Catalunya lidera l’avortament a Espanya: una tragèdia demogràfica i econòmica

Catalunya ha destacat històricament per la seva propensió més gran a l’avortament, com mostren clarament les dades. Aquest caràcter “d’avançada” té conseqüències personals evidents, però també —i això se sol ignorar— un impacte econòmic de gran envergadura.

Any     Avortament a Catalunya

2014   22.000

2015    21.800

2016    21.500

2017    21.500

2018    21.700

2019    21.800

2020    21.000

2021    21.200

2022    21.500

2023    21.900

Font: Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT)

Catalunya lidera de manera consistent les xifres d’avortaments a Espanya tant en termes absoluts com relatius. El 2023, es van realitzar 21.175 avortaments a Catalunya, cosa que representa el 20,5% del total espanyol, tot i que la comunitat concentra només el 16,4% de la població total.

La taxa d’avortaments a Catalunya va ser la més alta del país: 14,92 interrupcions voluntàries de l’embaràs (IVE) per cada 1.000 dones de 15 a 44 anys, xifra que supera en 2,7 punts la mitjana nacional i és significativament més gran que la d’altres comunitats:

Resum comparatiu:

Catalunya no només encapçala el rànquing, sinó que la taxa és gairebé el doble que la de comunitats com Galícia o Extremadura, i molt per sobre de la mitjana nacional.

La consideració social de l’avortament ha seguit una evolució paral·lela a la dels fills, però de signe invers: com més acceptació de l’avortament, menys naixements. Durant segles, des de la irrupció del cristianisme, l’avortament va ser considerat un mal absolut i prohibit. Es va haver d’esperar fins a principis del segle XX perquè es comencés a legalitzar, per raons molt diferents de les que avui sol al·legar el feminisme.

El primer país a legalitzar-lo va ser la Unió Soviètica, no per motius ideològics de gènere, sinó per necessitats estrictament productives: el règim requeria força laboral femenina constant i no es podia permetre les interrupcions causades per l’embaràs i la maternitat.

Anys després, la Xina va seguir el mateix camí, sota una altra dictadura comunista, impulsada per la mateixa lògica productivista.

El tercer país va ser el Japó ocupat després de la Segona Guerra Mundial: va ser l’administració nord-americana qui va legalitzar allí l’avortament, amb l’objectiu gens dissimulat d’evitar descendència de les relacions entre soldats i dones japoneses. Paradoxalment, aquestes dones disposaven de més “drets reproductius” que les mateixes ciutadanes nord-americanes, atès que als EUA l’avortament no va ser legalitzat fins a més d’una dècada després, arran de la sentència Roe v. Wade, recentment derogada.

Europa va seguir aquest camí més tard, cada país al seu ritme. En aquesta primera fase, l’avortament va passar de ser un mal absolut a considerar-se un mal menor, permès només en circumstàncies excepcionals i dins de terminis estrictes.

Però aquesta concepció va canviar profundament amb l’auge del feminisme de segona onada, que va abanderar la igualtat radical entre homes i dones, especialment en l’àmbit sexual.  L’avortament va ser considerat la peça clau per aconseguir aquest “alliberament”, ja que mentre els homes no afrontaven les conseqüències biològiques del sexe, les dones sí.

A partir de llavors, l’avortament es va convertir en el símbol de l’emancipació femenina, entesa sobretot com a alliberament sexual. Aquesta visió es va imposar de forma hegemònica a la majoria dels països europeus, tot i que comença a retrocedir als Estats Units.

El gran obstacle per elevar l’avortament a la categoria de dret ha estat sempre l’existència del  nasciturus, de l’ésser humà no nascut, que la jurisprudència espanyola reconeixia com a portador de drets. De fet, en l’àmbit penal o successori, la seva existència continua tenint rellevància jurídica. Per això, la primera sentència del Tribunal Constitucional va intentar un equilibri entre els drets de la dona i els del no nascut.

