Conclusions de la cimera dels BRICS celebrada a Sud-àfrica

L’acrònim BRICS, que engloba cinc grans països (Brasil, Rússia, Índia, Xina i Sud-àfrica), el va inventar fa gairebé 20 anys l’economista britànic Jim O’Neill, analista de Goldman Sachs, per etiquetar un grup informal de països que creixien a un ritme de vertigen, es convertien en motors del PIB mundial i oferien prometedores oportunitats a l’inversor global.

ELS INICIS DEL GRUP BRICS

Es tractava de les anomenades “economies emergents“. O’Neill va vaticinar que en els propers anys el creixement global més gran procediria precisament d’aquestes “economies emergents” i que, dins d’un parell de dècades, superarien el G-7 (grup dels set països més industrialitzats, format pels Estats Units, Japó, Canadà, Alemanya, França, Itàlia i Regne Unit). Va ser una idea diàfana i anticipatòria que ha acabat triomfant.

Brasil, Rússia, Índia i Xina (BRIC) van formalitzar primerament la seva relació com a pol geopolític el 2009, quan la crisi financera als Estats Units i Europa (Gran Recessió del 2008) augmentava l’atractiu de la perifèria. El 2010, amb l’adhesió de Sud-àfrica al grup, es va afegir la “S” final i van néixer els BRICS.

Va ser Putin qui el 2009 va convocar la primera cimera dels llavors BRIC a la ciutat russa d’Ekaterimburg. Allí es van constituir com a grup i es van autoproclamar alternativa a Occident. Feia dos anys que Putin havia pronunciat a la Conferència de Seguretat de Munic el seu famós discurs contra l’OTAN i l’hegemonia i l’arrogància dels Estats Units (2007). Allí va formalitzar el seu desaferrament d’Occident.

RESULTATS DE LA CIMERA DEL GRUP BRICS

Els BRICS representen actualment més del 42% de la població mundial i un 30% del territori del planeta, així com un 23% del PIB i el 18% del comerç mundial.

Acaben de celebrar a finals d’agost una cimera de caps d’estat i de govern, la número 15, a Johannesburg (Sud-àfrica). Ha estat lʼesdeveniment geopolític més important dʼaquest estiu.

Allà s’han vist les cares Xi Jinping, Narendra Mori, Cyril Ramaphosa i Luiz Inacio Lula da Sila. Putin no s’ha desplaçat a Johannesburg, ja que planeja sobre ell una ordre d’arrest per part del Tribunal Penal Internacional (TPI), basada en crims produïts a la guerra d’Ucraïna. És un risc que Sud-àfrica, membre del TPI, no ha volgut córrer, cosa que ha suposat una evident frustració per al líder rus.

Tot i això, per videoconferència ha aprofitat l’oportunitat de declarar que “ha estat el desig d’alguns països de mantenir la seva hegemonia al món (clara referència als Estats Units, la UE, l’OTAN i Occident en general), cosa que ha portat a la greu crisi d’Ucraïna i no pas el desig de Rússia“. Serguéi Lavrov, ministre d’assumptes exteriors rus, ha assistit a la cimera en representació de Putin.

Els BRICS emprenen a Sud-àfrica una nova fase de la seva història

Els BRICS emprenen a Sud-àfrica una nova fase de la seva història amb l’anunci que el dia 1 de gener del 2024 podrien entrar sis nous socis: Aràbia Saudita, Argentina, Egipte, Unió dels Emirats Àrabs, Etiòpia i Iran.

La Xina és el país més entusiasta a obrir el grup, ja que necessita el màxim suport en la seva pugna global amb els Estats Units.

Rússia secunda aquest entusiasme, d’acord amb la narrativa de guerra contra Occident.

Brasil i Sud-àfrica no tenen clar canviar un estatus que els singularitza als seus respectius continents. Lula da Silva ha convidat Argentina a ingressar al club, però la seva diplomàcia no secunda una política estrictament antioccidental.

Índia és el país més ambigu dels cinc. No es pronuncia, i l’interès que ha mostrat en la celebració de la propera reunió del G-20, de la qual serà amfitriona, indica que Modi segueix la seva agenda.

Xi Jinping ha aprofitat l’ocasió per declarar solemnement: “el món està passant per grans canvis, divisió i reagrupament; ha entrat en un nou període de turbulència i transformació; em congratula veure com creix l’entusiasme entre els països en desenvolupament per participar als BRICS; hauríem de permetre que més països s’uneixin a la nostra família“.

