Desplaçament del centre de gravetat de la UE cap a l’est, mentre Rússia està obrint un segon front a l’Àfrica contra Europa

Des de la seva creació, a través de successives ampliacions, el centre de gravetat de la UE s’ha anat desplaçant progressivament d’oest a est del continent.

Desplaçament del centre de gravetat de la UE cap a l’est

Als anys cinquanta del segle passat, el centre geogràfic de l’Europa dels Sis es trobava en el poble francès de Kleimaischeid, de nom ben alemany,  situat a l’est de França.

L’any 2007, després de les primeres tres ampliacions  corresponents als anys 1973 (Dinamarca, Irlanda, Regne Unit), 1981 (Grècia) i 1986 (Portugal i Espanya), el centre geogràfic de l’Europa Comunitària es va desplaçar uns 120 kilòmetres cap a l’est, concretament a la població  alemanya de Gelnhausen, prop de Frankfurt, localitat  històrica fundada per Barba-roja l’any 1170.

A partir d’aleshores, a conseqüència de posteriors   ampliacions, el centre de gravetat es va anar situant cada vegada més cap a l’est,  sempre dins de territori alemany.

A partir de 2013, amb l’adhesió de Croàcia (la darrera ampliació de la UE fins ara), el centre geogràfic es trobava encara en una població alemanya, Westerngrund.

Després del referèndum del Brexit de 2016 i la  retirada del Regne Unit de la UE, un altre petit poble, també alemany, es va  afanyar a declarar-se centre geogràfic de la UE. Es tractava de la petita localitat de  Gadheim, situada  al nord de Baviera.

Després del discurs sobre el futur de la UE pronunciat pel canceller alemany, Gustav Scholz, a Praga, el setembre passat, tothom sap que s’està preparant una nova gran ampliació de la UE cap als països balcànics occidentals, que acaba a Ucraïna, amb el conseqüent nou gran desplaçament cap a l’est del centre de gravetat de la UE.

La població combinada d’Ucraïna, Polònia i els països bàltics es pot convertir en una gran força demogràfica i d’influència  dins de la UE, un vertader contrapès a la parella francoalemanya.

Cimera de la UE a Tirana (Albània) a finals de l’any passat

La cimera de la UE i dels Balcans occidentals celebrada aTirana, capital d’Albània, a finals de l’any passat, va pactar la nova ampliació cap a l’est. L’agressió de Rússia a Ucraïna va ser tema omnipresent a la cimera, considerat com el màxim agent provocador de canvis al tauler geopolític europeu.

A Tirana es va voler demostrar la voluntat “inequívoca“ d’accelerar el nou procés d’ampliació cap a l’est  i d’aprofundir la integració regional.

Entre els assoliments “tangibles“ de la cimera s’hi trobava

Un ajut de mil milions d’euros per part de la UE  a llars i empreses vulnerables de la regió per fer front a la pujada del preu de l’energia.

Inversions en energies renovables.

Un pacte  dels operadors per reduir els costos de roaming de la telefonia mòbil

Vistiplau i benvinguda  de les universitats d’Albània, Bòsnia i Hercegovina, Kosovo, Macedònia del Nord, Montenegro i Sèrbia en el programa Erasmus i a la xarxa europea d’institucions d’educació superior.

La guerra d’Ucraïna “està posant en perill la pau i la seguretat a escala europea i global i demostra la importància de l’associació estratègica entre la UE i els Balcans occidentals“, es va afirmar a la declaració final de la cimera de Tirana.  La UE és “el soci més pròxim, el principal inversor i soci comercial i principal donant“. L’actual pressupost comunitari té reservats 29.500 milions d’euros per a la regió. Úrsula von der Leyen va parlar d’un “nou momentum“ per a l’ampliació, un tren que s’havia aturat, l’any 2013, a “l’estació“ de Croàcia.

Sèrbia continua sent l’únic país de la regió que no s’ha afegit a les sancions europees contra Rússia.

Sèrbia continua sent l’únic país de la regió que no s’ha afegit a les sancions europees contra Rússia. A Tirana  li varen estirar les orelles: “Donar suport a la UE és un signe clar de l’orientació estratègica, ara més que mai quan Rússia endureix la guerra d’agressió contra Ucraïna“, de manera que es va reclamar a tots els països “el ple alineament“ amb la política exterior i de seguretat comuna, incloent-hi les sancions.

Això va dir l’amfitrió Edi Rama, primer ministre d’Albània, al començament de la cimera de Tirana:

“Brussel·les és una simfonia, i els Balcans són rock and roll… Això és molt menys avorrit que Brussel·les, per aquest motiu tots vostès estan tan contents de venir a veure’ns“.

El que no va dir Edi Rama és que l’anterior cimera conjunta amb els països balcànics occidentals, de 23 de juny de l’any passat, celebrada a Brussel·les, va  acabar malament, amb els líders de Macedònia del Nord i Albània esbombant la seva frustració pel veto de Bulgària al començament de les seves converses d’adhesió, després de 17 i 8 anys, respectivament, com a candidats, alhora que la UE obria les portes a Ucraïna.

