de gènere i la multitud d’identitats sexuals LGBTI. No hi ha home i dones, només gèneres fluids, però ai d’aquell que apliqui aquesta teoria de la fluïdesa a l’homosexualitat, serà perseguit i castigat. El progressisme és confusió i contradicció.

També perquè preconitzen a pinyó fix que l’últim és sempre millor, i si pot fer-se s’ha de fer. Tot això el converteix en una mentalitat perillosa. Per començar, perquè com explica Charles Taylor en Les Fonts del Jo, LA CONSTRUCCIÓ DE LA IDENTITAT MODERNA, cap època pot respondre als seus reptes amb els únics recursos del seu temps. Requereix de la història, de les fonts culturals, de la tradició. De la tradició tal com la reclama Alasdair MacIntyre necessària per reconèixer i transmetre les virtuts, un concepte estrany al progressisme.

Progressar és necessari, però no sempre ni de qualsevol manera. Cal també conservar i transmetre. Contemplar com a característica única el progrés és construir un ésser humà unidimensional. Aquest és el gran error del nostre temps: desvincular-se dels criteris del valor de la conservació, de la tradició i el costum perquè formen part dels que ens dóna arrels, sentit, identitat, ens canalitza i per això ens limita, perquè tot necessita una via per poder construir. Un riu sense llera és una inundació, una catàstrofe. Per això, en una època com la nostra, marcada pel progressisme, el temps i el lloc no tenen sentit, o com a molt es refereixen en relació a la producció, i així un dia és igual a un altre, excepte si no es treballa.

El diumenge és un dia de no treball i d’oci, però ja no és una celebració. L’única celebració que accepta el progressisme és la de l’consum. Per això, la màxima celebració és consumir en bars i discoteques, en restaurants, i les vacances com més exòtiques, millor. És molt pobre, tant que els més joves per celebrar necessiten un consum compulsiu d’alcohol, necessiten alienar-se, perquè la celebració sola és buida. Per això costa tant d’esforç evitar els contagis de la Covid-19.

Hi ha multitud d’exemples concrets de l’error de pensar només en termes progressistes. En l’urbanisme, posem per cas. Fins ara mateix hem celebrat la ciutat densa com la culminació d’el progrés. La Covid-19 s’ha encarregat d’explicar-nos que no és així. La ciutat és on el virus i altres patògens s’acarnissen amb més facilitat amb nosaltres. Hi ha una molt bona correlació entre mida i densitat urbana i afectació per la SARS-Cov -2. Tampoc és una novetat. Ara sabem que un dels virus més mortals sense immunitat de ramat i fàcils de transmetre, el xarampió, va saltar de les vaques a l’ésser humà en el 528 aC. És molt contagiós, però també confereix una immunitat de llarga durada. Això vol dir que necessita d’un nombre suficient de persones susceptibles de ser infectades en la població, requereix de poblacions d’entre 250.000 i 500.000; és a dir, de ciutats. No va ser només el salt a l’espècie humana que ho va fer perillós, sinó la ciutat.

Un altre exemple de progrés és l’energia nuclear, sobre la qual ara ja sabem que fins i tot l’ús pacífic que proporciona electricitat neta, però de producció poc modulable, és un problema, no només pel risc d’un accident, sinó perquè no hi ha una bona solució per tant residu radioactiu.

L’avortament generalitzat, que de mal menor circumstancial s’ha convertit en un dret massiu, fins i tot amb derivades, amb usos científics i econòmics dels fetus, ha introduït un triple mal: genera una visió utilitarista de l’ésser humà, ha reintroduït l’eugenèsia de manera generalitzada i danya la natalitat.

El progrés per si sol no pot ser una definició política, perquè és només una part del tot, el mateix que ho seria una visió política economicista. Necessita de l’equilibri amb la capacitat per discernir el que cal conservar, i adequar al que cal transmetre, la tradició.

La història està plena d’exemples. Qui era progressista? Cesar que va instaurar l’imperi després de l’genocidi gal, o el conservador senador republicà? Qui és més progressista un rei constitucional que no es deu a cap partit, o un president republicà, aixecat per una fracció de país? I és que en moltes ocasions el que entenem popularment per progrés, és a dir, sinònim d’anar millor, vol dir conservar. Però conservar, no perquè ja existeix, sinó perquè sabem que és bo per als éssers humans.

 Loading ...