Acreditats analistes estimen que “els BRICS constitueixen probablement la proposta més seriosa d’oposició al monopoli d’Occident en el panorama internacional; més ambiciosa per objectius i dimensions que el Moviment de Països No Alineats que va sorgir de la Conferència de Bandung del 1955“.

Tot i això, la diferència d’interessos entre els seus països membres i la seva heterogeneïtat marcada fan pensar que el futur d’aquest grup encara no s’ha escrit.

Des de la seva creació, els BRICS han destacat com a resultat potser més tangible el Nou Banc de Desenvolupament, amb seu a Xangai, una alternativa pretesa per la Xina al Banc Mundial i al Fons Monetari Internacional, “institucions d’inspiració i control occidentals”. Reduir la dependència del dòlar és també un objectiu de la Xina i dels BRICS. Fins ara els resultats aconseguits són modestos, encara que les iniciatives per fer servir el iuan es multipliquen.

L’elenc final dels possibles sis nous socis dels BRICS ha sorprès a molts observadors.

Indonèsia va caure a petició pròpia. Els pretendents Algèria i Nigèria han quedat fora inesperadament.

Entraria Etiòpia i amb ella quatre països del Pròxim Orient, una regió on Pequín està ocupant rapidament el buit deixat pels Estats Units després de les guerres de l’Afganistan i l’Iraq.

Argentina és un país clarament occidental, la política exterior del qual ha consistit sistemàticament a “ser amic de tots i no ser aliat de cap”. Argentina ha de buscar el seu lloc en una economia global caracteritzada per la rivalitat xinesa-americana. La seva gran capacitat exportadora en matèria agropecuària significa una important carta de presentació al nou escenari geopolític, però abans necessita posar en ordre la seva economia, novament a prop del precipici.

Mercosur (organització de la qual forma part al costat del Brasil, l’Uruguai i el Paraguai) hauria de tenir un paper determinant en la seva estratègia si en reforça la integració, a més d’adoptar reformes estructurals importants i necessàries en la seva economia.

A Argentina hi ha actualment un debat sobre si acceptar o no la invitació a incorporar-se als BRICS. Segons analistes del país, Argentina ha de triar entre “democràcia i tirania“.

A la cimera de Johannesburg s’ha anunciat la propera adhesió de l’Iran, Egipte i l’Aràbia Saudita, mentre que només s’ha convidat Argentina, Etiòpia i Unió dels Emirats Àrabs.

La intenció última dels països més poderosos del grup (Xina en primer lloc i després Rússia) consisteix a enfortir una veritable alternativa al domini geopolític d’Occident, dirigit pels Estats Units. La Xina està obsessionada amb l’unilateralisme i l’hegemonisme nord-americans. Pretén un nou món multipolar i és considerat l’únic actor geopolític capaç d’oferir una alternativa real a la democràcia liberal occidental.

Rússia busca com sortir del forat que ella mateixa ha cavat amb la guerra d’Ucraïna. Els BRICS constitueixen un bon canal per escapar-se de les sancions que li ha imposat Occident.

Objectius del grup BRICS

La intenció explícita dels BRICS és crear alternatives als fòrums internacionals dominats per Occident, com el G-7, o alliberar-se progressivament del pes del dòlar al comerç internacional.

Després del fracàs del G-20 i de la irrellevància de l’ONU, hi ha una veritable sensació d’orfandat en allò que ara s’anomena el Sud Global, el gran conjunt mundial de països en desenvolupament.

N’és una prova els esforços de països com l’Índia o el Brasil per tenir veu pròpia en la guerra russo-ucraïnesa, o el patiment i la impotència amb què altres – com Egipte, però també molts més – es veuen afectats per aquest conflicte a la hora d’accedir a la producció de cereals de les potències contendents. És irònic comprovar que els que els han ficat en aquest embolic, el principal responsable del qual és Rússia, ara pretenguin recolzar-s’hi per potenciar la seva presència geopolítica.

El club intenta accelerar la seva carrera cap a “un nou ordre mundial més just i equilibrat”. El mateix secretari general de l’ONU, el portuguès António Guterres, ha proclamat a la cimera de Johannesburg que “la governança global ha de representar el poder i les relacions econòmiques actuals i no les del 1945”.