Visita de la plana major de la CE a Ucraïna

El dia 3 de febrer, la Comissió Europea s’ha reunit a la capital d’Ucraïna. La força simbòlica de la visita de tot el col·legi de comissaris, amb la presidenta Úrsula von der Leyen al capdavant, acompanyada del president del Consell, Charles MIchel, s’ha convertit en el missatge principal de la cimera entre la UE i Ucraïna, al costat de la ferma decisió d’admetre Ucraïna com a futur estat membre de la UE.

en privat el govern de Kiev sap perfectament que l’adhesió d’Ucraïna a la UE és un horitzó a molts anys vista

A curt termini,  l’escenificació del suport comunitari és crucial en l’estratègia de Zelenski. Malgrat que Polònia i els països bàltics reclamen un procediment ràpid per acomodar Ucraïna a la UE, en privat el govern de Kiev sap perfectament que l’adhesió d’Ucraïna a la UE és un horitzó a molts anys vista. Zelenski es va mostrar tan determinat a completar l’ingrés del seu país a la UE d’aquí a uns quants anys com també a guanyar la guerra a Rússia.

L’alt representant de política exterior i de seguretat de la UE, Josep Borrell, ha declarat que, si se sumen la despesa en armament, ajuda humanitària i assistència macrofinancera, el suport econòmic de la UE a Ucraïna és més gran que el dels Estats Units. La xifra total s’eleva a 49.000 milions d’euros.

El mes de gener s’ha ampliat el Fons Europeu per a la Pau, amb què es finança part de les trameses nacionals d’armament i ha arribat el primer tram de 18.000 milions d’euros aprovats per ajudar l’Estat ucraïnès a funcionar durant 2023.

D’ençà que va començar la guerra, la UE ha acollit quatre milions de refugiats. La UE té molt interès que s’exploti al màxim l’Acord d’Associació bilateral, amb noves mesures per facilitar la integració d’Ucraïna al mercat interior. La UE exercirà un paper de lideratge a l’hora de reconstruir Ucraïna. S’acaba de crear a Brussel·les un secretariat per a coordinar projectes amb el G-7.

Malgrat el desplegament institucional a la capital ucraïnesa, els 27 continuen dividits sobre la velocitat de l’adhesió d’Ucraïna. Polònia i els països bàltics, sobretot, pressionen perquè la sol·licitud d’entrada s’estudiï com més aviat millor, mentre que la majoria de països de l’Europa occidental encara optan per la prudència.

El cas de Polònia

Polònia està jugant un paper central en relació amb la guerra d’Ucraïna. És el gran país veí de l’oest, membre de la UE i de l’OTAN. Polònia lidera el bloc de la nova Europa que mira més els Estats Units i el Regne Unit, que no pas cap a  França o Alemanya, per garantir el seu futur i la seva seguretat.

L’OTAN està construint a Polònia la base militar més gran d’Europa. Polònia tem un pacte a la seva esquena entre Alemanya, França i Rússia per negociar la pau a Ucraïna.  Polònia i les repúbliques bàltiques no només volen derrotar l’exèrcit rus, sinó també derrotar Putin.

Tot això està passant a la UE, que va néixer com a antítesi de la guerra

Va néixer com un projecte de pau, reconciliació,  perdó i prosperitat. És un projecte kantià. La seva força rau en la integració i en la pau. Aquest és el seu “poder tou“,  que es troba avui tan trastocat per la invasió russa d’Ucraïna.

La guerra d’Ucraïna no ha trencat Europa, com hauria volgut Putin. Diuen alguns que tot el que el Brexit no va aconseguir, ara ho hauria pogut aconseguir la guerra. L’Europa que va fer pinya per defensar el mercat únic torna a córrer el risc de trencar-se, escriuen uns altres. La conclusió general és que la UE ha sigut capaç de reaccionar de manera conjunta i eficaç davant de la guerra d’Ucraïna, repetint l’èxit de la seva reacció davant la covid.

La guerra d’Ucraïna sembla que va per llarg. En el decurs del conflicte bèl·lic, Europa es va transformant: des de la naturalesa del mateix poder europeu al disseny de la seva seguretat. Amb el pas dels mesos, la influència política de la UE s’ha anat desplaçant cap a l’est  i el nord d’Europa.

Un dels millors analistes de la UE, l’historiador i filòsof l’holandès, fundador de l’Institut de Brussel·les per a la Geopolítica,  Luuk Johannes van Middelaar, acaba d’escriure  el següent:

“Hi ha moments en els quals la història fa un tomb i tot un continent canvia: la invasió russa d’Ucraïna del 24 de febrer de l’any en curs és un d’aquests moments. L’any 2023 és un petit 1989“.

Van Middelaar argumenta que la guerra debilita el motor francoalemany a Europa i que el centre de gravetat de la UE es desplaça inexorablement cap a l’est. Polònia es converteix en un estat membre clau de la UE.  França i Alemanya contemporitzaven amb Putin, mentre que Polònia, els escandinaus i els bàltics, no. El vell trencament nord-sud deixa pas al trencament oest-est dins de la UE, a conseqüència de la invasió russa d’Ucraïna. L’autonomia estratègica promulgada per Macron queda en suspens. “Els Estats Units lidera més que mai militarment  el continent, amb el suport especial de  polonesos, escandinaus i bàltics“.

