En els contactes previs per aconseguir que diverses persones participessin en la I Conferència Cívica d’Acció Política, ens hem trobat amb una dificultat imprevista: el gran rebuig que hi ha envers la política, un sentiment que la tragèdia de València i les seves derivades ha multiplicat. Serveix de poc explicar que la conferència és precisament l’inici del camí per regenerar, reformar i reparar la vida política del nostre país; molts ho posen tot dins el mateix sac i no diferencien el que podria ser l’acció organitzada directa dels ciutadans, des de la pròpia societat, del que fan els partits.
Si no superem aquesta barrera, els nostres grans problemes no tindran solució, al contrari, empitjoraran dia a dia. Això és per una raó que molta part de la ciutadania no percep:
La política no és altra cosa que l’acció organitzada per millorar el conjunt de la societat; dit d’una manera més clara, és l’assoliment del bé comú, que no és altra cosa que la construcció de les condicions col·lectives que fan possible que cadascun de nosaltres, les nostres famílies, empreses i pobles o ciutats, puguin assolir el seu projecte de vida de la manera més plena possible. I aquest objectiu comú necessita polítiques públiques, i això és la política. Per tant, sense política no hi ha millora, el que succeeix és que ha de ser una bona i dirigida a aquest fi.
El problema és que actualment no es fa política pel bé comú, sinó “política de la política” per guanyar quotes de poder o benefici, sigui personal, de grup o del partit. El cas de València n’ha estat un clar exemple. Però el que fan els partits no esgota la política; per una banda, ni tan sols actuen d’acord amb la finalitat que justifica la seva existència, que és ordenar i canalitzar, en una societat plural, les diferents idees i necessitats, fent-les racionals i tractables, una tasca impossible quan es tracta de milions de ciutadans per separat. Però, si els partits, com és el cas, no fan aquesta feina prou bé, la política es transforma en problema.
Per tant, reparar aquesta greu disfunció és una necessitat que no serà resolta pels mateixos partits que viuen dins la seva bombolla, sinó per l’acció imperativa dels ciutadans organitzats. Així doncs:
- Fer política no és privatiu dels partits.
- Els partits, actualment, formen part més del problema que de la solució.
- La política és necessària per resoldre els problemes comuns i millorar les nostres condicions de vida.
- Aquest aparent cercle viciós només es trenca si irromp a escena un corrent organitzat de la societat civil que fa essencialment dues coses:
- Defineix, canalitza i pressiona per projectes i iniciatives concretes que posin contra les cordes els partits.
- Mitjançant aquesta dinàmica, empeny a reparar el mal funcionament dels partits, obligant-los a complir la seva missió.
No estic dient res de nou: la democràcia només és eficaç i eficient, justa i participativa, en aquells països dotats de societats civils fortes, on els ciutadans participen mitjançant diverses associacions i entitats en la vida pública, de manera no supeditada a cap partit, ni per donar suport a aquest o aquell altre, sinó en funció del que fan en cada cas.
Aquest és el camí a recórrer si volem sortir de l’atzucac, i el que pretén iniciar la I Conferència Cívica d’Acció Política, un marc que Converses a Catalunya aporta com a servei, però que han de ser les persones concretes, els ciutadans, els qui l’han de convertir en realitat. Posem l’ocasió; una altra cosa és que s’aprofiti.
I com es fa aquesta acció política des de la societat civil organitzada? Posaré un exemple d’entre els molts possibles.
A l’Argentina de Milei estan aplicant un programa elaborat abans que és molt interessant. Oblidem per un moment la polèmica sobre Milei i la seva política global; cito només l’exemple concret. Convençuts, per evidència, que les lleis, per a bé o per a mal, determinen bona part del que és un país, van decidir revisar totes les lleis vigents, un total de 4.200, amb 100 voluntaris competents, classificant-les inicialment en tres grups: les lleis convenients o útils, les perjudicials que calia derogar, i el bloc que requeriria més feina, el de les normes que s’haurien de modificar.
Doncs bé, una tasca semblant s’hauria de fer per començar, i com a model, a Catalunya. Desbrossar la selva legislativa, deixar-la reduïda al que convé i modificar aspectes d’aquelles lleis que, tot i mantenir-se, tenen aspectes negatius. D’aquí en sorgeix un formidable programa de govern que mobilitza la societat perquè sigui realitzat. A Catalunya no hi ha tantes lleis com a Argentina (a Espanya més), i és un esforç assequible que permet una ampla reflexió sobre el que volem i no volem sobre aspectes concrets. Canalitzar tot això és una de les accions possibles de la societat civil organitzada, cosa que hauria de sorgir de la I Conferència Cívica d’Acció Política.
Vine i inscriu-te ara aquí a la I Conferència Cívica d’Acció Política (CCAP) del 14 de desembre:
MÉS INFORMACIÓ I INSCRIPCIONS
