Contaminació: calen mesures més justes

La contaminació és un problema general a les nostres ciutats, especialment agut en el cas de Barcelona, ​​que després de l’èxit de Madrid Central, ha quedat com la gran ciutat espanyola amb pitjor qualitat de l’aire.

La circulació de vehicles d’explosió és la principal responsable d’aquesta situació, i d’aquí la tendència a concentrar les mesures al voltant de limitacions, més o menys importants, al seu ús. Aquest plantejament xoca en la majoria dels casos amb una necessitat: la separació física de les funcions urbanes, i la desconnexió entre lloc de residència i treball, que multiplica les necessitats de desplaçament. L’eficiència i eficàcia dels transports públics poden corregir en gran mesura aquelles disfuncions. En altres termes, la contaminació fruit de la circulació de vehicles és una funció de l’estructura urbana, la qualitat del transport públic, de la superfície vegetal i de les condicions atmosfèriques.

Les advertències de les autoritats europees cap a Espanya, per incompliment sistemàtic dels nivells màxims de contaminació, i una creixent consciència del problema, han portat els ajuntaments a adoptar mesures. La més important d’entre les previstes és la zona de baixes emissions, que abasta la major part de Barcelona i entra en funcionament a inicis del 2020.

El problema d’aquest tipus de mesures és que resulten socialment discriminatòries, perquè limiten o impedeixen l’accés a la ciutat dels vehicles més contaminants, que bàsicament són els més vells, que al seu torn corresponen als grups socials de menors ingressos. Per a més perjudici, no es donen incentius econòmics que facilitin el canvi de cotxe, ni es modifica, i això és el més important, el sistema de transport públic per millorar l’oferta. Simplement, és un tipus de solució en la qual el pes recau sobre el ciutadà de major debilitat econòmica. El més intrigant d’aquest tipus de polítiques, almenys en el cas de Barcelona, ​​és que són aplicades per governs municipals, que com el d’Ada Colau, es consideren el súmmum del progressisme.

Però, hi ha altres enfocaments restrictius que són socialment més justos. Un d’ells és institucionalitzar l’ús del cotxe d’acord amb el nombre parell i imparell de les matrícules, el que comporta una reducció del 50% com a ordre de magnitud, i és socialment neutre. D’altra banda, el mateix projecte polític pot incentivar l’ús compartit del vehicle amb relativa facilitat, més si l’administració local ho facilita, de manera que el resultat és una pràctica virtuosa.

Un altre tipus de mesura de perfil estratègic és començar per aquelles funcions que contaminen més. En el cas de Barcelona, ​​el 30% de la contaminació procedeix dels vehicles dedicats al repartiment de mercaderies. Si a aquest segment se li uneixen els taxis, la seva participació en el conjunt s’acosta al 50% de l’impacte. Una política adreçada a incentivar la total substitució d’aquests vehicles amb motor d’explosió, per elèctrics i híbrids comportaria una millora substancial de la qualitat de l’aire.

Una bona estratègia de reducció de la contaminació exigeix ​​una política ben establerta sobre el transport públic, i en aquest àmbit les possibilitats són moltes. La substitució dels autobusos per vehicles elèctrics, o híbrids, l’ús de carrils exclusius per a l’accés a la ciutat dels autobusos de llarg recorregut (tot i el temps transcorregut les realitzacions de la ciutat de Curitiba al Brasil segueixen constituint un bon exemple), la construcció d‘aparcaments perifèrics suficients, relacionats amb intercanviadors de mitjans, són algunes mesures ben conegudes i no massa aplicades. Tot això, a més, en la perspectiva que en la pròxima dècada el transport públic començarà una revolució que canviarà radicalment. Vehicles elèctrics intel·ligents a la demanda, nous mitjans de transport. Tot això ja està en joc. Les ciutats, amb el suport dels governs, haurien d’avançar-se i assumir aquesta transformació en lloc d’anar a remolc. Obrir aquest mercat interior significa a més incentivar el sector industrial que ha de proveir. En definitiva, vol dir matar tres ocells d’un tret: la millora de la qualitat de l’aire, del transport públic, i un estímul per a la nova industrialització.

Hi ha un tercer bloc de mesures que són les menys utilitzades malgrat la seva elevada eficàcia. Es tracta de reduir la contaminació per mitjans naturals: naturalitzar la ciutat. La vegetació, arbres, arbusts, cobertes vegetals, fins i tot el sòl sobre el qual s’assenten, són eficaços filtres per als diversos contaminants: partícules sòlides, diòxid de carboni, ozó. Un arbre multiplica a través de la seva superfície, foliar i intracel·lular, la seva àrea d’interacció amb l’atmosfera perquè el seu disseny està dirigit a maximitzar aquesta funció. Un arbre que la superfície de base (la qual projecta la seva copa) sigui de 20 m2 pot arribar a assolir una superfície total d’intercanvi de fins a 20.000 m2, i això determina una gran capacitat d’absorció, que a més en el cas d’Espanya, especialment afectada per l’augment de les temperatures, posseeix un altre efecte benèfic per reduir-la en un parell o tres de graus, que augmenta amb l’efecte ombra.

Les places dures, petites i grans, haurien de ser substituïdes per jardins i masses verdes, les voreres haurien arborar, així com naturalitzar les teulades i les superfícies verticals. És sorprenent, per negatiu, que Barcelona, ​​tan afligida de contaminació, exhibeixi un nombre tan elevat de grans places dures, fruit de la moda urbanística d’un altre temps, i presenti les vessants de la Serra del Collserola, en el seu terme municipal, tan absolutament desproveïdes d’arbrat. Poblar de verd carrers i places és una de les grans accions a emprendre, millorar la coberta vegetal de parcs i jardins s’inscriu dins de la mateixa lògica, com ho és convertir els edificis en superfícies vegetals. Una pràctica incentivada en altres països, com en el cas d’Alemanya. A Espanya hi ha diverses experiències, segurament la més gran és la de l’aeroport de Barajas amb una cobertura de 54.000 m2.

Millorar radicalment la qualitat de l’aire sense castigar els ciutadans no només és desitjable, sinó perfectament viable.