Macron i Scholz fan veure que són amics, però hi ha problemes entre ells

Van Middelaar coincideix amb Sophie Pornschlegel, membre de think tank  European Policy Center de Brussel·les, quan escriu que “Macron i Scholz fan veure que són amics, però hi ha problemes entre ells“. També coincideix amb l’exministra espanyola d’afers exteriors i avui professora  d’afers internacionals a la Facultat de Sciences Po, de la Sorboma, Arancha Gonzalez Laya, quan escriu que “cada vegada és més evident que l’eix francoalemany és necessari, però insuficient“, i que  existeix en el seu interior una “asincronia“. “Existeix un desconcert francès davant d’una Alemanya que es rearma i que podria assumir un paper de potència tant econòmica com militar“.

Estem davant del darrer revolt que li mancava a Alemanya per a recuperar-se del tot després de la seva gran derrota de 1945. Ara fins i tot  se li prega, que es rearmi, i que envií els seus tancs Leopard a lluitar contra els russos, davant del que ella encara es mostra reticent, és una potència reticent, li costa d’admetre les noves realitats.

“Fer un Scholz“, segons el prestigiós analista Timothy Garton Ash, és ara el que es porta a Alemanya.

Explica en un recent article que aquesta frase  vol dir “prometre constantment una cosa sense tenir la més mínima intenció de fer-la realitat“. Timothy Garton Ash acaba el seu article amb aquestes paraules: “fer un Scholz no és cosa de riure; crec fermament que Alemanya hauria d’estar al davant, no a la rereguarda, d’una iniciativa euroatlàntica compartida per posar fi a la guerra més gran d’Europa des del 1945 de l’única manera que ens pot conduir a una pau duradora“.

Segons Sophie Pornschlegel,

“Europa és cada vegada menys carolíngia i més eslava i bàltica. El diagnòstic de Macron de 2019 acusant l’OTAN de “mort cerebral” avui no té cap sentit, ha quedat desmentit pels fets. La sospita que l’europeisme a França ha sigut sempre una manera d’usar la UE per al seu propi interès nacional és cada vegada més evident. Alemanya està fortament agafada a l’OTAN i als Estats Units, mentre que a França l’antiamericanisme continua sent fort; França està agafada a la seva force de frappe nuclear i a la seva cadira permanent en el Consell de Seguretat de Nacions Unides, sense oferir-les a Europa en el seu conjunt, que fora el més lògic i convenient; la tradició gaullista segueix ben viva a França”.

De la por a augmentar l’extensió de la UE hem passat a l’ampliació com imperatiu per exigència de la seguretat.

Una pregunta que  ens hem de fer els països perifèrics occidentals és com serà el futur d’Europa en aquest nou escenari.

L’ampliació a l’Est, posterior a la caiguda de l’URSS l’any 1991, va canviar la natura de la UE, afavorint l’expansió del mercat interior alemany i desviant recursos i atenció cap a les regions  de l’est del continent.

Espanya va deixar de rebre més de 22.000 milions dels fons de cohesió mentre que s’enviaven  més de 123.000 milions als quatre països de Visegrad (Polònia, Hongria, Txèquia i  Eslovàquia) amb resultats ambivalents. La gran pregunta per a nosaltres perifèrics occidentals  és què  suposarà aquesta  nova ampliació cap a l’est.

Espanya hauria de ser capaç d’introduir els seus interessos i la seva visió geopolítica a l’agenda europea, amb més “de convenciment i eficàcia

Espanya hauria de ser capaç d’introduir els seus interessos i la seva visió geopolítica a l’agenda europea, amb més “de convenciment i eficàcia. Ara s’està parlant constantment d’Europa capital Kíev”, però recordem que els principals reptes de la UE (canvi climàtic, seguretat, desigualtat) suposen un repte més gran contemplat des del sud que des de l’est. La política de veïnatge sud de la UE hauria de tenir una visibilitat comparable a la qual es dona als Balcans occidentals.

Segons declaracions recents d’un assessor sènior de Macron, Rússia ha obert “un segon front“ contra Europa a l’Àfrica.

“De Mali a Sudan, a tot el Sahel, Moscou està desafiant Occident amb un missatge anticolonial.

Es tracta de debilitar Europa i obrir un nou front on Europa i França són percebudes com a fràgils.

Rússia utilitza propaganda, venda d’armes, mercenaris, exèrcits a l’ombra, intervencions híbrides. Els guanys de Rússia es produeixen sobretot a expenses de França.

Per als russos alguns estats africans són com El Dorado: no hi ha estat, no hi ha fronteres, no hi ha controls. A Europa, Putin se sent humiliat i tracta d’obrir un segon front a Àfrica”.

A casa nostra, són  molts els analistes que pensen que Pedro Sánchez no juga bé les seves cartes al Magreb i que  Marroc i Algèria les juguen millor. La sorpresa i la decepció pels resultats de la recent cimera hispanomarroquina a Rabat són evidents.

 Loading ...