Catalunya un país sense centre, dreta, ni res per conservar. La necessitat de la Nova Via.

Quins són els polítics catalans més importants del segle XX, tots, tres, quatre o cinc més destacats?

Per determinar-ho amb una dosi raonable d’objectivitat, hauríem d’assenyalar algunes condicions que van permetre indicar-ne la causa de la importància.

Aporto cinc factors d’aquesta naturalesa que contribueixin a determinar aquests polítics fonamentals per a la història de Catalunya del segle XX. Es tracta de l’obra realitzada, de la solidesa, de la importància, de com i en quina mesura ha aconseguit canviar aspectes de la realitat catalana. Però també cal considerar els intangibles, les idees, la concepció sobre el país i la seva societat, sobre les persones que hi habiten. I, és clar, la gestió, el com s’afronta el dia a dia i el llarg termini i com es resol.

Si es tracta de persones de govern aquesta qüestió és fonamental, va ser, per exemple, la gran debilitat de Pasqual Maragall quan va assolir la presidència de la Generalitat, quan en lloc de consolidar-la es va convertir en flor d’un dia.

I aquí hi intervé un quart factor, la durada, el període de temps en què el nostre polític roman en un lloc destacat de l’escena. Finalment, el seu llegat, què deixa per a la posteritat que contribueixi al bé de Catalunya.

L’aplicació d’aquests cinc criteris condueix a situar tres noms molt per sobre de tots els altres. Es tracta de Prat de la Riba, Francesc Cambó i Jordi Pujol. Són tres persones que han incidit poderosament en la política, les idees, i, per tant, la cultura del seu temps, i han deixat un llegat, mentre ells i el que van fer constitueixen referències necessàries de tota acció política, de tota construcció de país i de govern.

Naturalment, això no vol dir que no hi hagi zones fosques, contradiccions, errors i defectes propis de la condició humana, però es tracta de trajectòries llargues, coherents i positives, molt positives en conjunt.

Doncs bé, el primer que salta a la vista d’aquests tres grans polítics és que tots pertanyen a l’àmbit de la dreta o, si es vol en el cas de Pujol, del centre dreta, però crec que la idea de fons està clara amb la qualificació que practico. Això vol dir, alhora, que les grans realitzacions de Catalunya s’han efectuat des d’aquelles perspectives polítiques, tot això sense minimitzar l’establiment de la Generalitat republicana i el primer Estatut d’autonomia, que ens permetria situar en termes més controvertits, però objectius raonablement, a Francesc Macià, més sobretot pel seu valor de símbol que per la seva gestió i obra concreta. Però Macià, no ens enganyem, no era un home d’esquerres, la seva concepció política queda ben expressada al partit que va constituir, Estat Català que, si bé va formar part de l’heterogènia i inicial Esquerra Republicana, tenia un ideari essencialment separatista i, en alguns aspectes, de tall autoritari.

El lema síntesi de Macià a les eleccions que el van portar a la victòria, emmarca perfectament la seva concepció de la política, situada entre la menestralia i la petita burgesia. La idea de la “caseta i l’hortet”, com a ideal de vida catalana, té poc a veure amb una concepció d’esquerres. I això explica per què aquestes mai no han sentit interès a reclamar amb un mínim d’intensitat la seva figura.

Si d’aquests precedents saltem a la realitat actual, constatarem que avui passa tot el contrari. El panorama polític català, des de l’autodestrucció de Convergència, amb una constància pròpia d’un formiguer, és a les mans de l’esquerra i d’un grup social molt concret que el lidera, la progressia, una barreja heterogènia de dirigents econòmics i empresarials, de professionals de la comunicació i de la cultura i de rendistes de rendes públiques. Aquest constitueix el nucli que aconsegueix que una majoria relativa de la població els voti. I s’expressa amb tres vehicles polítics: Esquerra Republicana, que governa a la Generalitat, els Comuns que ho fan a l’Ajuntament de Barcelona, ​​i els Socialistes que tenen, com sempre, com a principal bastió el Govern d’Espanya i, com un element col·lateral, la gran Diputació de Barcelona. Tot el que passa des del final del Govern convergent gira al voltant d’aquests eixos, això vol dir el Segle XXI

S’afirma, i amb raó, que el Procés ha destruït o degradat capacitats i institucions fonamentals de la vida catalana, començant per la capacitat de la pròpia Generalitat, Govern, Parlament i grans institucions que en depenen. Però això, que és cert, només és una part de la història. En realitat, el problema de fons és un altre. Es tracta que la triada progressista és la que ha fet culturalment i políticament Catalunya bàsicament des de començaments de segle, amb uns resultats que, contrasten, per negatius, amb els que Catalunya va fer al segle passat.