Els cinc membres actuals dels BRICS i els possibles sis nous socis volen més veu i més protagonisme. Volen acabar amb “l’hegemonia occidental”, però això no vol dir el mateix per a tots.

Brasil defensa la seva neutralitat, sempre ha treballat per portar-se bé amb tothom. Iran no vol saber res amb “el Gran Satanàs”, és a dir, els Estats Units. La Xina i Rússia busquen un salt endavant en el desig de forjar una aliança que exerceixi de contrapès al G-7 occidental.

Donar entrada a nous socis significaria una clara victòria per a la Xina, ja que els BRICS ampliats serien més sinocèntrics.

Durant molt de temps, l’Índia i el Brasil van ser reticents a obrir la porta perquè dilueix la seva presència. Entre la Xina i l’Índia hi ha molts recels geopolítics. L’Índia és membre del QUAD, una aliança de contenció de la Xina encapçalada pels Estats Units, de la qual també formen part el Japó i Austràlia. Amb l’entrada d’Aràbia Saudita, primer productor de cru del món, d’Emirats i de l’Iran, augmentaria considerablement el poder dels BRICS sobre el petroli mundial. Quatre dels possibles nous països estan situats a la problemàtica regió de l’Orient Mitjà, cosa que preocupa especialment els Estats Units i Israel.

És evident que tant els BRICS actuals, com els que podrien ser després de la propera ampliació anunciada, constitueixen un grup heterogeni, caracteritzat per un baix grau de cohesió.

Imaginar que l’Índia s’alineï amb la Xina és ridícul o que la teocràtica Iran, amb el seu antiamericanisme visceral, pugui connectar amb un teòric aliat de Washington com ara Aràbia Saudita o amb una hipotètica Argentina governada per Mirei sembla poc probable. Els Emirats podrien proveir fons per estimular qualsevol aventura financera del grup, però poca cosa més, ells saben bé on resideixen els seus interessos.

L’únic ciment que sembla unir-los és el ressentiment cap a Occident, encara que les seves elits no sabrien viure sense ell.

Tot i així, el que lamentablement reflecteixen els BRICS és l’apatia diplomàtica de la UE i dels Estats Units, abstretes en les seves polítiques internes i mostrant-se cada cop més incapaços d’atreure gran quantitat de països del Sud Global. De vegades, la no-acció és la manera més conspícua d’actuar.

A la recent cimera sud-africana, els BRICS han volgut demostrar que busquen consolidar-se com a líder dels països no occidentals i del Sud Global. Amb l’entrada de nous socis als BRICS podrien sumar a partir del 2024 el 46% de la població mundial i el 37% del PIB mundial mesurat segons paritat de poder adquisitiu.

La possible ampliació a onze països pretén ser un primer pas a ampliacions successives.

Algunes fonts assenyalen que fins a 40 països haurien demanat unir-se al bloc. Segons Sud-àfrica, 22 països han manifestat el desig d’ingressar al club mitjançant “expressions formals d’interès”.

Els BRICS van guanyant en visibilitat com a pol alternatiu a Occident, però en cap moment han aconseguit una cohesió compacta, i amb una nova ampliació a onze membres el camí seria encara més ardu.

La principal demanda comuna és la reforma de les institucions creades pels vencedors de la Segona Guerra Mundial: les Nacions Unides, el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial.

Fa anys que l’Índia, el Brasil i Sud-àfrica reclamen la reforma de les Nacions Unides. Consideren de justícia seure al Consell de Seguretat. La majoria d’analistes estan d’acord que les Nacions Unides tenen un problema de representativitat. La qüestió és pressionar des de fora mitjançant entitats paral·leles sense regles ni propòsit clar o emprendre la reforma des de la pròpia ONU. Tant els BRICS com el G-20 són fòrums que poden ser espais útils de coordinació per a una reforma del sistema de l’ONU.

L’ordre mundial actual pot ser qualificat d’injust i disfuncional per abordar urgències com ara les crisis de seguretat, el canvi climàtic o l’eradicació de la pobresa.

Malgrat això, cap dels dos països membres de l’actual quintet dels BRICS amb dret a veto al Consell de Seguretat, la Xina i Rússia, té interès en una reforma de pes que alteri substancialment el repartiment de poder a l’ONU (els tres membres permanents més del Consell de Seguretat amb dret a veto són potències occidentals: Estats Units, Gran Bretanya i França).

 Loading ...