La recent Conferència de Seguretat de Múnic posa en evidència que el món avança cap a un nou ordre imperial

El món avança cap a un nou ordre mundial marcat pel fort retorn a les esferes d’influència de les potències i per les consegüents lògiques imperials. Aquesta percepció ha aflorat molt potent en els discursos públics i en les converses privades de la recentment celebrada Conferència de Seguretat de Múnic (14/15 de febrer).

El prestigiós analista de relacions internacionals, Gideon Rachman, acaba de publicar un article al Financial Times amb un títol molt significatiu: “Trump, Putin, Xi Jinping i la nova era imperial”.

Trump ha declarat que “Estats Units es torna a considerar a si mateix com un estat creixent, un estat que vol augmentar la seva riquesa i el seu territori”. S’ha referit concretament a Groenlàndia, Canadà i Canal de Panamà. També aspira a convertir Gaza en un gran resort turístic controlat per interessos immobiliaris dels Estats Units.

Les ambicions territorials de Trump formen part d’una tendència global.

Putin i Xi Jinping tenen les seves ambicions expansives en matèria de territoris i zones d’influència. El veterà ministre rus d’assumptes exteriors, Sergei Lavrov, ha declarat que “Putin, abans d’envair Ucraïna, es va assessorar amb tres consellers: Ivan el Terrible, Pere el Gran i Caterina la Gran”. Tots tres van aconseguir, a la seva manera, expandir en gran manera la superfície de l’imperi rus. Putin aspira a passar a la història com un gran líder del Kremlin que haurà recuperat territoris russos perduts injustament, segons ell, després de la implosió de l’URSS el 1991. Putin declara repetidament un pensament que el defineix: “l’esdeveniment geopolític més desastrós del segle XX ha estat la descomposició de l’URSS”.

Xi Jinping ha declarat que “la qüestió d’un Taiwan independent no pot passar indefinidament de generació en generació sense que Taiwan es reintegri finalment a la gran pàtria xinesa, a la qual pertany”.

Gideon Rachman conclou que els líders actuals dels Estats Units, Rússia i la Xina tenen en comú ambicions d’expansió territorial i de fixació de zones d’influència. Els Estats Units es concentrarien a l’hemisferi occidental, Rússia a l’Europa de l’Est i la Xina a Àsia Oriental i Indopacífic.  

En temps normals, els polítics i militars van a la reunió anual de la Conferència de Seguretat de Múnic per acordar estratègies i aprofundir en els vincles transatlàntics i tàctiques per a contenir a Rússia, l’enemic comú. Aquest any no ha estat així i per aquest motiu pot ser històric per haver posat en evidència una realitat determinant: “el final de vuitanta anys d’un cert tipus de relacions transatlàntiques”.

Rússia duu a terme des de fa anys una política imperialista per mitjans militars. La Xina es declara sostenidora d’un ordre mundial multilateral, però no ho respecta pel que fa als interessos de la zona d’influència. Per exemple, ignorant sentències internacionals. Ara, com s’ha comprovat en la reunió de Múnic, els Estats Units també s’adscriuen a una lògica de trets imperialistes, pretenen decidir la sort d’un continent sense consultar tan sols amb els seus aliats.

La decisió de Trump d’obrir un diàleg amb Putin –amb el que semblen ser enormes concessions prèvies a la negociació– ha estat definit per molts com un Múnic 2.0, en referència a la política d’apaivagament que va assajar amb Hitler el 1938 el llavors primer ministre britànic, Neville Chamberlain.

Alexander Stubb, president de Finlàndia, ha declarat a la reunió que “vivim moments semblants a Ialta i Hèlsinki”, en referència tant a l’acord en què, el 1945, Roosevelt, Churchill i Stalin es van repartir el món en esferes i influència, com al que el 1975 va enlairar a la capital finlandesa els conceptes de sobirania i integritat territorial dels països. “Espero que puguem reviure l’esperit de Hèlsinki, vivim moments molt importants”.

El pessimisme ha presidit els passadissos de l’hotel Bayerischer Hof, lloc de celebració de la Conferència. No només l’espectre de Ialta ha aflorat amb força abans i durant la gran cita bavaresa, també a les converses dels experts recorria el concepte d’un imperialisme nou i temut.

Un diplomàtic europeu ha declarat: “Sens dubte avancem cap a un ordre d’esferes d’influència. Un món pitjor que l’anterior, un món imperial, en què els Estats Units, Rússia i la Xina es consideren potències imperials”.

Per a molts dels presents, el famós discurs del vicepresident Vance a la Conferència ha estat un veritable “electroshock” del “sheriff” Trump.

Vance va anar al gra i va dir que allò que el preocupava no era l’amenaça exterior, sinó l’interior d’Europa. Va acusar els governs europeus en general i tres en particular – el del Regne Unit, l’alemany i el suec – de censurar les veus conservadores i religioses que discrepaven de les seves polítiques. Vance va carregar amb inusual duresa contra els governs i institucions europees. Va venir a dir que una decadent Europa s’havia adherit a l’agenda woke i no acceptava l’alliberadora del “nou xèrif” a Washington. Allà ella, va venir a dir, però que s’atingui a les conseqüències. Va sostenir que a Europa s’està reprimint de manera antidemocràtica el discurs dels ultradretans i va assenyalar que, segons ell, és la principal amenaça que se cenyeix sobre el continent, per sobre dels tancs i dels míssils de Putin.

La duresa del discurs de Vance – o la duresa del no amb el qual l’enviat especial de Trump per a Ucraïna, el general Keith Kelogg, va respondre a la pregunta de si hi hauria un seient per als europeus a la taula de negociació amb Rússia – deixen poc marge a dubtes sobre la consideració de Washington cap als països d’Europa.

En aquest context, els líders europeus busquen amb urgència perfilar una resposta i en aquest marc s’ha inscrit la reunió convocada a París el 17 de febrer pel president Macron, immediatament després de la reunió de Múnic.

A l’edició del 2007 de la Conferència de Seguretat de Múnic, Putin va pronunciar un històric discurs en què per primera vegada de forma explícita i desafiant va dir que no acceptava l’hegemonia nord-americana. Aleshores va reclamar, substancialment, que es reconegués a Rússia una esfera d’influència. La conferència de Múnic de 2025 ha ofert molts elements que fan pensar que és més a prop que mai d’aconseguir-ho.

 Loading ...