Per descomptat, quan va recuperar la Generalitat, però també fins i tot sota el franquisme, va aconseguir èxits importants, i no va ser el menor convertir Barcelona en el que avui ja no és, la cocapital d’Espanya, i Catalunya en una cosa que també s’ha deteriorat molt, el motor industrial i una de les grans àrees industrials d’Europa. També, fins i tot sota el franquisme, va prosperar una creativitat cultural d’alt nivell, de la qual avui estem orfes, com Joan Triadú deixà escrit a les Memòries d’un segle d’or.

És evident que en aquestes línies no pretenc establir un balanç; només són unes pinzellades expressionistes. Serveixen per mostrar millor la realitat. I aquesta no és cap altra que totes aquelles grans concepcions van succeir sota visions de dreta, amb una visió conservadora de la vida, però alhora capacitada per tenir sensibilitat cap a la justícia social i el progrés tècnic i científic. Aquestes són les bases sobre les que hem construït Catalunya i són les que avui han desaparegut del panorama polític.

Les enquestes s’encarreguen d’assenyalar que el futur continuarà en el mateix sentit i, per tant, ja podem esperar el que passarà.

En el context europeu aquest escenari és una anomalia. Mai Catalunya no ha estat menys europea que ara en termes polítics, i aquesta és una altra característica que cal assenyalar. I encara en queda una altra, d’estranya singularitat: la que exhibeixen aquelles persones del món empresarial que tenen plantejaments liberals en l’àmbit econòmic i que consideren el Partit Socialista com el partit que dota d’estabilitat i bon govern al nostre país.

Són persones que habiten en organitzacions que es veuen a si mateixes com l’elit del món empresarial, el Cercle d’Economia, sectors del mateix Foment del Treball.

Valdria la pena analitzar més detalladament aquesta sociofília de part dels nostres directius i empresaris, que corre paral·lela a l’autodestrucció de la burgesia catalana i la seva absoluta manca de lideratge. El socialisme ara més que mai, però ja des de fa força anys, diguem-ne des de Zapatero, forma part del problema de l’autodestrucció de la societat i no de la seva solució.

Des de fa uns anys hi ha intents reiterats per part de petits grups de reconstruir un espai central, alguns amb la mirada posada, sobretot, a la desapareguda herència convergent, altres més situats en la necessitat de superar el problema del Procés, i la diferència entre els qui valoren autonomia, però no desitgen la independència i els qui no la descarten, però no plantegen la seva viabilitat. Tot això fins ara ha fracassat, i no només ha estat així, sinó que a més han estat sempre els mateixos personatges donant voltes en un petit espai, en un cercle tancat, sense cap interès a mobilitzar la gent, a portar les seves idees al carrer, a atraure noves persones a la política, no perquè els serveixin a ells, sinó perquè protagonitzin el nou període.

Tots aquests intents ben intencionats, reiteraran el seu fracàs una vegada i una altra, perquè no es pot pretendre fer una cistella nova i més gran amb el vímet de sempre.

És necessari construir una nova força que estigui ben ancorada a la nostra cultura i tradició, a la nostra experiència política, però que projecti la seva visió, la seva manera de funcionar, la seva capacitat regeneradora de la política, que defineixi què fer i l’organització en termes de futur i present. I, per això, el que cal són persones noves, que no vagin pel món amb la idea del càrrec que desitgen. Aquells que diuen que volen anar a les eleccions municipals per ser alcalde, posem per cas, però alhora declaren que si perden no pensen continuar a l’ajuntament, no interessen perquè no tenen les virtuts necessàries per construir un nou projecte.

Necessitem una sàvia combinació entre persones joves amb vocació de servei i de transformació i sense ambicions polítiques caïnites, juntament amb altres de més edat i de provada solvència, que no ambicionin càrrecs polítics, sinó només crear les condicions perquè sorgeixi la nova alternativa jove.

Aquesta és la tasca i cal començar a construir-la des d’ara mateix, aprofitant dia a dia, mes a mes, aquells fets que l’afavoreixen, i això vol dir aprofitar també les eleccions municipals per generar la primera empenta de la Nova Via.

 Loading ...