Tot i això, aquest equilibri es va anar desdibuixant, i les dues successives lleis espanyoles han consagrat la desprotecció del nasciturus per un sistema molt pedestre: no existeix, no és citat en la legislació. A efectes de l’avortament i només de l’avortament a la legislació espanyola, l’embrió, el fetus, no existeixen. És una gran anomalia que mostra com la ideologia s’imposa a la realitat

El cas més extrem és el d’Anglaterra i Gal·les, on segons l’última norma no té penalització si avorta fins al mateix dia del naixement, amb una desprotecció total de l’ésser humà no nascut, fins i tot quan és plenament viable fora del ventre matern.

Crida l’atenció que, malgrat l’accés generalitzat a mètodes anticonceptius i a la píndola de l’endemà, que en molts casos actua com a abortiva, el nombre d’avortaments no hagi baixat dràsticament. Al contrari, es manté en xifres elevades.

A Espanya parlem de prop de 100.000 avortaments anuals, mentre la natalitat cau en picat.  Això vol dir que els avortaments ja suposen entre una quarta part i un terç dels naixements. El seu impacte sobre el futur demogràfic i econòmic del país és devastador.

Entre el 2008 i el 2023 s’ha reduït un 38%!, i un punt percentual més a Catalunya. És una brutalitat, més quan no veníem de xifres bones.

A la cultura dominant, tenir fills es considera una opció més, i fins i tot una que limita l’autonomia de la dona. En canvi, avortar es presenta com un acte d’afirmació i empoderament. Hi ha molt poques ajudes per a la família i els fills, i això marca una diferència radical amb la resta d’Europa, però l’avortament és gratuït i prioritari. És l’única prestació de la sanitat pública que es pot resoldre sense cost a la sanitat privada si es considera necessari. Entre fills i avortaments és molt evident cap a on es decanten les polítiques públiques. Així, s’ha invertit completament el sentit comú: el naixement és una càrrega, l’avortament un alliberament.

Però tot això resulta una càrrega econòmica pesant sobre nosaltres, però sobretot cap als nostres fills i nets. Una càrrega més que s’afegeix a la discriminació generacional que pateixen.

I això és així perquè l’avortament massiu significa també una destrucció massiva de capital humà, que la immigració està lluny de corregir. El resultat és un empobriment econòmic directe a mitjà i llarg termini que s’afegeix a l’empobriment seqüencial que la demografia, la manca de fills, va ocasionant i que considerarem en una altra ocasió.

Concretament, es tracta del capital humà, la base de tot creixement econòmic:

El capital humà és el conjunt de coneixements, habilitats i competències adquirides a través de l’educació i l’experiència, que permeten a les persones accedir a llocs de treball millors i contribuir a la productivitat i riquesa del país.

A Espanya, el capital humà agregat ha millorat les últimes dècades gràcies a l’augment del nivell educatiu, però continua sent inferior al dels països més avançats d’Europa. Els informes internacionals i del Banc d’Espanya solen situar el valor mitjà del capital humà per persona a països desenvolupats entre 300.000 i 500.000 euros, segons el nivell d’estudis i l’esperança de vida laboral. A Espanya, el valor mitjà estimat se situa al voltant dels 350.000-400.000 euros per persona adulta, encara que aquest càlcul és aproximat i pot variar segons la metodologia i les fonts.

Aquest valor reflecteix el potencial de generació d’ingressos d’un espanyol mitjà al llarg de la vida activa, condicionat per l’educació, la salut i l’ocupabilitat.

El cost de l’avortament en termes de capital humà destruït anualment a Catalunya és ni més ni menys que 9.482 milions, mentre que a Espanya és de 37.500 milions.

Això significa en relació amb els respectius PIB una pèrdua anual del 3,24% per a Catalunya i un 2,56% per a Espanya. Una xifra a més acumulativa que afecta la renda per càpita, i que creix a mesura que el temps avança.